El refugi és a prop i passa de llarg. Seguim l'autopista, no veiem la bifurcació, però sempre hi és, perquè podem tornar enrere. Aquí teniu deu no-camins, deu sortides imprevistes. La vida continua... als marges. Bon viatge!
Si voleu saber com està el món,
passegeu-vos pel twitter, o pel facebook, o per l’instagram, o per qualsevol
diari. Però si voleu saber com se sent, escolteu com respira, com es commou,
com esgarrapa. Aquí teniu deu maneres de sentir el món, deu talls de discos gegants, sense més. No cal ni
entendre'ls ni racionalitzar-los; deixeu-los simplement entrar, que vagin
fent. La música farà la resta.
Incapaç d'aturar la maquinària quotidiana, miro almenys de recuperar el passat immediat en forma de joies musicals, les d'aquest 2013 que deixem enrere. Aquí teniu la meva tria, 10 petites portes rere les quals pretenc que hi (re)descobriu per què la música segueix sent sinònim de llibertat.
PD: La llista és de discos, cadascun amb una cançó que l'il·lustra: si en voleu més, seguiu la pista.
1. Jonathan Wilson, Fanfare (Desert Raven)
2. Scout Niblett, It's up to Emma (Gun)
3. Mazzy Star, Seasons Of Your Day (California)
4. Antony / Battiato, Del Suo Veloce Volo (Del suo veloce volo)
5. Bill Callahan, Dream River (Finds a garden scape from the loud city)
6. Jason Isbell, Southerasten (Traveling alone)
7. Arcade Fire, Reflector (Reflector)
8. The National, Trouble Will Find Me (Demons)
9. Yo La Tengo, Fade (I'll be around)
10. John Grant, Pale Green Ghosts (Pale Green Ghosts)
DESPRÉS DE TRES
SETMANES PAINT EL CAP DE SETMANA MUSICAL MÉS LLARG I INTENS DE L’ANY, MIRO DE
SINTETIZAR UN DELS MILERS PS –TANTS COM ABONAMENTS VENUTS– EN CINC
REIVINDICACIONS, CINC RETALLS QUE ENCARA ARA SÓN A LA MEVA MEMÒRIA I QUE
–SOSPITO– HAN ARRIBAT PER QUEDAR-S’HI:
1. SWANS
Fugint a temps de l’atac
megalòman-egòlatra dels Blur, vaig poder viure Swans per endur-me l’impacte més
intens del festival: doble percussió-doble detonació, guitarres llançant míssils
i Michael Gira dirigint-ho tot i escopint foc més que cantant. Músics
buidant-se i públic hipnotitzat, tots junts purificant emocions. S’ha de viure.
2. DANIEL JOHNSTON
No sabrem mai si l’Auditori
del Fòrum era ple per la morbositat que desperta el personatge o per la tendresa-tenebrosa
de les seves lletres, melodies i veu. Sigui com sigui, els qui hi vam ser vam
tenir el plaer de viure la combinació del recinte amb millor acústica de la
ciutat amb el directe d’un dels pocs músics que encara conserva la innocència i
la lucidesa que tots plegats anem perdent amb el pas dels anys. True love will find you in the end.
3. FUCKED UP
Més que un concert, els
canadencs van regalar-nos una celebració d’energia canal i visceral. Ells, com
el món, estan ben emprenyats, però en viu són capaços de redimir-se amb el
costat bo de l’existència humana. Com? Celebrant el fet de viure a cada segon
com si fos l’últim. Tot plegat, des del hardcore a la melodia rock més
vitalista (i acabant amb l’abraçada literal del seu enorme vocalista, Pink Eyes,
amb el públic). El moment més feliç del festival.
4. DEXYS
Reapareixen després de
gairebé trenta anys amb el nom retallat (sense l’apèndix Midnight Runners)
havent superat, primer, l’èxit universal d’una cançó que els encasellava erròniament
(la verbenera Come on Elieen els
ha fet més mal que bé) i, després, les mil i una addiccions dels seu líder i ànima
del projecte, Kevin Rowland. La justícia poètica i la passió artística de
Rowland, entussodit a tornar-se a aixecar les vegades que convingui, ens els ha
retornat amb un disc preciós (One Day I’m Going To Soar) i amb un show en viu en què l’interpreten i el
dramatitzen com si fos el primer treball de la seva carrera. A l’Auditori no
van renunciar al format original del nou show d’un parell d’hores commovedores.
El millor exemple de com reinventar-se i no morir en l’intent.
5. THE BREEDERS
Sense estar anunciat, The
Breeders van celebrar el vintè aniversari del seu millor disc, Last Splash, no una sinó dues vegades: la prevista el divendres
24 a l’escenari Primaversa del Fòrum i, per sorpresa, dos dies abans, el
dimecres a la Sala Apolo. El fet és que van ser els protagonistes d’una nova
iniciativa del PS anomenada Secret Show: literalment, a l’Apolo hi hauria un
concert a les 22h però no sabíem de qui. Les reserves per accedir-hi eren
obertes a tothom però òbviament limitades a l’aforament. Vaig tenir la sort d’aconseguir
una reserva a temps i la sorpresa encara ara em posa els pèls de punta: sentir
la Kim Deal, sa germana i cia. de tan a prop i viure Last Splash en l’espai idoni al so d’aquest disc no té preu. Només
era l’inici del PS. La resta? Un regal.
Encetem la setmana més musical de l'any: centenars de concerts, tots els abonaments venuts, nous espais, més eclèctic i sociològic que musical, desenes de festivals, de recorreguts, tots en un de sol.
Imprescindibles? Amb tanta diversitat, cadascú té els seus. Els meus? No em perdré la Kim Deal (The Breeders) rescatant Last Splash, Los Planetas tocant EL disc, el que a molts ens va definir on som, Una semana en el motor de un autobús, o The Postal Service, que haurà de fer el mateix amb Give Up, bàsicament perquè és el seu únic disc -això sí, el que conté més himnes per metre quadrat dels últims 10 anys-. Deixant a banda l'arqueologia, vull cremar naus amb Fucked Up i Swans, cantar Manel i Cristopher Owens, retrobar Adam Green, emocionar-me amb Daniel Johnston i divertir-me amb Dexys; buscaré un racó per entendre de prop de què va això del rock -tantes vegades com convingui- de la mà de Nick Cave, i m'acostaré sense por -si és possible- a The Knife i el seu misteri ocult. Espero veure'n molts més, alguns els descobriré i a d'altres hi hauré de renunciar. Com la vida mateixa. Amics: visca la música popular!
Ja tenim entre mans el seu tercer viratge, Atletes, baixin de l'escenari, i ja l'hem escoltat amb atenció una i una altra vegada. Tot ha estat molt compulsiu, des del mateix dia que va sortir a la venda, tot just fa quatre dies literals (i tot plegat no ho explico en plural majestàtic en un atac egocèntric, no, és un plural real, gens fictici: n'he sentit parlar amb gent de diferents edats, l'he sentit en diferents cotxes, en veïns de qui mai ho hagués dit, en llocs insospitats). Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però el "manelisme" està més que assentat. És tan cert com inexplicable.
Després d'unes quantes passejades pel disc, i sense haver llegit ni mitja crítica, ho vull dir: és excel·lent. El grup de més èxit de la música en català de tots els temps ha aconseguit no només convertir el llançament d'un nou disc seu en un fenomen mediàtic sinó també sumar-hi noves baules, diferents graons d'una mateixa escala, si voleu, però tots virant, reinventat-se a cada pas, de l'iniciàtica banda d'ukelele (Els millors professors europeus) al pop més ampul·lós, quasi orquestat (10 milles per veure una bona armadura) fins a arribar a aquest tercer disc, de gran banda pop-rock clàssica, més pop(ular) que mai. El repertori conté peces per a tots els gustos, per a totes les edats, però insisteixo, sense abaixar ni un gram la seva vàlua. Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però ja ho han tornat a fer, ens han tornat a atrapar.
Jo em quedo, de moment, amb Ai, Yoko, Banda de rock i Quin dia feia, amics. El meu germà petit, 14 anys més jove, prefereix Vés, bruixot!, A veure què en fem i Un directiu em va acomiadar. I tots dos coincidim que la millor és Teresa Rampell. Com s'ho fan? No en tinc ni idea. Sigui com sigui, visca Manel!
L'estrena de WOR, el nou vídeo del seu disc de debut, retorna Django Django a la primera línia de l'escena britànica. Ens van sorprendre a principis de l'any passat amb un disc homònim en què barregen casiotones, sons africans i melodies vocals surferes, tot molt seixantero, tan extravagant com paradoxalment comercial; el clàssic disc que, sense saber per què, ha estat ben rebut per crítica i públic alhora. Potser el secret de l'èxit ha estat el bon rotllo que desprèn. Tirant del fil, a finals de l'any passat van reeditar-lo remesclat (Hi Djinx! Django Django Remixed). I la millor notícia és que a última hora els han incorporat al cartell del Primavera Sound 2013. Des d'aquestes línies reivindico la seva singular psicodèlia pop, la seva nova via, la seva decidida sortida del camí marcat.
Visca la bifurcació!
Que la música popular que avui mamem es troba en revival constant ja no és cap notícia. Sí que ho és, però, que enmig d'aquest retorn, de tant en tant tinguem la sort de redescobrir alguna joia amagada durant anys. És el cas de Bill Fay, songwriter de soca-rel qui, després d'un parell de discos a principis dels setanta (Bill Fay i Time Of The Last Persecution), gairebé va desaparèixer de l'escena, víctima de la maleïda indústria discogràfica, repudiat perquè no venia ni un clau.
Passats una trentena d'anys el vam retrobar de la mà de Jeff Tweedy (Wilco) en algunes versions del seu repertori i en aparicions esporàdiques en viu, acompanyant-los. Wilco, de fet, no amaga que Fay és una de les seves grans influències, i sort n'hem tingut: sense el ressò de Tweedy i cia. segurament romandria en l'oblit.
A punt d'arribar a la setantena, animat per fans i seguidors, s'ha tornat a tancar per compondre una nova joia amb aires de comiat. Life Is People és el seu nou disc, senzill i emotiu, d'una honestedat aclaparadora. És el disc més trist i vital alhora que he sentit en molt de temps, tota una redempció amb el món, la vida i la pròpia existència. I com que veig que el discurs se m'escapa i sóc a punt de caure en certes divagacions sentimentalistes -i com a tal, del tot falses-, us deixo aquí, en boníssimes mans. Let the music play.
L'any s'enceta amb un nou duet noia-noi de la mà d'un dels eterns outsiders de l'indie-folk, Adam Green, sorprenentment sobri i recuperant l'elegància dels seus primers discos en solitari, i la seva nova mitja taronja, Binki Shapiro. De les anades i vingudes de Green no cal dir massa res més (l'hem gaudit i patit a parts iguals); i a ella ja ens l'havíem trobat -personalment sense saber-ho- rere el trio Little Joy i del seu preciós disc homònim amb Fabrizio Moretti (The Strokes) i Rodrigo Amarante: si no l'havíeu gaudit, feu-ho: és una insòlita joia de folk-pop tropical.
Juntets, Green i Shapiro se'ns dibuixen més que ben plantats en un disc preciós, si voleu de tema classicot -versió romàntico-melancòlica-, però carregat de melodies precioses, elegants, amb uns arrenjaments i una producció de Champions.
La millor notícia és que podem tornar a gaudir de l'Adam Green en estat pur, que ja el trobàvem a faltar, i també... que seran al Primavera Sound 2013.
(Podeu descarregar el primer senzill del disc, Here I Am, a la seva web.)
Escolta el disc de debut d'Adam Green & Binki Shapiro:
Després de triar i remenar entre les desenes de discos que en aquest 2012 han brillat, aquí teniu la meva personal tria, amb un tastet de cada. Us convido a seguir-los la pista amb la intenció que us ajudin almenys a digerir els maleïts dies (setmanes, mesos i ja anys) que ens estan tocant viure. La música també n'és un reflex i, alhora, un dels millors analgèsics. Si més no, ens quedem amb els darrers símptomes de revolta. Si més no, una vegada més, The Times They Are a-Changin.
Michael Paul Hinson torna a casa nostra, a Barcelona el dissabte 24 de novembrea la Sala Apolo, amb un nou disc de versions, mescles alternatives, gravacions en viu (Micah P. Hinson And The Junior Arts Collective) que acaba de publicar i distribuir a través de l'últim número de la revista Rockdelux, el de novembre, una nova gran iniciativa de la millor revista musical de l'Estat, sens dubte.
Aquesta vegada arriba acompanyat del trio canadenc de neofolk Timber Timbre, que el telonejaran i li faran de banda d'acompanyament, convertint-se així en The Junior Arts Collective. Poc em queda per reivindicar d'aquest personatge únic, sempre una passa per davant de la resta de propostes de folk alternatiu, un dels grans renovadors de la música tradicional americana malgrat que tot just acaba de superar la trentena. Si bé és cert que en directe és capaç del millor i del pitjor en funció de l'estat físic i/o emocional, l'aposta val la pena sempre, en qualsevol cas: en hores baixes, ja vola més alt que la resta, ni que sigui per aquesta veu que no acabem de saber si li surt de les entranyes o ens arriba directament del cel... o de l'infern.
La gira de The Divine Comedy, en català Una vetllada amb Neil Hannon, no pot ser més explícita: es tracta de gaudir d'una de les millors propostes de la música pop contemporània en la seva essència, això és, Hannon, fundador i alma mater de l'invent, tot sol, acompanyat de piano o guitarra, revisitant els grans temes del seu repertori.
El divendres 2 de novembre serà a l'Auditori de Girona, amb les entrades ja exhaurides, i l'endemà dissabte arribarà al Casino de l'Aliança del Poblenou a Barcelona, on a hores d'ara encara hi queda algun forat. Personalment, seré a Girona i us ho explicaré. Ara: si el concert a la capital us agafa a prop, tant si sou fans com si no, us el recomano fervorosament. Poques propostes mereixen tant la pena com la d'aquest petit gran personatge, un autèntic artesà de la melodia.
Si voleu coneixe'l millor, us recomano aquesta minientrevista amb actuació inclosa per al programa Mapa Sonoro de La 2. O aquesta altra joia, Live performance of A Lady Of A Certain Age by Neil Hannon, gravada en una sessió per a la web From de Basement, de la qual, per cert, algun dia en parlarem com mereix (feu-hi un cop d'ull i ja veureu, ja, les joies que ens regalen...).
Cadascú celebrarà el secret de l'eterna joventut a la seva manera: l'Oriol Tramvia ho farà amb el recent 60 oriols, acompanyat de la banda que ja fa anys l'ha rejovenit, i el Pau Riba recuperarà el mític disc, ara reeditat, Jo, la donya i el gripau.
Segueixo pensant que, avui dia, els músics més joves de les noves fornades ni s'acosten a la seva genialitat i, els més vells, contemporanis seus, que han gaudit de més èxit mediàtic (i de més pasta) ja fa anys que han perdut tota autenticitat, agenollant-se, ara sí ara també, davant dels qui van desfilant pel poder.
L'Oriol i el Pau són dos tossuts, dos rara avis que segueixen fent el que volen i quan volen. I segueixen tan genuïns com quan van començar. Des d'aquestes línies, celebro que encara els puguem gaudir en grans escenaris, i que les institucions que durant anys els ha arraconat ara els situïn on els pertoca... i que sigui per molts anys!
Daniel Bejar és el cap visible de Destroyer, el seu particular projecte des de 1995. Després de 10 discos i d'haver-se fet un petit nom al panorama indie -sobretot per la seva habitual presència a The New Pornographers-, l'any passat va publicar Kaputt (Merge Records, 2011), el disc que ocupa els meus sentits darrerament. Escoltat amb la pausa que mereix, reneix una vegada i una altra, amb tanta atemporalitat i solidesa que se'm fa impossible avorrir-lo, i més amb la calma de l'estiu que enceto. Bejar aposta aquí decididament pels 80's, maniobra arriscada -i fins i tot menystinguda- per la majoria , i se'n surt amb naturalitat i distinció, recuperant el millor d'aquells anys i convertint cada peça en un viatge musical i líric de somni. No se li escapa cap detall, fins al punt que el nivell de sofisticació del disc podria semblar cercar el simple hedonisme; però no us enganyeu: la invocació no és la que sembla. Simplement memorable.
Janes Joplin? Aretha Franklin? Potser Amy Winehouse? Fred, fred: aquest tros de veu és Brittany Howard. I la seva banda, els Alabama Shakes. Fins fa quatre dies, ella currava a correus; el baixista, Zac Cockrell, feia de tècnic veterinari; el bateria, Steve Johnson, netejava en una planta de radiació; i Health Fogg, el guitarra, era pintor... de brotxa grossa. En hores lliures, van gravar Boys & Girls. I ara són el nou hype. La flor farà estiu? De moment, escolteu aquesta meravella.
De veritat és Richard Hawley? Costa reconeixe'l, allunyat dels arranjaments de corda habituals, arraconant fins i tot el crooner. Reneix amb guitarres, baix i bateria, tot plegat embastat de psicodèlia gairebé triposa. Com si retornés als seixanta i viatgés cap als maleïts temps que corren, tens i amb mala llet. De la nostàlgia al cataclisme.
Només manté algun petit record per a la calma de la vida anterior (Seek it i Don't stare at the sun són les úniques 100% Hawley abans-de) i, entre el aquell Hawley i el d'ara, una nova obra mestra, l'última peça del disc, Before. La resta, o cops de puny o viatges hipnòtics, o en coet, mentre el sol enlluerna, o tot alhora. Time will bring your winter és l'escapada més sideral a què mai ens ha convidat. Down in the woods és garatge rotllo The Stooges amarat de Spiritualized. Del millor pòsit guitarrero als millors astronautes sonors contemporanis. De 13th Floor Elevators a MC5... i cap a Paul Weller, tot cuinat al seu planeta particular.
Hawley, sempre bevent del millor pòsit, ara canvia de pou, i resulta fet a mida per als maleïts temps que corren. Quan vulguem recordar com va ser el 2012, escoltarem Standing At The Sky's Edge.
*Diumenge 3 de juny Richard Hawley presenta el nou disc a Barcelona, a 2/4 d'11 a l'Arc de Triomf. El Primavera Sound el regala a la ciutat, mai millor dit.
Ahir vaig saber que Levon Helm va morir dijous 19 d'abril en un hospital de Manhattan. Arrossegava un càncer de gola de feia anys que paradoxalment l'havia esperonat a gravar de nou i a tornar a pujar als escenaris. Malalt i entre sessions de radioteràpia, encara li han quedat forces per regalar-nos tres nous discos impecables, Dirt Farmer (2007), Electric Dirt (2009) i Ramble at the Ryman(2011). Aquest últim disc, gravat en viu, és el que li ha servit per tornar-se a passejar pels millors escenaris, el millor dels epitafis possibles: el trobem, com sempre, vitalista fins al moll de l'os, amagat rere la bateria o rere la mandolina, lluint l'espectacular tros de veu que encara li queda i donant mil i una lliçons de com ha de respirar la música tradicional al s.XXI.
Ha estat una referència infinita: quan va renéixer en solitari (per exemple, Wilco o The Black Crowes no tindrien sentit sense el seu ressò), quan amb The Hawks van acompanyar el primer Dylan amb banda de rock, o quan amb la mítica The Band van composar un dels millors discos folk tots els temps, Music From Big Pink(1968). Hi ha hagut mil i un moviments contraculturals, però ell s'ha encarregat d'aglutinar i conservar les arrels fins als nostres dies. Senzillament, sense Levon Helm, el renaixement folk que ara tant agraïm no hagués estat possible.
Levon Helm és la veu desesperada i trencada de l'Amèrica amagada, de les arrels índies, negres, blanques, del color que sigui. Si els nord-americans busquen una referència per reconstruir l'ànima que els va fer grans, han de saber que acaben de perdre la més genuïna.
"Take a load off Fanny, take a load for free; Take a load off Fanny, and you put the load right on me."
Rere la mandolina, en un dels últims concerts de la gira The Midnight Ramble Sessions.
Els d'Ohio contraataquen amb una metralladora de rock: El Camino, el seu setè disc, conté tants riffs d'alt voltatge,
tantes melodies impecables, que se'ns fa fàcil tornar a creure
en el ROCK, així, ben gran, majestuós.
No calen ni més etiquetes ni més divagacions:
escolteu-lo sencer, contempleu-los tocant Lonely boy,
i sabreu de què estic parlant.
Això ha de ser la bomba de la temporada.
I si no ho és, ens ho haurem de fer mirar.
L'any passat ens van enlluernar amb Les ratlles del banyador, el seu preciós debut; un disc que segueix creixent a mesura que ens hi endinsem. Ara ens presenten nou videoclip, L'home que passa, dedicat a tots els anònims que sembla que només es passegen... però es dediquen a relatar el que els altres només veiem. Una nova joia d'un grup que ben aviat ocuparà el pedestal que li pertoca.
Algunes tenen milions de visites, altres milers, o alguns centenars. Amb més o menys èxit, més o menys populars, vull rescatar les 10 cançons que més han brillat aquest 2011, almenys al meu iPod. Una tria aquest cop planetària i, per tant, encara més injusta. Sigui com sigui, 10 grans moments que haurien d'anar més enllà de l'allau de propostes, més enllà de l'any que s'acaba. A punt?
1. Holocene, Bon Iver
2. This phantom life, The Leisure Society
3. Rano Pano, Mogwai
4. Tonight's the kind of night, Noah And The Whale
