diumenge, 26 d’octubre de 2008

Silenci. Es somia.

Somiar.
Somiar truites.
Il·lusionar-se per coses imposibles?
No.
Només somiar.

Avui, un record per als qui encara somieu.
Per als qui mireu per la finestra, embadalits.
Per als estàtics.
Per als ulls de bat a bat i els clucs.
Per als somriures.
Per als somiatruites.

Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens
On només hi estudien els nens
que somien en truites

És l’escola dels somiatruites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens
que somien en truites.

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales
I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.
I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena
Au au au au au...

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua
I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines
Ah! I a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.
I la Marta que somiava que la terra era quadrada
I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.
I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya
I el Gerard que somiava que era un gat
Que somiava que era en Gerard que somiava
I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava
I la Roser que somiava que la mare mai la renyava
I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina
I parlava xinès de la Xina :
jopi shu mai shing pui Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava
I de tant que somiava mai no es despertava
I a l’escola és clar mai s’hi presentava
Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre l’aprovava
I és que l’Albert estudiar no estudiava
Però somniar carai si somiava
Carai quina senyoreta què simpàtica que era
I somiava que era una marreca que somiava
que cantava com una gitaneta a les nits de lluna plena:
lai lo lai lo lai lo lo là

I el Ramon que somiava coses tan estranyes
Que és impossible explicar-les
I en fi, sobre les coses que somiava la Laura
És millor no saber-les.
I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,
Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,
Amb finestres obertes per on feien carreres
els somnis dels nens i les nenes

I mentrestant la Fina nedava amb sirenes
Gluglgugluuuuu........
(Albert Pla, Somiatruites. "¿Anem Al Llit?")


Discover Albert Plá!

dijous, 16 d’octubre de 2008

"La leyenda de Los Planetas", crònica d'un fracàs

Em pensava que no ho hauria de fer mai, però avui no puc reivindicar res sinó tot el contrari: avui toca indignació. El passat 15 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona hi van muntar aquell concert d'homenatge a Los Planetas que us anunciava fa un parell de mesos. La millor banda indie dels noranta i de l'actualitat a l'Estat ho mereixia, però el resultat va ser descebedor de dalt a baix: primer, per la mala organització (pauses avorridíssimes entre grup i grup de més de 10 minuts); segon, pel poc nivell de les versions "planetàries" que van tocar, mal sonoritzats quasi tots (té mèrit que se senti malament en un lloc tan privilegiat!); tercer, perquè Nacho Vegas, "l'estrelleta" de l'homentage, va fer el ridícul en el seu paper d'outsider (no ens el creiem, molta postureta i nul·la genialitat); quart, perquè Enrique Morente, l'autèntic geni del cartell anunciat, no va poder ser a Barcelona per malaltia; cinquè, perquè el final del concert (que no festa) va ser patètic, amb alguns dels músics que havien tocat "improvisant" una part del "Devuélveme la pasta" rotllo flamenc més avergonyits i obligats que sincers. Senzillament, patètic. Los Planetas mereixen una altra cosa, segur, i el públic també. Hi havia gent que havia vingut expressament de Saragossa o Granada (pobrets!) per veure el concert més lamentable que he vist mai. Es podia fer diferent, sí, però no pitjor.

Per treure el mal gust de boca, aquí teniu "Qué puedo hacer", peça inoblidable del graaaan disc "Super 8" (disc de fa 14 anys però que segueix tan fresc com el primer dia). Escoltem-los i oblidem-nos d'homenatges...

dijous, 9 d’octubre de 2008

Kings Of Leon

No puc resistir penjar-vos aquest vídeo dels nord-americans Kings Of Leon, que ja fa anys que seguim però que últimament obtenen (per fi!) el reconeixement merescut. Si en voleu més, entreu al seu canal You Tube o escolteu algun dels seus discos; el que acaben de publicar, "Sex On Fire", o algun dels anteriors, sobretot "Aha Shake Heartbreak" o "Youth and Young Manhood".

Des de Tenesse, els germans Followill amb Caleb (el cantant) encès, molt encès. Això és garatge pur i dur, sense concessions.