Avui vinc amb una recomanació que us pot canviar els matins grisos i freds que (diuen, per fi) ens esperen. Són The Leisure Society i beuen del pop britànic que han mamat, vents i cordes clàssiques i veus doblades, però a més ho alimenten tot plegat amb un so folk americana amb banjos i ukeleles que els fa irresistibles. El seu disc de presentació és Sleeper (2009), i és dels que et deixa bocabadat a la primera, i un hi torna una vegada... i una altra... Reconfortant, analgèsic, anti-boirines-matineres.
Aquí no trobareu ni invents ni experiments, però tampoc cal. Vaja, no hi ha res de nou... però fa un dia de collons! Té la frescor dels bons discos de debut, desihibició i naturalitat, però, a més, aquests paios són músics de debò. Jo ja me n'he enamorat... malgrat que el bon temps s'allargui; a veure qui més es deixa seduir...
Aquesta és la joia de la corona (tots dempeus: sona "Save it for someone who care"!)
Per començar a acabar l'any amb un somriure d'orella a orella, avui ens han confirmat que el PIXIES tornen als escenaris. I per rematar-ho, vindran al Primavera Sound 2010!
Bé; després de l'impacte, agafo aire i em proposo dir alguna de les mil reivindicacions que se m'acuden sobre Black Francis & Cia:
1. Són el gup de rock més influent dels últims vint anys. I això ho sap qualsevol que es fixi en què ha passat després que ells apareguessin. Escolteu les guitarres i busqueu el ressò del seu so... és il·limitat.
2. Tenen tants grans discos i tants bons temes que m'és difícil destacar-ne algun. Per començar, almenys dos discos, el "Doolittle" i el "Surfer Rosa". Temes? "Monkey goes to heaven", "Hey", "Where is my mind?"... i els que podeu escoltar aquí baix... i tants altres...
3. La seva ombra és tan allargada que han marcat a artistes tan allunyats com Nirvana, David Bowie, U2, REM, Radiohead, Arcade Fire o Weezer. Aquests són els que ho han reconegut, però en podríem dir molts més.
4. Molts d'aquests i d'altres artistes (Bono el primer), confessen que es conformen en ser humils imitadors dels de Boston. La sinceritat els dignifica.
5. Musicalment, esgarrapen i acaronen com no ho ha fet mai cap banda.
6. Es pot escriure rock amb textos no-tòpics? Els Pixies van demostrar que sí.
7. Personalment, em van ensenyar que hi havia rock més-enllà-de. I que valia la pena deixar-se enlluernar. I... -bé, deixem-nos de nostàlgies-.
8. No sé com seria tot plegat sense els Pixies, però estic segur que seria pitjor.
9. Quan van tornar el 2004, ja va ser tremendo.
10. I com diria aquell il·lustre alemany, "no hase falta desir nada más". Mireu, mireu...
La seva carrera en solitari arrenca en el tombant de segle quan, animat per dos bons amics de tota la vida, Steve Mackey i Jarvis Cocker, baixista i cantant de Pulp respectivament, decideix donar la cara i publica les seves cançons. Trenca el gel amb un mini àlbum homònim i des d’aleshores ja no ha parat. Amb referències a la seva Sheffield natal –“Late Night Final” (2001) és el que criden els venedors de diaris de l’ultima edició, “Lowedges” (2002) es refereix als afores de la ciutat, “Cole’s Corner” (2005) és una mítica cantonada punt de trobada romàntic i aquest “Lady’s Bridge” (2007) és un pont que ha sobreviscut a tots els avatars climatològics– Hawley és fidel, en tots ells, al rock atemporal dels grans dels cinquanta, el que ha mamat de ben petit envoltat de música, amb una mare que cantava mentre planxava i un pare músic “meravellós”, com ell mateix diu, que estimava i es feia estimar.
Ara reapareix amb Truelove's Gutter (2009), que el retorna al seu so més refinat, elegant, sense estridències. Poca instrumentalització, sense abusos innecessaris. El resultat és més reconfortant que mai, un disc acurat fins al més mínim detall, dels que pots escoltar una vegada i una altra i una altra... un regal per als sentits. Preciós. Segurament aquest disc ja no el punxaran a les ràdios comercials (amb temes de 10 minuts, qui s'atraveix?) però tampoc sembla que ho pretenia. Quan un artista fa el que li surt dels ous, sense pensar en els resultats mediàtics, sempre és -almenys- més honest. El de Sheffield, que a més està d'anada i tornada de tot, es pot permetre aquests luxes; el resultat: immillorable, el millor que li he sentit.
Hawley ens apropa a la bellesa de les petites coses i persegueix un altre món, a l’abast si hi creiem; reclama un món ideal, somiat –amb un regust malencònic– on el camí ja és buscar-lo. I és que la recerca de la felicitat que planteja sembla defenestrada i oblidada avui dia, al món dels pessimistes i depressius. El millor és que escolteu el disc, de dalt a baix; per anar fent boca, aquí teniu "For your lover give som time", el primer single-video del disc. Promeses a la dona que estima... preciosa:
Us pensàveu que a Guissona només tenen aquella mena de carnisseria-port-aventura? Doncs no, també hi tenen El petit de cal eril.
N'havia sentit a parlar, l'havia escoltat al seu myspace, però el primer cop que vaig tenir el plaer de veure'la va ser a les festes de la Mercè, a la plaça del Rei, avui fa una setmana, cantant cançons seves (acaba de publicar el seu primer disc, "El petit de cal eril i les sargantanes al sol") i convidant uns quants col·legues a cantar "les cançons de sempre no són de dingú", un recull de tradicionals més o menys oblidades que el petit Joan Pons i Cia. van reinventar-se. Recordo especialment el "ton pare no té nas..." a mitges amb Espaldamaceta convertida en una cançó-de-bressol-quasi-malson al final... preciosa.
Després de sentir el seu disc gravat, em va fer especial il·lusió veure com les fa créixer en viu -les tocaven amb més mala llet, tal com raja, com si estiguessin assajant- bon contrapunt a la innocència de les lletres... i bon regal per als qui l'escoltàvem drets. No, no són uns virtuosos, però i què? Tampoc ho és el Lou Reed, no?
Del disc, sobresurt "La catarineta per la Mercè", menys innocent del que sembla. "Mandolines tralarí" i "Els gats 2", aquesta última amb els seus nebots fent els coros al menjador de ca seva, són literalment inoblidables. Ara sé que havia format part de l'equip de rodatge de "El cant dels ocells" d'Albert Serra, i m'ajuda a entendre de què va tot plegat. En sentirem a parlar.
"Mandolines tralarí", el primer videoclip, genial:
i "I tantes figues" gravada per a l'"Ànima" (la veu d'en Joan no recorda Jorge Drexler??):
Després del que ahir vam viure al Palau Sant Jordi i del que n'han dit el mitjans, avui em queda poca cosa per reivindicar. Va ser sublim. Alliçonador. I sobretot, molt emotiu.
Cohen és poeta, però a finals dels 70 decidí que es dedicaria a cantar: "Ja que no puc guanyar-me la vida com a escriptor, em dedicaré a cantar". Ara, després de 14 anys de silenci, ha tornat perquè la seva mànager, Kelley Lynch, el va deixar escurat i es va fondre amb milions de dòlars. Cohen, lluny d'enfonsar-se, va dir que aquest assumpte li havia donat un gran impuls per treballar, que no podia fer una altra cosa, però que no es queixava, que coneixia prou bé com funciona el món per entendre que aquestes coses passen...
A l'inici, les factures el van convertir en cantant, i ara, les necessitats l'han fet tornar. Haurem d'agrair, doncs, a qui no ha comprat un p llibre de poesia en sa vida i a qui és capaç de robar sense escrúpols el que vam veure ahir. If it be you will... devia pensar Cohen. Gràcies, malparits. I gràcies, Leonard, per ser home abans que poeta i cantant.
Feia temps que esperàvem el nou disc dels Belle & Sebastian. Sabíem que estaven treballant juntets, des de fa cinc anys, en alguna història sorprenent. Al final, el que ens hem trobat és un projecte del líder de la banda, Stuart Murdoch. Ell és el creador de l'univers B&S, d'un llegat que s'ha anat refent, construint des d'aquell debut l'any 1996, amb el "Tigermilk" i el "If You're Feeling Sinister", sens dubte els seus millors discos, que ha anat evolucionant des d'aquell inici indie-pop-malencònic amb arranjaments de corda quasi orquestrals i veus insinuades, fins al soul, funk, pop setanteto i glam dels seus últims treballs. Amb l'ultim disc, "The Life Pursuit" (2006), B&S ja havien dibuixat totes les seves cares. Després de tot plegat, la banda ha fet una pausa i Stuart Murdoch ha ideat aquest nou projecte.
"God Help The Girl" serà una pel·lícula que es començarà a rodar l'any que ve. De moment, ja tenim la banda sonora. El disc és la història d'una noia, Eve, que viu apassionadament envoltada de música. Eve ens explica les seves passions, les seves pors, les seves relacions, els seus amics. Després de somriures i llàgrimes, contradiccions i inseguretats, Eve acaba ingressada en un psiquiàtric amb un transtorn alimentari. Aquest és l'argument que, suposem, tindrà el film. De moment, el que tenim són 14 talls que escenifiquen l'acció musicada, amb l'Eve (Caterine Ireton, la vocalista en quasi tots els temes), en James (el mateix Stuart Murdoch també canta en tres temes), la Cass (Anna Miles), l'Anton (el gran Neil Hannon canta un dels millors temes del disc, "Perfection as a hipster") i la Cassie (Asya canta la preciosa dream pop "I just want your jeans"). Ells són els personatges del musical, però també hi trobem altres veus femenines (Celia Garcia, Dina Bankole, Alex Klobouk i Brittany Stallings), els B&S al complet musicant l'escena (Mick Cooke, Stevie Jackson, Richard Colburn, Bob Kildea, Chris Geddes i Sarah Martin) i una orquestra de fins a 45 músics conduïts per Rick Wentworth, experimentat compositor de bandes sonores.
La creació, producció i direcció de tot plegat la dur a terme Stuart Murdoch. El procés ha estat lent, laboriós. Després de la composició, Stuart va posar un anunci a un diari d'Escòcia que buscava veus femenines per a un projecte de llarga durada que s'estava gestant, i d'aquí van sorgir les 7 veus que protagonitzen el disc. El resultat és sublim, un disc pop que es passeja pel jazz amb orquestracions delicioses, esclats seixanteros i setanteros, sobretot quan elles canten com les girl groups dels setanta, i un reguitzell de melodies inoblidables que ens recorden sovint aquells inicis pletòrics dels B&S ("Come monday night" i, sobretot, "A down and dusky blonde", són el que sempre hem estimat dels escocesos). Aquí, a més, Murdoch recupera el protagonisme de la veu femenina que la seva banda havia perdut des que Isobel Campbell va decidir volar pel seu compte.
No tenim disc nou de B&S, però aquest no només alleugereix l'espera, sinó que suposa un punt d'inflexió. Murdoch materialitza un somni, editar un musical de rock protagonitzat per veus femenines. Nosaltres li agraïm perquè ens segueix enamorant; gaudir d'un disc d'aquesta majestuositat és un regal d'estiu immillorable. I amb el temps, un d'aquells clàssics que retrobem una vegada i una altra al nostre imaginari musical. Si no, temps al temps.
Us deixo aquí unes imatges que il·lustren com es va gestar tot plegat:
El primer vídeo oficial del disc: "Come monday night", amb Catherine Ireton (Eve):
i "Funny little frog", tema dels B&S revisitat en aquest nou projecte i cantat per Brittany Stallings:
Podeu escoltar el disc sencer a l'Spotify o al Deezer
Ja tornem a ser a les portes d'una altra edició del Primavera Sound. A aquestes alçades, ja no tinc cap dubte que, any rere any, es converteix en el festival musical de referència de l'Estat i un dels millors d'Europa per vàries raons:
1. Per l'excel·lent organització de cada any que converteix el Fòrum (un espai, d'entrada, dur i aspre) en una zona còmoda i agradable, on les músiques dels diferents espais no se solapen, amb una acústica acurada (sí! es pot escoltar bé un concert en espais tan oberts!)
2. Perquè és l'únic festival de grandíssimes dimensions en què les aglomeracions són escasses; es pot gaudir de tot sense haver de patir, i això ja és un gran què!
3. Per l'Auditori de Fòrum: allà, a partir de primera hora de la tarda, any rere any, es pot escoltar còmodament i amb tranquil·litat, el que mai hauries somiat sentir tan a prop i tan bé (collons, quina acústica! Sens dubte, el millor espai tancat de la ciutat). A més, et permet descansar de les llaaaargues jornades, que també és d'agrair, i agafar forces (que ja tenim una edat...)
4. Per l'immillorable ambient: el públic, en general, valora el que veu, ho respecta i respecta els altres, és a dir, que hi va atret per la música, no pel "guateque verbenero"...
5. Perquè cada any, descobrim noves propostes que no coneixíem i que acaben formant part del nostre imaginari musical (em vénen al cap concerts inoblidables com els d'SCOUT NIBLET, SHANNON WRIGHT, RICHARD HAWLEY o MODEST MOUSE...)
6. El més important: Com es pot aglutinar tants i tan bons músics en 3 dies i nits? Clàssics de sempre (NEIL YOUNG, SONIC YOUTH, MY BLOODY VALENTINE...) amb les millors llegendes de l'indie (YO LA TENGO, SPIRITUALIZED, SHELLAC, BLOC PARTY, JARVIS COCKER, SAINT ETIENNE, THE MAGNOLIA ELECTRIC CO...), els herois del folk (HERMAN DUNE, KIMYA DAWSON, ANDREW BIRD, DAMIEN JURADO...), els cracks de l'electrònica contemporània (APHEX TWIN, DEERHUNTER, SQUAREPUSHER...), els millors entre el nou punk (BLACK LIPS, DEAD MEADOW, FUCKED UP...) i els millors d'aquí (JOE CREPÚSCULO Y LOS DESTRUCTORES, VERACRUZ, TACHENKO, EXTRAPERLO, THE SECRET SOCIETY, LOVE OF LESBIAN...) fins a 118 concerts en tres dies! Sense oblidar que ara el festival ja comença en diverses sales el dilluns 25 i s'llarga fins diumenge al parc Joan Miró...
Problema? Cada any tenim el mateix: LA TRIA del que es vol veure: amb tanta oferta, és inevitable el solapament de concerts... però... beneït problema!
I a més, hi trobem convidats il·lustres, com l'EPI i el BLAS...
Ja fa uns 10 anys que va néixer aquest trio franco-suís, amb els germans Herman Düne al capdavant, David-Ivar i André, i el bateria Neman. Els dos germanets, amb sincers ideals neohippies, ens van regalar un bon regitzell de cançons infecciones, d'aquelles disposades a fer-nos una mica més feliços. Ara els germans s'han separat, David-Ivar li ha tret la dièresi al cognom i segueix amb el projecte amb Neman.
Al primer disc sense André ("Next Year In Zion"), segueixen la línia dels anteriors, sí, però amb un nou contrapunt: malgrat el bonrotllisme de les lletres que desprèn el disc, sempre roman aquell regust quasi malencònic, trist, potser per la cadència de la veu de David-Ivar, o pels vents, una trompeta i un clarinet que apareixen per recordar-nos que també existeix un costat ombrívol... però igualment plaent.
Aquest contrast és el que els fa addictius, el que ens passeja pels dos contraris, entre el sentiment de plaer i el depressiu. Com la mateixa realitat que sentim quotidianament. Per això mateix ens agraden grups com Belle and Sebastian, The Moldy Peaches, o Beirut... o en Manel. Fixeu-vos com, tant uns com els altres, procuren no caure en l'excessiva emotivitat però tampoc en el cinisme, aquella cuirassa que a vegades, de tan superficial, provoca incomoditat. Diuen les coses pel seu nom, sense complexos, i dibuixen el que sentim. I els cantem a totes hores, i els voldríem compartir amb la resta de mortals per escurçar distàcies, per aplacar les males cares, els malhumors.
Proveu-los, i ja em direu els resultats. Aquí us deixo amb dues cançons-calmants, que exemplifiquen el nou contrapunt de la banda que abans us comentava. La primera, "I wish I could see you soon" del disc anterior, "Giant". I la segona, "My home is nowhere without you", de l'últim disc. Aquestes són les dues cares d'una mateixa proposta, d'una mateixa realitat -sembla innegable com l'estètica i la temàtica dels dos videoclips també s'hi adequen...-
(Per cert, queda prou clar qui influencia en Manel, no?)
Barcelona, 18 de març de 2009, Plaça Universitat. Ja sabeu com les gasten, però no puc resistir penjar-vos aquest petit document que il·lustra com es desencadena la violència: Qui es defensa? Qui és l'agressor? Qui va armat? Jutgeu-ho vosaltres mateixos:
Quan s'acosta Sant Jordi, ja se sap: les editorials corren a la recerca d'aquells productes estrella que els facin superar l'eterna crisi del sector. Empúries, enguany, apostarà per un llibre... i un disc: es tracta del nou disc d'en Joan Miquel Oliver, "Bombón Mallorquín", que vendran conjuntament amb un llibre que recull, a partir de facsímils de la seva llibreta personal, els seus apunts a l'entorn de la creació d'aquest disc, amb anotacions-comentaris al marge del mateix Oliver. El pack llibre i disc s'anomena "Quadern 2008" i sortirà el 2 d'abril.
La veritat és que m'ha semblat una idea collonuda, sobretot per a aquells que encara comprem CD's. Sí, encara en quedem alguns, d'aquests consumidors estranys... Qui decideix comprar-se'n, encara, amb la quatitat de novetats que podem escoltar a la xarxa clicant un botó?? Doncs a mi, de tant en tant, encara se m'acut. Dieu-me fetitxista, o romàntic, o senzillament imbècil, però encara se'm passa pel barret, de tant en tant, anar al CDrome, o a Disco100, a palpar les novetats, i fins i tot endur-me-les a casa. Amb el temps, però, un va sent, òbviament, més selectiu, i només cedeix a aquell producte que ofereix alguna-cosa-més, digueu-li temes extres, DVD's o simplement un disseny ultramodern de-la-hòstia. En aquest cas, el que trobem d'extra és un llibre on podem descobrir com s'ho fa l'Oliver per crear, el que sovint no entenem ni quan ho explica en una entrevista. Per això, em sembla collonut que aprofitin la tirada mercantilista d'una diada tan assenyalada i el venguin -espero- com a xurros. Sempre serà millor que algú rebi un 2x1 com aquest abans que els clàssics "catedrals del mar" que acaven decorant la prestatgeria, al costat del les fotos de les últimes vacances a Menorca. El llom és impecable, amb unes tonalitats que s'adiuen a la perfecció amb el Billy de l'Ikea...
El problema el tindrem nosaltres, pobres consumidors, quan el dia 2 d'abril, amb el llibre-disc, arribem a casa i haguem de decidir on el col·loquem: secció llibres? CD's? Buf, quina feinada.
Per anar fent boca, la (pen)última flipada oliveriana, Hansel i Gretel; delirant.
A partir d'aquest proper dilluns 16 de març, la revista Rockdelux inaugura un cicle de concerts a La Villarroel. Els concerts, de dues bandes sempre estatals, seran el tercer dilluns de cada mes. La millor notícia és que el cicle l'enceta el grup català del moment, en Manel -no es pot celebrar millor la primavera...- Els acompanyaran els Ten Thousand Islands, banda formada ja fa cinc anyets a la Garriga amb la Maria Monferrer i en David Crespo al capdavant. Canten en anglès un folk arranjat i experimental del que posa els pèls de punta. Tots, però, anirem a veure en Manel... amb una corbata ben llarga estampada amb colors crus.
Tercer disc del millor grup guitarrero-pop de principis de segle. Franz Ferdinand, després de fer saltar i cridar el personal amb hits ja eterns com "Jacqueline", "Take me out", "Michael", "Do you want to" i tants altres (els seus dos discos anteriors són talment compilatoris de peces immortals) ara fa un mes estrenaven revàlida. Aquest tercer plat ("Tonight: Franz Ferdinand") no només és a l'alçada sinó que li dóna un nou gir al seu imaginari musical; se'n van cap a l'electrònica, s'hi passegen, els teclats prenen més protagonisme i el funk enlluerna des del primer gran tema. Però encara són ells? I tant! Més que mai, però més enllà. Primer cop d'efecte: aquest "Ulysses" ressacós, de tornada, de matinada de diumenge... o de dilluns...
Tot el disc dóna per passar la ressaca en bona companyia (no cal que sigui literalment tòxica), sí. Però també convida a passejar-se pel carrer amb el cap ben dret, amb un somriure d'orella a orella, per tornar a arrencar després de la derrota, victoriós... o per aixecar l'ànim del diumenge més ennuvolat. Què més li podem demanar? Que ens faci cantar i saltar? Doncs també ho aconsegueix. Escolteu, si no, "Live Alone"en viu... no apte per sang d'orxata:
El disc és un festival de grans moments, alguns en la línia punk-funk d'LCD Sundsystem, i això, si es fa sense buscar el ganxo fàcil, sempre aporta bones vibracions. ("Lucid dreams", en aquest sentit, posa els pèls de punta). I de hits? Des de "Turn it on" fins a "No you girls" passant per "Can't stop feeling"... em sembla que les podria dir totes; espectacular.
Llegint revistetes modernetes, he vist que als crítics resulta que no els agrada, que diuen que ara es volen fer els interessants (?) i que ja no sonen com abans... que no hi ha melodies... Estic convençut que si haguessin repetit els esquemes dels discos anteriors, dirien tot allò de "más de lo mismo" o "nada nuevo bajo el sol"(...) Què hi farem. Ni p cas.
Segueixo pensant que si les ràdios els punxessin com mereixen i si els mitjans en fessin ressò, li passarien la mà pel davant i pel darrere als plastes de sempre (digueu-li U2 o Coldplay...)
I per als no iniciats, i per als nostàlgics (que ja té 5 anyets!), "Take me out", el seu primer gran himne: aquest sí, insuperable.
És el (pen)últim descobriment de la temporada: se'ns apareix des de Texas amb aquest preciós disc, "The Living And The Dead", amarada de tradició nord-americana-rural però d'una modernitat inaudita, com molt pocs saben aglutinar. Té una veu entre trista i atemorida; la melodia d'aquesta "Mexico City" i d'altres del disc, en canvi, ens conviden a arrencar el dia amb el millor dels somriures. Aquest ja és el seu quart disc en solitari i sembla ser el que la convertirà en una de les millors cantautores del moment. De fet, el seu més fervent admirador és un tal Tom Waits... Una altra vegada, com amb les internacionals Cat Power, Scout Niblett, Zooey Deschanel de She & Him, Shannon Wright o Neko Case; o les d'aquí, Russian Red o Lidia Damunt, confirma que la música contemporània té nom de dona... Doncs que duri! Premeu el play i pugeu el volum; la texana farà la resta.
Aturar-se i mirar enrere ens ajuda a explicar el que som; el passat alimenta la nostra realitat quotidiana actual, el nostre perfil, tarannà o les nostres circumstàncies, dieu-li com vulgueu. Tindersticks són dels que, si miro enrere, han estat sempre a prop. Com jo mateix, i com molts d'altres, van aparèixer amb més o menys força, han viscut més d'una crisi, fins i tot algun moment de fals epitafi; han remogut les arrels, hi han tornat, les han renegat i han tornat a renéixer. Van obrir els ulls amb la meva majoria d'edat, quan uns quants i jo buscàvem noves maneres d'explicar-nos el que ens envoltava, i un grapat de grups, sense relació aparent, ens assenyalava que hi havia vida més-enllà-de, als marges. Ens impactava el debut de Portishead i Radiohead, quasi alhora, arrasant les cendres del rock; deboràvem els Pixies i el demolidor "Nevermind" de Nirvana, PJ Harvey, Tortoise, Manta Ray, Mercury Rev... i els Tindersticks. Tots ells, des de diferents punts de partida, tocats per certa angoixa paradoxalment curativa, omplint els buits de la nova maduresa. Tot era nou, lluminós, viciós i narcòtic, màgic i colpidor. I els Tindersticks eren el paradigma de l'angoixa intel·lectual, tan nociva com viciosa. Una veu, la d'Stuart Staples, barítona, que surt de les entranyes, d'una naturalitat corrosiva; unes melodies que no s'esgoten, que retornen plaentment una vegada i una altra... i les cordes d'aquells violins acaronant o estripant...
L'any passat van presentar el setè disc d'estudi, sense comptar bandes sonores i directes. El millor per apropar-s'hi, el "Live at The Bloomsbury Theatre 12.3.95", sense desmerèixer els dos homònims del grup del 93 i 95, el "Curtains"(97) o el "Simple Pleasure" (99), més o més soul, més o menys rock, sempre elegants, els més distingits de la classe. En viu creixen i aclaparen (ens han visitat sovint, a festivals, apolos, razzmatazz, BAMs, al Palau de la Música...) i el diumenge 8 de febrer s'estrenen a l'Auditori, amb l'ultim disc, una altra joia ("The Hungry Saw", 2008) i un repàs a la immaculada discografia. Perquè mirar enrere ens remou, sí, però també ens resitua. Tindersticks, sempre imprescindibles, ens airegen el cervell, ens l'oxigenen. Ara, però, tots plegats ens sentim menys adolorits, que el temps tot ho cura.
Aquí us deixo "City Sickness", del primer disc (i primer vídeo que van gravar) fa 16 anys.
El "Can we start again?" del "Simple Pleasure"(99)...
Fa poc temps que he descobert aquest magnífic espai a Internet, www.rodamots.com. Es tracta d'un web que envia una paraula diferent cada dia (o una frase feta, una locució o un refrany) als qui s'hi han subscrit on s'inclou el seu significat, l'etimologia, un parell de citacions per il·lustrar-ne l'ús i algun enllaç d'interès relacionat; tot plegat organitzat temàticament: cada cinc o més dies, un tema diferent. La subscripció és gratuïta i a la mateixa web hi trobareu l'arxiu de tots els mots ordenats alfabèticament, cronològicament, per autors o per temes.
Tot plegat, curosament, amb una delicadesa infinita. Una autèntica peça d'orfebreria lingüística, vaja. L'artífex n'és Jordi Palou, un "malalt" a l'hora d'ordenar i descobrir la vida que s'amaga rere cada mot, rere cada expressió, per molt popular que sigui, per poc prestigiat que estigui. Tots els mots tenen la virtut d'apropar-nos una realitat, d'evocar-nos un món que semblava oblidat o simplement (que no és poc!) d'ampliar el nostre coneixement del món, i Palou, amb criteri i molta gràcia, els fa reviure. L'espai està inspirat en el butlletí A Word a Day, l'equivalent en anglès amb més de 600.000 subscrits, també recomanable per als qui volgueu apropar-vos a l'imaginari anglès. Rodamots, més modest, compta amb uns 12.500. La seva vàlua, però, és innombrable. Entreu-hi i remeneu...
Avui vinc amb una recomanació que us pot canviar els matins grisos i freds que (diuen, per fi) ens esperen. Són The Leisure Society i beuen del pop britànic que han mamat, vents i cordes clàssiques i veus doblades, però a més ho alimenten tot plegat amb un so folk americana amb banjos i ukeleles que els fa irresistibles. El seu disc de presentació és Sleeper (2009), i és dels que et deixa bocabadat a la primera, i un hi torna una vegada... i una altra... Reconfortant, analgèsic, anti-boirines-matineres.
