Primavera Sound: la Meca musical de l'any

Ja tornem a ser a les portes d'una altra edició del Primavera Sound. A aquestes alçades, ja no tinc cap dubte que, any rere any, es converteix en el festival musical de referència de l'Estat i un dels millors d'Europa per vàries raons:

1. Per l'excel·lent organització de cada any que converteix el Fòrum (un espai, d'entrada, dur i aspre) en una zona còmoda i agradable, on les músiques dels diferents espais no se solapen, amb una acústica acurada (sí! es pot escoltar bé un concert en espais tan oberts!)

2. Perquè és l'únic festival de grandíssimes dimensions en què les aglomeracions són escasses; es pot gaudir de tot sense haver de patir, i això ja és un gran què!

3. Per l'Auditori de Fòrum: allà, a partir de primera hora de la tarda, any rere any, es pot escoltar còmodament i amb tranquil·litat, el que mai hauries somiat sentir tan a prop i tan bé (collons, quina acústica! Sens dubte, el millor espai tancat de la ciutat). A més, et permet descansar de les llaaaargues jornades, que també és d'agrair, i agafar forces (que ja tenim una edat...)

4. Per l'immillorable ambient: el públic, en general, valora el que veu, ho respecta i respecta els altres, és a dir, que hi va atret per la música, no pel "guateque verbenero"...

5. Perquè cada any, descobrim noves propostes que no coneixíem i que acaben formant part del nostre imaginari musical (em vénen al cap concerts inoblidables com els d'SCOUT NIBLET, SHANNON WRIGHT, RICHARD HAWLEY o MODEST MOUSE...)

6. El més important: Com es pot aglutinar tants i tan bons músics en 3 dies i nits? Clàssics de sempre (NEIL YOUNG, SONIC YOUTH, MY BLOODY VALENTINE...) amb les millors llegendes de l'indie (YO LA TENGO, SPIRITUALIZED, SHELLAC, BLOC PARTY, JARVIS COCKER, SAINT ETIENNE, THE MAGNOLIA ELECTRIC CO...), els herois del folk (HERMAN DUNE, KIMYA DAWSON, ANDREW BIRD, DAMIEN JURADO...), els cracks de l'electrònica contemporània (APHEX TWIN, DEERHUNTER, SQUAREPUSHER...), els millors entre el nou punk (BLACK LIPS, DEAD MEADOW, FUCKED UP...) i els millors d'aquí (JOE CREPÚSCULO Y LOS DESTRUCTORES, VERACRUZ, TACHENKO, EXTRAPERLO, THE SECRET SOCIETY, LOVE OF LESBIAN...) fins a 118 concerts en tres dies! Sense oblidar que ara el festival ja comença en diverses sales el dilluns 25 i s'llarga fins diumenge al parc Joan Miró...

Problema? Cada any tenim el mateix: LA TRIA del que es vol veure: amb tanta oferta, és inevitable el solapament de concerts... però... beneït problema!

I a més, hi trobem convidats il·lustres, com l'EPI i el BLAS...

La màgia dels contrastos: HERMAN DUNE

Ja fa uns 10 anys que va néixer aquest trio franco-suís, amb els germans Herman Düne al capdavant, David-Ivar i André, i el bateria Neman. Els dos germanets, amb sincers ideals neohippies, ens van regalar un bon regitzell de cançons infecciones, d'aquelles disposades a fer-nos una mica més feliços. Ara els germans s'han separat, David-Ivar li ha tret la dièresi al cognom i segueix amb el projecte amb Neman.

Al primer disc sense André ("Next Year In Zion"), segueixen la línia dels anteriors, sí, però amb un nou contrapunt: malgrat el bonrotllisme de les lletres que desprèn el disc, sempre roman aquell regust quasi malencònic, trist, potser per la cadència de la veu de David-Ivar, o pels vents, una trompeta i un clarinet que apareixen per recordar-nos que també existeix un costat ombrívol... però igualment plaent.

Aquest contrast és el que els fa addictius, el que ens passeja pels dos contraris, entre el sentiment de plaer i el depressiu. Com la mateixa realitat que sentim quotidianament. Per això mateix ens agraden grups com Belle and Sebastian, The Moldy Peaches, o Beirut... o en Manel. Fixeu-vos com, tant uns com els altres, procuren no caure en l'excessiva emotivitat però tampoc en el cinisme, aquella cuirassa que a vegades, de tan superficial, provoca incomoditat. Diuen les coses pel seu nom, sense complexos, i dibuixen el que sentim. I els cantem a totes hores, i els voldríem compartir amb la resta de mortals per escurçar distàcies, per aplacar les males cares, els malhumors.

Proveu-los, i ja em direu els resultats. Aquí us deixo amb dues cançons-calmants, que exemplifiquen el nou contrapunt de la banda que abans us comentava. La primera, "I wish I could see you soon" del disc anterior, "Giant". I la segona, "My home is nowhere without you", de l'últim disc. Aquestes són les dues cares d'una mateixa proposta, d'una mateixa realitat -sembla innegable com l'estètica i la temàtica dels dos videoclips també s'hi adequen...-

(Per cert, queda prou clar qui influencia en Manel, no?)

Qui és el violent?

Barcelona, 18 de març de 2009, Plaça Universitat.
Ja sabeu com les gasten, però no puc resistir penjar-vos aquest petit document que il·lustra com es desencadena la violència: Qui es defensa? Qui és l'agressor? Qui va armat? Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

Joan Miquel Oliver, el regal definitiu

Quan s'acosta Sant Jordi, ja se sap: les editorials corren a la recerca d'aquells productes estrella que els facin superar l'eterna crisi del sector. Empúries, enguany, apostarà per un llibre... i un disc: es tracta del nou disc d'en Joan Miquel Oliver, "Bombón Mallorquín", que vendran conjuntament amb un llibre que recull, a partir de facsímils de la seva llibreta personal, els seus apunts a l'entorn de la creació d'aquest disc, amb anotacions-comentaris al marge del mateix Oliver. El pack llibre i disc s'anomena "Quadern 2008" i sortirà el 2 d'abril.

La veritat és que m'ha semblat una idea collonuda, sobretot per a aquells que encara comprem CD's. Sí, encara en quedem alguns, d'aquests consumidors estranys... Qui decideix comprar-se'n, encara, amb la quatitat de novetats que podem escoltar a la xarxa clicant un botó?? Doncs a mi, de tant en tant, encara se m'acut. Dieu-me fetitxista, o romàntic, o senzillament imbècil, però encara se'm passa pel barret, de tant en tant, anar al CDrome, o a Disco100, a palpar les novetats, i fins i tot endur-me-les a casa. Amb el temps, però, un va sent, òbviament, més selectiu, i només cedeix a aquell producte que ofereix alguna-cosa-més, digueu-li temes extres, DVD's o simplement un disseny ultramodern de-la-hòstia. En aquest cas, el que trobem d'extra és un llibre on podem descobrir com s'ho fa l'Oliver per crear, el que sovint no entenem ni quan ho explica en una entrevista. Per això, em sembla collonut que aprofitin la tirada mercantilista d'una diada tan assenyalada i el venguin -espero- com a xurros. Sempre serà millor que algú rebi un 2x1 com aquest abans que els clàssics "catedrals del mar" que acaven decorant la prestatgeria, al costat del les fotos de les últimes vacances a Menorca. El llom és impecable, amb unes tonalitats que s'adiuen a la perfecció amb el Billy de l'Ikea...

El problema el tindrem nosaltres, pobres consumidors, quan el dia 2 d'abril, amb el llibre-disc, arribem a casa i haguem de decidir on el col·loquem: secció llibres? CD's?
Buf, quina feinada.

Per anar fent boca, la (pen)última flipada oliveriana, Hansel i Gretel; delirant.

Dilluns, en Manel a la Villarroel

A partir d'aquest proper dilluns 16 de març, la revista Rockdelux inaugura un cicle de concerts a La Villarroel. Els concerts, de dues bandes sempre estatals, seran el tercer dilluns de cada mes. La millor notícia és que el cicle l'enceta el grup català del moment, en Manel -no es pot celebrar millor la primavera...- Els acompanyaran els Ten Thousand Islands, banda formada ja fa cinc anyets a la Garriga amb la Maria Monferrer i en David Crespo al capdavant. Canten en anglès un folk arranjat i experimental del que posa els pèls de punta. Tots, però, anirem a veure en Manel... amb una corbata ben llarga estampada amb colors crus.

Més electrònica i més hedonisme="Tonight: Franz Ferdinand"

Tercer disc del millor grup guitarrero-pop de principis de segle. Franz Ferdinand, després de fer saltar i cridar el personal amb hits ja eterns com "Jacqueline", "Take me out", "Michael", "Do you want to" i tants altres (els seus dos discos anteriors són talment compilatoris de peces immortals) ara fa un mes estrenaven revàlida. Aquest tercer plat ("Tonight: Franz Ferdinand") no només és a l'alçada sinó que li dóna un nou gir al seu imaginari musical; se'n van cap a l'electrònica, s'hi passegen, els teclats prenen més protagonisme i el funk enlluerna des del primer gran tema. Però encara són ells? I tant! Més que mai, però més enllà. Primer cop d'efecte: aquest "Ulysses" ressacós, de tornada, de matinada de diumenge... o de dilluns...



Tot el disc dóna per passar la ressaca en bona companyia (no cal que sigui literalment tòxica), sí. Però també convida a passejar-se pel carrer amb el cap ben dret, amb un somriure d'orella a orella, per tornar a arrencar després de la derrota, victoriós... o per aixecar l'ànim del diumenge més ennuvolat. Què més li podem demanar? Que ens faci cantar i saltar? Doncs també ho aconsegueix. Escolteu, si no, "Live Alone"en viu... no apte per sang d'orxata:



El disc és un festival de grans moments, alguns en la línia punk-funk d'LCD Sundsystem, i això, si es fa sense buscar el ganxo fàcil, sempre aporta bones vibracions. ("Lucid dreams", en aquest sentit, posa els pèls de punta). I de hits? Des de "Turn it on" fins a "No you girls" passant per "Can't stop feeling"... em sembla que les podria dir totes; espectacular.

Llegint revistetes modernetes, he vist que als crítics resulta que no els agrada, que diuen que ara es volen fer els interessants (?) i que ja no sonen com abans... que no hi ha melodies... Estic convençut que si haguessin repetit els esquemes dels discos anteriors, dirien tot allò de "más de lo mismo" o "nada nuevo bajo el sol"(...) Què hi farem. Ni p cas.

Segueixo pensant que si les ràdios els punxessin com mereixen i si els mitjans en fessin ressò, li passarien la mà pel davant i pel darrere als plastes de sempre (digueu-li U2 o Coldplay...)

I per als no iniciats, i per als nostàlgics (que ja té 5 anyets!), "Take me out", el seu primer gran himne: aquest sí, insuperable.

Jolie Holland: la poesia del desert

És el (pen)últim descobriment de la temporada: se'ns apareix des de Texas amb aquest preciós disc, "The Living And The Dead", amarada de tradició nord-americana-rural però d'una modernitat inaudita, com molt pocs saben aglutinar. Té una veu entre trista i atemorida; la melodia d'aquesta "Mexico City" i d'altres del disc, en canvi, ens conviden a arrencar el dia amb el millor dels somriures. Aquest ja és el seu quart disc en solitari i sembla ser el que la convertirà en una de les millors cantautores del moment. De fet, el seu més fervent admirador és un tal Tom Waits...
Una altra vegada, com amb les internacionals Cat Power, Scout Niblett, Zooey Deschanel de She & Him, Shannon Wright o Neko Case; o les d'aquí, Russian Red o Lidia Damunt, confirma que la música contemporània té nom de dona... Doncs que duri!
Premeu el play i pugeu el volum; la texana farà la resta.

Tindersticks (o com remoure les entranyes)

Aturar-se i mirar enrere ens ajuda a explicar el que som; el passat alimenta la nostra realitat quotidiana actual, el nostre perfil, tarannà o les nostres circumstàncies, dieu-li com vulgueu. Tindersticks són dels que, si miro enrere, han estat sempre a prop. Com jo mateix, i com molts d'altres, van aparèixer amb més o menys força, han viscut més d'una crisi, fins i tot algun moment de fals epitafi; han remogut les arrels, hi han tornat, les han renegat i han tornat a renéixer. Van obrir els ulls amb la meva majoria d'edat, quan uns quants i jo buscàvem noves maneres d'explicar-nos el que ens envoltava, i un grapat de grups, sense relació aparent, ens assenyalava que hi havia vida més-enllà-de, als marges. Ens impactava el debut de Portishead i Radiohead, quasi alhora, arrasant les cendres del rock; deboràvem els Pixies i el demolidor "Nevermind" de Nirvana, PJ Harvey, Tortoise, Manta Ray, Mercury Rev... i els Tindersticks. Tots ells, des de diferents punts de partida, tocats per certa angoixa paradoxalment curativa, omplint els buits de la nova maduresa. Tot era nou, lluminós, viciós i narcòtic, màgic i colpidor. I els Tindersticks eren el paradigma de l'angoixa intel·lectual, tan nociva com viciosa. Una veu, la d'Stuart Staples, barítona, que surt de les entranyes, d'una naturalitat corrosiva; unes melodies que no s'esgoten, que retornen plaentment una vegada i una altra... i les cordes d'aquells violins acaronant o estripant...

L'any passat van presentar el setè disc d'estudi, sense comptar bandes sonores i directes. El millor per apropar-s'hi, el "Live at The Bloomsbury Theatre 12.3.95", sense desmerèixer els dos homònims del grup del 93 i 95, el "Curtains"(97) o el "Simple Pleasure" (99), més o més soul, més o menys rock, sempre elegants, els més distingits de la classe. En viu creixen i aclaparen (ens han visitat sovint, a festivals, apolos, razzmatazz, BAMs, al Palau de la Música...) i el diumenge 8 de febrer s'estrenen a l'Auditori, amb l'ultim disc, una altra joia ("The Hungry Saw", 2008) i un repàs a la immaculada discografia. Perquè mirar enrere ens remou, sí, però també ens resitua. Tindersticks, sempre imprescindibles, ens airegen el cervell, ens l'oxigenen. Ara, però, tots plegats ens sentim menys adolorits, que el temps tot ho cura.

Aquí us deixo "City Sickness", del primer disc (i primer vídeo que van gravar) fa 16 anys.



El "Can we start again?" del "Simple Pleasure"(99)...



... I com sona l'últim disc:

Discover Tindersticks!

Discover Tindersticks!

Discover Tindersticks!

Rodamots, una paraula al dia

Fa poc temps que he descobert aquest magnífic espai a Internet, www.rodamots.com. Es tracta d'un web que envia una paraula diferent cada dia (o una frase feta, una locució o un refrany) als qui s'hi han subscrit on s'inclou el seu significat, l'etimologia, un parell de citacions per il·lustrar-ne l'ús i algun enllaç d'interès relacionat; tot plegat organitzat temàticament: cada cinc o més dies, un tema diferent. La subscripció és gratuïta i a la mateixa web hi trobareu l'arxiu de tots els mots ordenats alfabèticament, cronològicament, per autors o per temes.

Tot plegat, curosament, amb una delicadesa infinita. Una autèntica peça d'orfebreria lingüística, vaja. L'artífex n'és Jordi Palou, un "malalt" a l'hora d'ordenar i descobrir la vida que s'amaga rere cada mot, rere cada expressió, per molt popular que sigui, per poc prestigiat que estigui. Tots els mots tenen la virtut d'apropar-nos una realitat, d'evocar-nos un món que semblava oblidat o simplement (que no és poc!) d'ampliar el nostre coneixement del món, i Palou, amb criteri i molta gràcia, els fa reviure.

L'espai està inspirat en el butlletí A Word a Day, l'equivalent en anglès amb més de 600.000 subscrits, també recomanable per als qui volgueu apropar-vos a l'imaginari anglès. Rodamots, més modest, compta amb uns 12.500. La seva vàlua, però, és innombrable. Entreu-hi i remeneu...

'Gomorra': millor pel·lícula del 2008

Cinc històries que s'esdevenen a Nàpols, ara mateix. La història del jovenet Totò emmirallat per diner fàcil que ofereixen els camorristes; Don Ciro, que distribueix els calers, tampoc ho té fàcil; Roberto es veu enmig d'uns negocis bruts que el superen; Pasquale cedeix a la temptació de saltar-se les lleis il·legals; i Marco i Ciro, com si visquessin en un film de gàngsters, juguen amb foc fins que estorben massa.
Totes cinc històries, narrades sense sacramentals, tal com raja, com succeeixen a Nàpols ara mateix. És un film indispensable, sobre la pitjor lacra mafiosa dels últims temps, la Camorra; mai ningú s'havia atrevit a narrar res semblant. De fet, el novel·lista i guionista, Roberto Saviano, sobreviu avui amagat i escortat, sota amenaça de mort. Sens dubte, la pel·lícula de l'any, la més impactant; excel·lent guió, direcció, i grans actors, del tot recomanable en versió original per captar la magnitud de la realitat, crua, sense escrúpols. Imprescindible.