dissabte, 21 d’abril de 2012

A Levon Helm, in memoriam

Ahir vaig saber que Levon Helm va morir dijous 19 d'abril en un hospital de Manhattan. Arrossegava un càncer de gola de feia anys que paradoxalment l'havia esperonat a gravar de nou i a tornar a pujar als escenaris. Malalt i entre sessions de radioteràpia, encara li han quedat forces per regalar-nos tres nous discos impecables, Dirt Farmer (2007), Electric Dirt (2009) i Ramble at the Ryman (2011). Aquest últim disc, gravat en viu, és el que li ha servit per tornar-se a passejar pels millors escenaris, el millor dels epitafis possibles: el trobem, com sempre, vitalista fins al moll de l'os, amagat rere la bateria o rere la mandolina, lluint l'espectacular tros de veu que encara li queda i donant mil i una lliçons de com ha de respirar la música tradicional al s.XXI.

Ha estat una referència infinita: quan va renéixer en solitari (per exemple, Wilco The Black Crowes no tindrien sentit sense el seu ressò), quan amb The Hawks van acompanyar el primer Dylan amb banda de rock, o quan amb la mítica The Band van composar un dels millors discos folk tots els temps, Music From Big Pink (1968). Hi ha hagut mil i un moviments contraculturals, però ell s'ha encarregat d'aglutinar i conservar les arrels fins als nostres dies. Senzillament, sense Levon Helm, el renaixement folk que ara tant agraïm no hagués estat possible.

Levon Helm és la veu desesperada i trencada de l'Amèrica amagada, de les arrels índies, negres, blanques, del color que sigui. Si els nord-americans busquen una referència per reconstruir l'ànima que els va fer grans, han de saber que acaben de perdre la més genuïna.



"Take a load off Fanny, take a load for free;
Take a load off Fanny, and you put the load right on me."






Rere la mandolina, en un dels últims concerts de la gira The Midnight Ramble Sessions.