dissabte, 24 de desembre de 2011

Les millors cançons pop 2011 (internacional)

Algunes tenen milions de visites, altres milers, o alguns centenars. Amb més o menys èxit, més o menys populars, vull rescatar les 10 cançons que més han brillat aquest 2011, almenys al meu iPod. Una tria aquest cop planetària i, per tant, encara més injusta. Sigui com sigui, 10 grans moments que haurien d'anar més enllà de l'allau de propostes, més enllà de l'any que s'acaba. A punt?


1. Holocene, Bon Iver



2. This phantom life, The Leisure Society



3. Rano Pano, Mogwai



4. Tonight's the kind of night, Noah And The Whale



5. Money, The Drums



6. Call your girlfriend, Robyn



7. Santa Fe, Beirut



8. Intertwined, Maggie Björklund & Mark Lanegan



9. Grown Ocean, Fleet Foxes



10. Shell games, Bright Eyes

dilluns, 19 de desembre de 2011

Les millors cançons en català 2011

Mentre faig balanç del que es cou musicalment a casa nostra, se'm dibuixa un somriure. Perquè a dia que passa vaig descobrint nous projectes, noves joies, de les que fa uns anys no hagués ni somiat. Sincerament, encantador. La millor prova és que per confeccionar aquesta llista de les 10 millors cançons del 2011 he hagut de descartar un bon grapat de peces que fa uns anys haguessin ocupat tranquil·lament els primers llocs.

Sense més, aquí teniu la síntesi del 2011 en format tria. Una bona manera de (re)descobrir el gran moment del pop en català actual. Un plaer!

1. GRAN, SENIOR I EL COR BRUTAL


gran from senior on Vimeo.

2. CLINT EASTWOOD, ANTÒNIA FONT




3. BENVOLGUT, MANEL



4. EL CARRIL, XAVIER BARÓ



5. TOTSANTS, MAZONI



6. DOL, EL PETIT DE CAL ERIL



7. LA PLATJA, LA IAIA



8. MILCE, DESPERTADORS ATÒMICS


Milce (Directe) from Despertadors Atòmics on Vimeo.

9. FOCS I BRASES, INSPIRA



10. TOTS ELS COLORS, MARIA COMA

diumenge, 27 de novembre de 2011

I'll still free, Spain

Seguint la pista del contrabaixista Charlie Haden, trobo son fill, Josh Haden, entre els crèdits d'un gran disc, Beyong The Missouri Sky, que Haden pare va gravar fa quinze anys amb Pat Metheny, guitarrista virtuós. El disc me'l va deixar en Lluís, amic meu, fan de Metheny, i vol convence'm de les virtuts del guitarrista nord-americà. En Lluis també és guitarrista. Fa dies, mentre mantenia una conversa sobre virtuosos del jazz amb un percussionista que es feia el simpàtic un dissabte de gintònics qualsevol en un local qualsevol, me'ls escoltava atent però, neòfit, no vaig intervenir. Quan van arribar a Metheny, la conversa es va tornar agra; en Lluís defensava el virtuosisme de Metheny, però el percussionista el jutjava d'excessivament tècnic. I es va tornar tan agra tan agra que, de sobte, el percussionista va clavar un mastegot al pobre Lluís. Vaig abraonar el percussionista. Després em vaig endur en Lluís a casa seva. Allà vam riure del percussionista-capullo-integral. L'endemà, abans de marxar cap a casa, en Lluís em va deixar Beyong The Missouri Sky, disc del contrabaixista Charlie Haden i Pat Metheny. Hi trobo son fill, Josh Haden, entre els crèdits.

Josh Haden és cap el visible de la banda Spain, una proposta menys jazzística que la de son pare però amb una ànima semblant, cap al dream pop i al slowcore menys comercial. A Spain hi trobo un gran disc, The Blue Moods Of Spain, el seu àlbum de debut, ara fa setze anys, l'any 1995. Resulta que l'any 2001 es van dissoldre després d'un parell de discos més, i que, des del 2009, amb una nova formació, Haden ha refundat Spain. De moment, mentre perfilen un nou disc, com a aperitiu han penjat al YouTube un nou senzill. Es diu I'll still free, i és senzillament brutal.

Des d'aquestes línies, gràcies, percussionista-capullo-integral. El meu més sincer agraïment.



I'll still free

Say can you see by the dawn's early light
The birds in flight
At such a dizzying height

Our flag still waves in the dusk
Who do you trust?
When love turns to dust
Who do you trust?

I'm still free
I'm still free
And I'll tell the world about it
Cause I got no doubt about it

I want a love that will bind
All of time
Will you be mine?
Give me a sign

Here's a salute to the old
Stars and stripes
From such a dizzying height
To the morning light

I'm still free
I'm still free
And I'll tell the world about it
'Cause I got no doubt about it

I'm still free
I'm still free
And I'll tell the world about it
'Cause I got no doubt about it

dijous, 27 d’octubre de 2011

Caetano Veloso & Maria Gadu

En poc menys de tres minuts, tornem a creure en moltes coses que el dia a dia ens arracona.
Davant d'això que veureu, el millor que podríem fer és parar el món... i creuar l'Atlàntic per quedar-nos-hi una llarga temporada, amb ells al costat.
De moment, si més no, ens conformem amb tres minuts tocant el cel.



Gràcies Villi!

dimecres, 31 d’agost de 2011

La nova temporada de concerts. Una tria

S'acaba l'estiu i torna amb ganes. Qui? La indústria musical. Va sortir tan malparada de la revolució internauta que va haver de virar la principal font d'ingressos. I els músics, conscients que ja no podien viure de la tradicional venda directa de música enllaunada, ara es multipliquen als petits i grans escenaris.

L'estiu ha estat intens (entre festivals i, localment, festes majors, els més sol·licitats no han descansat). I com arrenca la nova temporada? Igual que ha acabat: amb una agenda apretadíssima, també per al públic que no vol perdre's el plaer de viure en directe els artistes que els fan la vida més fàcil. Malgrat que haguem d'ajustar el nostre pressupost postvacacional, ens n'alegrem. No comprem tants discos, però podem gaudir-los en viu. I personalment, malgrat alguns handicaps (en alguns casos, certa massificació i tendència a convertir els concerts en simples verbenes), d'ara endavant, ho signo. I si l'oferta encara es multipliqués més, millor. Per força la massa es dividiria, i es diluiria -o es concentraria a les propostes més sospitoses- la tendència a confondre un concert amb una trobada de moderníssims, on tots molem-mogollón, i estem pendents de tot... menys de la música.

Per aquest nou curs, entre l'allau hi trobo joies ineludibles. Aquesta és la meva petitíssima tria de reivindicacions, avui només de músics internacionals. Ara ja no només s'apropen a fer el seu set de 40 minutets de festival. La possibilitat de gaudir-los singulars ens fa la boca aigua.


Micah P Hinson & The Pioneer Saboteurs vs. Trompe le Monde (The Pixies)    
8 de setembre, Sala Apolo (Barcelona)
De Memphis a Texas, de Texas a Europa, i d'Europa a casa nostra. La música de Michael Paul Hinson s'ha instal·lat per aquests verals, on millor l'hem acollit. En aquesta gira s'associa amb amb el pop dels Tachenko (aquí The Pionneer Saboteurs) per redescobrir un dels seus discos de capçalera, el Trompe le Monde dels Pixies, i el versionen de dalt a baix. Hinson a tota velocitat i ràbia punk? Promet.
(Val a dir que el concert estava previst per al 20 de juliol, però venint de Saragossa, on van estrenar la gira, van tenir un accident amb la furgo. Ara, ja recuperants, reprenen la gira.)

Bonnie "Prince" Billy
27 d'octubre, Casino l'Aliança Poblenou (Barcelona)
L'alterego més habitual de Will Oldham, artista polièdric, cantant, compositor, actor, dissenyador... i el que convingui. Sempre inquiet, creador compulsiu, sol o acompanyat, és el tòtem de l'americana-folk. La resta encara li va literalment al darrere. Johnny Cash, Tortoise, Mark Lanegan, Hot Chip, Scout Niblett, Matt Sweenney, entre molts altres, l'han gaudit al seu costat. Tothom hi vol col·laborar. No ve amb nou disc, però amb tants que n'ha publicat (entre 2009 i 2010 va publicar... 6 discos!) i el farcell ple de clàssics, ni que un sigui neòfit, més val no perdre-se'l. El concert folkie de l'any.

Mogwai
28 d'octubre, Casino l'Aliança Poblenou (Barcelona)
L'etiqueta post-rock ja no els escau; tants pseudoimitadors se la van carregar. Sigui com sigui, Mogwai, la banda que va ensenyar el nou camí del rock instrumental, segueix més en forma que mai. Al Primavera Sound en vaig veure de tots (i grans!) colors, però, com passa sempre que hi són, Stuart Braithwaite i cia. van ser els millors. El darrer disc (Hardcore will never die, but you will) els ha fet més "accessibles" sense perdre ni un gram del que són. I en viu, no defrauden mai. Us asseguro que he vist caure als seus peus els més reticents. Atmosferes hipnòtiques a cops de distorsió. Un mur de so. Un bucle addictiu. I ells ho fan com ningú. Aquí els veurem insòlitament asseguts. Un consell? Tanqueu els ulls.

John Grant
8 de novembre, Sala Apolo (Barcelona)
L'exlíder de The Czars ha sobreviscut a drogues i alcohol per reaparèixer en escena tot sol amb un disc impressionant,  un dels més notables o, almenys, el millor dels discos autènticament romàntics del 2010. Queen of Denmark enlluerna per la proximitat de les lletres, personals i universals, i pel rotllo setantero de les melodies (es nota que els Midlake el van ajudar en la producció). En viu encara emociona més (al Faraday va ser EL concert del festival). A l'Apolo, sonarà només ell. I la platea, excepcionalment, serà plena de cadires. El públic assegut per a un concert únic. I segurament, tots glaçats.        


   



  
 

dimecres, 27 de juliol de 2011

'Luces de bohemia' de La Perla 29. Teatre sense disfresses

La companyia La Perla 29 ha tornat a reblar el clau i ara s'ha atrevit a revisitar una obra d'alt voltatge, el clàssic de la literatura castellana Luces de Bohemia, de Valle-Inclán. La seva temàtica la fa més que oportuna, i és que, com a principis del s. XX, avui també sentim l’esgotament d’un sistema uniforme i corromput i la gairebé nul·la capacitat de rebel·lar-s’hi dels qui el pateixen. 

L'espai, la Biblioteca de Catalunya, en mans de La Perla 29 s'ha convertit en el millor estímul per al públic que encara cerca l'essència del gènere: elegant i proper, acollidor, desenfadat i, gràcies al bon ull de l'Oriol Broggi i cia, del tot integrat a qualsevol de les obres que ens hi regalen. La feina de contextualització de l'obra a l'entorn és immillorable.

El repartiment de La Perla 29 interpreta, però no sobreactua, i aquest simple detall, malauradament, ja els diferencia de la resta. Lluís Soler és el Max Estrella ideal, torturat, irònic, contradictori però capaç de clamar al cel les veritats que altres no s'atreveixen ni a pensar. Jordi Martínez, Don Latino; mesquí però innocent i proper alhora. Xavier Boada, en diferents versions de si mateix (per exemple, com a l'amic Don Peregrino Gay o com a taberner) i sobresortint cantant a pèl, i posant-nos la pell de gallina en un dels moments més sorprenents i emotius de l'obra, que de tan natural ja semblava haver-lo previst Valle-Inclán: em refereixo al moment en què Boada interpreta el cambrer del Colón i arrenca a cantar La poesía es una arma cargada de futuro*, poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. Boada, imitant la cadència d'Ibáñez, supera el rovell original, i el poema, com acostuma el gènere, sintetitza la temàtica de tota la història en uns versos predestinats a casar-se amb l'obra.

Aquesta és una de les poques concessions que es permet Broggi respecte al text original. I poca cosa més. Només recordo alguns diferents accents de castellà que van modulant alguns personatges al llarg de l'obra, fins a arribar a l'enterramorts català de Max, realista i cínic, inclòs el to i el posat.

I la resta del repartiment? Més que notable: Jacob Torres, Manel Dueso, Marissa Josa i Màrcia Cisteró evidencien que un bon actor brilla sempre a mans d'un bon text i d'una bona direcció. I personalment, hi vaig descobrir Camilo García, més conegut com a doblador que com a intèrpret, amb una presència immensa, en la pell de quatre personatges (Zaratrustra, Ministre, Soulinake i el Marqués de Bradomín), als quals els imprimeix una barreja d'humanitat i humorisme, amb una voluptuositat física i vocal privilegiada i amb molt, molt d'ofici.

I al final, el crit histriònic del lloro conclou l'obra. Esperpèntic com l'època dels antics dictadors espanyols de principis del s. XX i com la nostra. Adés i ara, impossible qüestionar el sistema. Només gosen els ulls d'alguns bojos atrevits, i Max Estrella, malgrat la seva ceguesa, segueix sent qui hi veu més clar. Malauradament, la seva quixotesca desobediència segueix sent el camí.

              
*La poesía es una arma cargada de futuro
(Poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. En cursiva, els canvis introduïts per Ibáñez)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
que golpea las tinieblas.

Cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades;
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,
amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo,
cultural por los neutrales, que llenándose las manos
se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía
de quien no toma partido, (de los que toman partido,)
partido hasta mancharse. (forrarse.)

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.
Y canto respirando. Canto y canto y cantando
más allá de mis penas,
de mis penas personales, me ensancho,
me ensancho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos (seguimos) tocando el fondo.

dimarts, 19 de juliol de 2011

El nou videoclip de Manel matisa 'Benvolgut'

Mentre van girant i omplint escenaris amb el seu segon disc, els Manel ens regalen videoclip en forma de nova història, que se suma al relat de la cançó-carta que encetava el disc, "Benvolgut". I dic que s'hi suma perquè no és el clàssic vídeo que retrata la lletra de la cançó. Aquesta vegada, com ja havien fet al clip del primer disc de "Dona estrangera", s'allunyen de la literalitat i prefereixen aportar nous matisos, complementar la temàtica que ja suggeria la lletra. Després del clip d'"Aniversari", on retrataven el que ja ens havien explicat, ara han decidit "connotar" més que "il·lustrar". I els ho agraïm, perquè obre les lectures de la lletra original i n'enceta de noves, i això és sempre gratificant per a nosaltres, oients i ara també espectadors, perquè inicialment ens pot descol·locar però a la llarga ens obliga a donar voltes a la realitat que ja coneixíem o donàvem per sabuda, ens fa cercar nous punts de vista, noves interpretacions. Tenim significacions addicionals, com la bona literatura. I la seva singularitat és que els Manel les aporten amb nous formats, en aquest cas l'audiovisual. Una vegada més, els Manel, malgrat que no inventen res, trenquen expectatives i llueixen creativitat en tots els formats. S'entossudeixen, doncs, en no abaixar el llistó, i des d'aquí els hi torno a agrair.

La lletra de "Benvolgut" girava a l'entorn d'un triangle amorós a anys vista, el d'aquell (ell) que ha de "suportar" el record permanent d'un antic amor (l'altre) de la seva parella (ella).  Ara, són quatre els qui s'acaben tirant els plats pel cap quan s'assabenten de la veritat, del passat, mentre el nen ho contempla, atònit. Conèixer la veritat, el passat, ens pot fer tant de mal... que pot acabar amb nosaltres. Ens convé amagar-nos en els records o és millor tirar pel dret i escapar cap endavant? Podríem fer tantes preguntes, que és millor que cadascú arribi al port que vulgui. Un cop l'hagueu vist, sumeu-hi les que vulgueu, que d'això es tracta.
   

dissabte, 2 de juliol de 2011

Qui "retalla" durant la investidura de Trias?

1 de juliol de 2011. Xavier Trias és investit alcalde de Farsalona. Jura el càrrec sota la protecció de dues funcionàries, vestides de carrer. La més valenta, vesteix una samarreta... contra les retallades!

Des d'aquí, et felicito pel teu coratge. T'acabes de guanyar el meu respecte etern malgrat que ets... mossa, no?


Algú em pot aclarir quin és el seu càrrec?



dimecres, 29 de juny de 2011

En Tod i la zebra. Guim Tió i Beach House

Mentre Zebra sona una i una altra vegada al meu petit racó, m'he trobat amb els seus ulls. Esbatanats, empassant-se el món que l'envolta. De tant inexpressius, els més afectuosos. L'autòmata del s. XXI. Perdut davant l'abisme però amb la mirada dolça, tendra, ingènua, encara innocent. Es diu Tod, i al meu racó, Victoria Legrand li canta Zebra. Parla dels seus ulls, eyes so mild and wise. L'equilibri perfecte. Salvatge i pausat, com la zebra dels Beach House, l'oasis child. Per mi, a partir d'ara, en Tod és la zebra. El pont que ens condueix a nosaltres mateixos. D'ara endavant, en Tod sóc jo.


ZEBRA
you know you're gold
you don't gotta worry
Tod, una de les joies de Guim Tió.
oasis child
born and so wild 

don't i know you
better than the rest
all deception, 
all deception from you 

your love is stag
in the white sand
Wilderness for miles
eyes so mild and wise 

don't i know you
better than the rest
all deception, 
all deception from you 

anyway you run,
you run with poise
black and white horse
arching among us

you love is stag 
in the white sand
oasis child born into a mare
don't i know you
better than the rest
all deception, all deception from you 

Wilderness for miles
eyes so mild and wise
oasis child born and so wild
don't i know you
better than the rest
all deception, 
all deception from you 

anyway you run,
you run with poise
black and white horse
arching among us

Beach House, Teen Dream (2010)


L'autor d'aquesta meravella anomenada Tod és en Guim Tió. Als seus quadres, d'una mirada insòlita, ens acarona, ens glaça i ens despulla. Com els Beach House i la ingràvida Zebra. Música il·lustrada. Calidesa reconfortant. I narcòtica. Uns i altres, disposats a remoure'ns les entranyes. I nosaltres, disposats a deixar-nos seduir, disposats a treure'n l'entrellat. Amb aquestes mirades, les paraules callen.  

dimecres, 22 de juny de 2011

19J. Els agradi o no, som molts i diferents

Ara ens toca a nosaltres (Foto: Marc Soler)
19J. Prova de foc del nou moviment social encetat, a casa nostra, a la plaça Catalunya: no aglutinar només els mal-anomenats "indignats"* que des del 15M han ocupat la plaça sinó anar més enllà i convocar a tothom a unir-s'hi, sigui quin sigui el seu tarannà, el seu color, el seu esperit i la seva reivindicació particular. Perquè els sectors afectats són molts i diversos, però les causes del desastre i els seus principals responsables (amb la nostra complicitat, sí,  però ingènua i manipulada pels mateixos que mouen els fils) són els mateixos: els polítics, empresaris i banquers que ens hi han conduït i que, des de fa un parell d'anys, desmantellen les engrunes de l'Estat del Benestar prohibint-nos, a més, que ens hi oposem ni que sigui formalment de manera democràtica, perquè el sistema que han creat ni tan sols ens permet participar, perquè el sistema electoral ens té lligats de mans i peus.

A Barcelona, el 19J s'hi van reunir joves i aturats, sí, però també metges, petits empresaris, funcionaris públics, professors i mestres, jubilats, bombers, assalariats, autònoms, etc., de diferents generacions i procedències, més o menys afectats personalment per la crisi però identificats amb què cal fer alguna cosa d'una vegada per totes.

19J, Via Laietana (Foto: Marc Soler)
Què ha canviat? S'ha perdut la por perquè s'està arribant a límits insospitats, ens està afectant globalment, i la societat de la informació internauta ha afavorit el ressò de noves veus que ens obren els ulls: la gent ja no es conforma amb el que li explica el periodista venut als interessos d'un gran grup empresarial o a la propaganda del partit polític de torn.

Ens han volgut enlluernar amb un benestar fictici, amb serpentines rovellades. Però ara comencem a dir prou. Molts més dels que s'imaginaven, i més diferenciats del que voldrien: catalanistes i/o independentistes o no, habituals a les urnes o no, nascuts aquí o arribats de fora enlluernats per la fal·làcia que els han venut, i més, molts més cada dia que passa es consciencien de la gravetat de la situació i es converteixen en agents actius d'un moviment que, a mesura que avanci, encara serà més plural. Poc a poc però sense fre.

Perquè el moviment tot just s'enceta. I malgrat ser del tot embrionari, ara, per força, ja s'ha de tenir en compte. Perquè no hi ha pressa, però ja no s'aturarà. Això només és el principi.




 *Els mitjans i tertulians habituals als gran mitjans han convertit el terme "indignats" en el pueril adjectiu que defineix, compassivament, un grup de fills descarrilats a qui han deixat esbravar en temps de crisi perquè no emprenyin massa. Fins als fets de Ciutadella (15J) tot havia estat falsa indulgència. Des d'aleshores, són bocs expiatoris de tots els mals que atempten contra la Democràcia que, com diuen, "tant ens ha costat assolir". No entenen que els "indignats", utòpics o no, en volen una altra, de Democràcia. I si ho han entès, no ho volen reconèixer perquè tenen por que els treguin la poltrona. De moment, doncs, l'expressió menys connotada que se m'acut és "nou moviment social". I deixem-nos d'adjectius, encara massa imparcials si els atribuïm als protagonistes d'un moviment tan embrionari. Sigui com sigui, allunyem-nos d'etiquetes, sempre injustes i fàcilment manipulables.   

dimecres, 15 de juny de 2011

De aquellos barros, estos lodos

El dibuixant Aleix Saló va publicar fa uns mesos la millor il·lustració, en forma de còmic (Españistán. Este país se va a la mierda, Glénat 2011) dels fets que ens han conduït al desastre econòmic actual. Després, va convertir el preciós llibret en imatges, les va penjar a la xarxa i en 7 dies ja havia estat reproduït més de 2 milions de vegades. 

Avui ja supera els 3 milions de visites, i és que la història recent es pot explicar de moltes maneres diferents (l'hem sentida analitzada per especialistes mil vegades) però el seu estil, directe, gràfic i tan irònic i punyent com requereix el drama, el fa tan atractiu que no puc fer res més que aplaudir-lo... i reivindicar-lo, malgrat el mediatisme de què ja gaudeix, per si un cas algú encara no n'està al cas.    

Saló posa en evidència els constructors, empresaris i, òbviament, els governs i els seus dirigents. Siguin del color que siguin, ells han estat els impulsors o, pel cap baix, els còmplices del desastre, i a Españistán més que a cap altra racó del planeta. 

Tot va començar el 1998... us sona?


diumenge, 29 de maig de 2011

Herman Dune, Coixet, Estrella Damm i jo

Acabo de saber amb recel que la cançó de l'Estrella Damm d'aquest estiu és I wish that I could see you soon dels Herman Dune. I miro d'argumentar-vos les meves elucubracions, potser poc assenyades:

Ja fa un parell d'anys que, per mantenir la meva integritat mental intacta, em vaig proposar canviar de canal de TV quan comença a sonar aquesta campanya bonrotllista, artificial, assèptica i, en definitiva, vendelplanista amb què la marca birrera catalana ens bombardeja. Aquest últim any el malson no s'ha acabat amb l'estiu, i és que n'hem hagut d'empassar una altra que feia bandera del catalanisme més pamfletista, carrincló i pseudofeixista, el que busca una identitat transversal relacionant folklore, tradició i un orgull nacional inventat (el lema era "Coses bones que tenim aquí"), obviant que és el mateix discurs que el franquisme ens concedia quan mostrava "las particularidades regionales"... i que encara estem allà mateix. 

Els amics de la demagògia
A banda d'aquestes maniobres que vull subratllar perquè em semblen més perilloses del que semblen (no us sembla que mirar-se sempre el melic i fer-nos creure que som millors que els altres són símptomes d'un provincianisme intransigent amb les diferències?), tornem a la campanya birrera d'enguany.

He empassat saliva i ja l'he vista. Segueix la línia de sempre, la de l'optimisme superflu. A més, amb la incorporació d'Isabel Coixet a la direcció del producte, l'emotivitat sensacionalista està garantida, i és que l'avalen els seus culebrots cinematogràfics que, com el pa de Barcelona, de tan estètics no tenen gust de res. En aquest cas, el protagonista és un cuiner en pràctiques a El Bulli que té temps de fotre's tantes festes, banyets i birres com vulgui... i fins i tot enamorar-se (com no!) mentre treballa al millor restaurant del món. Algú s'ho creu? Espero que no (i si algú en té dubtes, que li pregunti a qualsevol que hagi passat per aquella cuina), però... és taaaan rebonic! Com el pa de Barcelona, o els aparadors del passeig de Gràcia.

Com mola ser cuiner en pràctiques!
I arribem al cap del camí: quina cançó ha triat Coixet? Un tema preciós de David-Ivar (Yaya) Herman Dune, granger d'Arkansas nascut a França que l'any 2006 ens va ensenyar una nova manera d'entendre el folk amb aquella joia en forma de disc anomenada Giant. Yaya també hi surt cantant i, òbviament, no li ho retrec, que amb la pasta que li deuen haver donat igual ens regala una altra joia folk, i això ja s'ho val.

Això no obstant, he de dir que fins avui tant se me'n fotia quin tema triava la Damm per marcar la tendència estiuenca (sempre tan innocu com el missatge de fons). Però aquí m'han tocat la fibra, i us garanteixo que no sóc l'únic. I començo a intuir les conseqüències de tot plegat:

1. Coneguts, familiars i cia. em preguntaran si ja he escoltat la "nova" cançó de l'Estrella, que segur que m'agrada (sempre són una merda, però cada any m'ho diuen com si tot el que sembla indie m'hagués d'agradar). La cara de tonto no me la traurà ningú, i em serà més complicat que mai explicar el que penso d'aquestes maniobres politico-publicitàries per justificar la meva animadversió... justament quan l'himne mediàtic de l'estiu és un dels meus temes favorits (la meva esquizofrènia serà tan evident que estic convençut que no em sabré explicar).
   
2. Sonarà arreu, la qual cosa us puc garantir que no em desagradaria gens si no fos perquè anirà associada a tota aquesta parafernàlia que tan agrada als nous pijos-pseudohippies. I a més, enverinada de producte de màrqueting per adormir les masses. La pitjor de les combinacions, vaja.


3. Els mateixos flipats, la portaran de sintonia al mòbil. M'hauré de mossegar la llengua.


4. I el pitjor de tot: encara que miri de no intoxicar-la, mai més podré gaudir-la com fins ara: el verí és potentíssim, ho infecta tot, i el meu imaginari no en serà l'excepció.

El millor serà que li expliqui al meu psicoanalista, potser ell m'ajudi. O potser el millor serà preguntar als indignats de la plaça Catalunya què en pensen d'aquest bonrotllisme que ens volen fer empassar, any rere any. Igual coincidim en què les maniobres per mantenir-nos hipnotitzats són per tot arreu. Fins i tot en la birra que ens venen els paquis. Fins i tot en la música que escoltem. O potser fins i tot en nosaltres mateixos.


Yaya: l'únic innocent de la maniobra o una peça més de l'engranatge?

diumenge, 22 de maig de 2011

Els antisistema sou vosaltres


Els qui mouen els fils estan descol·locats. Observen el que està passant aquests dies arreu de l'Estat i no entenen res. Perquè ells han establert les regles del joc, les lleis del sistema, les han executat i se n'han aprofitat endogàmicament sense escrúpols. Fins ara, els únics que els escopien els tenien control·lats, etiquetats: "antisistema", els deien. "Són violents, només volen atemptar contra la pau social que tant ens va costar establir", deien. "Són perillosos, quatre grillats, delinqüents".


Els qui mouen els fils tenen un problema: no entenen res. Perquè les reivindicacions al carrer estan sent populars. Perquè resulta que hi ha gent que no es manifesta, sinó que reflexiona. Perquè es vol transformar profundament la societat a través de la societat mateixa. Perquè ningú els representa. "¿Qui hi ha al darrere?" pregunten. No entenen res. "¿Qui se n'aprofitarà, a les eleccions?".

(A) No, paios, no heu entès res. No representem a cap partit, a cap organització. Volem que la gent prengui la paraula, intervenir en el sistema. Control+Alt+Supr i posar nous fonaments.


($) Però els delinqüents "antisistema" també són aquí! Acabareu amb la pau social!

(A) No heu entès res. Ho heu podrit tot. Sou corruptes i especuladors per definició. I els qui hem intentat canviar el vostre status quo des de dins, hem tret el cap, ens n'hem avergonyit i hem marxat per dignitat. No heu entès res.
Ah! I... per cert: els qui anomenàveu "antisistema" us escupien perquè ho mereixíeu. Perquè VOSALTRES sou els únics antisistema.


Fotos: Plaça Catalunya, 20 de maig de 2011. Autor: Jordi Mercader

dilluns, 2 de maig de 2011

Antònia Font i 'Lamparetes' al Casino l'Aliança del Poblenou

Els antònies enlluernant el Casino (Foto: Jordi Mercader)
La nit del dissabte 30 d'abril Antònia Font va tancar la trilogia de concerts de presentació de Lamparetes a BCN, al Casino l'Aliança del Poblenou. No els vèiem des de l'apoteòsic directe orquestrat al Liceu, al març del 2008.

Després de 3 anys d'espera, i d'un merescut i saludable descans, els mallorquins segueixen regalant-nos cançons i melodies inoblidables, aquest cop de la mà d'un disc, Lamparetes, impecable, en què l'imaginari musical de Joan Miquel Oliver creix, una vegada més, com en cada nou disc, cap a nous horitzons, aquesta vegada en direcció als seus enyorats anys setanta i vuitanta de la mà de grups com ELO (Electric Light Orchestra), Pink Floyd, Mike Oldfield o Modern Talking, amb homenatge explícit a l'Atlantis is Calling (S.O.S. for love) dels alemanys tant a Calgary 88, peça especialment estel·lar del nou disc (és la cançó que ballen els protagonistes de la cançó a la final de patinatge dels JJOO), com al punt i final del concert, en què la peça va sonar per acomiadar el públic. Ara que l’electropop vuitantero sembla reivindicar-se amb un somriure irònic, Oliver i cia. ens el regalen com un clàssic de culte.

El concert va repassar els catorze temes del nou disc de dalt a baix i sense canviar l’ordre, com si revisitessin un disc de referència al cap d’uns anys i recuperessin el seu hipnotisme, i és que amb pocs dies, ja s’endevina que Lamparetes és un disc inesgotable, dels que recuperarem al llarg dels anys. A més, la profunditat del disc i la voluntat de sonar com una gran banda és tan immensa que, malgrat que encara no l’han rodat, ja el reinventen. Perquè el que vam sentir, com agraïm en directe, no va ser una simple còpia: la fórmula, en aquest cas, va ser menys electrònica que l’original i amb més protagonisme de l’elèctrica, la bateria i el baix.

Oliver, Debon & Debon, Roca i Manresa, exploradors
(Foto: Biel Santandreu) 
I també van sonar més elèctrics en la segona part, en què van repassar catorze peces clau de la seva discografia. Potser per això a alguns els va semblar menys llaminer (quan la guitarra substitueix casiotones, a alguns se’ls embruten les orelles) però pel cap baix, em sembla innegable, com a conseqüència de les relectures i dels bolos que acumulen, que han crescut com a banda de bons músics en viu.

Llàstima que la veu de Pau Debon es va anar esquerdant a mesura que passava la nit (va pagar car els tercer bolo seguit en plena primavera de constipats, canons de fum emprenyadors i poc rodatge) fins a estar a punt, o almenys ens ho va semblar, de deixar-lo tirat. Això sí: com sempre, no va perdre l’ànim, l’energia i la bona sintonia que sempre manté amb el públic; i és que si no fos per ell, la resta podria ser una banda de shoegazing, impertèrrits, fent la seva feina i deixant a Debon que faci el que ha de fer un bon fronter. Joan Miquel Oliver ja fa tota la feina abans de sortir a l’escenari, i ara, a més, es comença a dibuixar com un guitarra que sap prendre el protagonisme quan cal, amb menys timidesa, i segueix dirigint la banda des de l’ombra.



L’univers dels antònies se’ns torna a presentar inesgotable, almenys mentre Oliver segueixi reinventant el seu imaginari creatiu. Perquè ara també tenim altres músics excel·lents ben a prop, però ell segueix sent l’únic galàctic de la classe.

diumenge, 10 d’abril de 2011

The pains of being pure at heart

'Belong' és el títol del segon disc d'aquests jovenets novaiorquesos que ens van atrapar fa un parell d'anys amb el seu debut homònim. Els de Brooklyn ens retornaven al shoegazing (literalment, "mirant les sabates" perquè l'actitud dels músics en viu els allunyava del públic, de manera introspectiva, només pendents de guitarres i pedals). L'estil va néixer a finals dels vuitanta, i es caracteritzava pel so distorsionat de les guitarres i paradgmàticament indie del qual Yo La Tengo en van ser els màxims exponents. El grunge va acabar amb tota aquella moguda, i amb els anys ha tornat a renéixer, entre d'altres, gràcies a The pains of being pure at heart: Kip Berman, Kurt Feldman, Alex Naidus i Peggy Wang.

Al la seva versió de shoegazing, alguns l'anomenen twee-gazing perquè combina sweet pop i shoegazing (en realitat, el que volen dir és que són com My Bloody Valentine ensucrats, o uns Ramones melòdics). Lluny d'etiquetes sempre incòmodes, el que és clar és que el seu rotllo és tan pop com qualsevol altre, però filtradet per les referències indie que han mamat: des de New Order a The Pastels, passant per Belle & Sebastian, Orange Juice o, en una altra lliga, The Velvet Underground.

Al cap i a la fi, tots som el que mamem, i ells no ho dissimulen sinó que, més aviat, en fan bandera. Són uns malalts de la música, de les guitarres i de les melodies; tot en un, com molts dels que hem crescut escoltant tant les estripades dels Sonic Youth com les carícies dels Teenage Fanclub. Ells han sabut posar-ho al dia, i fer-li creure a les noves generacions que estaven inventant una nova revolució mentre els convertien en el nou hype de temporada.

No sabem en què es/els convertiran. De moment, amb aquest segon disc se'ns apareixen més mil·limetrats, més produïts, però mantenen l'essència de qui segueix fidel a allò que vol transmetre. Des d'aquí, els segueixo reivindicant, tant a ells com als qui no passen un dia sense haver alimentat l'ànima amb una bona sacsejada guitarrera.

Escolteu el nou disc (clicant el títol d'aquest article) mentre aneu divagant per casa, una tarda qualsevol. Tot plegat tindrà un altre color.          


divendres, 18 de març de 2011

El nou disc i videoclip de Manel

Ja podem gaudir, de dalt a baix, del nou disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura. I també del primer clip, un petit film preciós, a l'estil del Spike Jonze més oníric (el podeu veure i llegir-ne una bona crítica a Rockdelux.es). El disc conté moments estel·lars, han reblat el clau (la crítica detallada la trobareu clicant al bànner del marge).

Avui el disc ja es pot comprar... i descarregar gratuïtament. Si el voleu, us recomano Compartim.cat, una web d'enllaços a pàgines que contenen discos en descàrrega directa dels Països Catalans, feta pels qui l'administren i tot els qui la visiten, que hi poden col·laborar recomanant enllaços.

Ara ens toca gaudir-lo amb calma i, quan vulgueu, podeu dir què us sembla.

dimecres, 2 de març de 2011

Quins Strokes tornen?


The Strokes passaran a la història per ser els autors d'"Is This It?"(2001), un dels millors discos de rock que hem escoltat mai. Després d'aquell impactant debut, van pagar massa car ser enaltits com a nou referent estètic del rock mundial, van començar les desavinences, van convertir-se (o els van convertir) en un producte-marca de consum... i els dos següents discos no van estar a l'alçada. Ara han fet una nova pausa (aquesta vegada més llarga, de 5 anys des del frustrant "First Impression Of Earth") i ja anuncien el nou retrobament de la banda amb nou disc, "Angles", que sortirà al mercat el 22 de març. Ens avancen el primer senzill ("Under cover of darkness") i el seu clip. D'entrada, semblen més propers al seu debut, busquen aquella immediatesa però... se'ns tornen a dibuixar excessivament sofisticats?

Jutgeu vosaltres mateixos.

dimecres, 23 de febrer de 2011

Janelle Monáe? Sense paraules

No tinc paraules per explicar el que ahir vam viure a l'Apolo de la mà de Janelle Monáe. Qualsevol cosa, sens dubte, seria supèrflua. Només se m'acut que, per uns moments, em va semblar sentir l'esperit de James Brown sobrevolant la sala. Si voleu, llegiu què hi diuen els professionals, per exemple al MondoSonoro. Jo no em veig amb cor.

dimecres, 12 de gener de 2011

Millors cançons 2010 (en català)

És un plaer anar veient com, sense subvencions ni vinculacions extramusicals, el pop en català segueix normalitzant-se i popularitzant-se fins a trencar barreres idiomàtiques insalvables fa quatre dies. Els músics i les cançons que he triat tot repassant el 2010 exemplifiquen com, també en la nostra llengua, poden arribar, no només a tenir un públic fidel a casa nostra, sinó també a cultivar-lo més enllà de l'Ebre (entre d'altres discos, Ordre i Aventura dels Mishima, Al marge d'un camí de Sanjosex i A la panxa del bou de La Troba Kung-Fú són a les llistes dels millors àlbums de tot l'Estat).

Perquè, tirant de tòpic, la bona música no té fronteres, sobretot si està cuinada per plaer, amb amor, lluny de vanaglòries i recerques d'èxit a qualsevol preu.

Si contemplem el panorama, el reguitzell de propostes "amoroses" en català creix a dia que passa: a banda dels Mishima, Sanjosex, Roger Mas i Pau Vallvé que il·lustren aquesta selecció, noms com Fred i Son, Aias, Els Surfing Sirles, Inspira, Maria Coma o El Petit de Cal Eril se sumen al ja "consagrats" Antònia Font i Manel, que en breu tornaran al primer pla amb nous discos. I si allarguem la llista als qui són tan plaents com aquests però no es casen de manera habitual únicament amb el català, la paleta és tan llarga i fa tant de goig que sempre em sembla que em quedo curt (La Troba Kung-Fú, Standstill, Tarántula, Anímic, Mee And The Bees, Espaldamaceta, El Gos Binari, Gentle Music Men, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Veracruz, Le Pianc, Manos de Topo, Astrud, Hidrogenesse, Joe Crepúsculo, Love Of Lesbian, Maria Rodés...)

Gran moment, doncs, per al pop cuinat a casa nostra... amb amor.



LES 5 MILLORS CANÇONS EN CATALÀ DEL 2010?
1. Guspira, estel o carícia, Mishima



2. Protagonistes, Pau Vallvé



3. El calavera, Roger Mas



4. Animal salvatge
, Sanjosex




5. Subway walk, La Troba Kung-Fú


dissabte, 8 de gener de 2011

Millors cançons 2010 (Internacional)

En la llista de les millors cançons de l'any que s'acaba de fondre no he tingut més remei que posar-me més mediàtic que mai. Aquesta vegada, no les he triat: simplement he anat al meu iTunes i he buscat les cançons "reproducidas con más frecuencia", i aquest és el resultat.

Fixant-me en les vegades que han estat vistos aquests videoclips al YouTube, totes superen de llarg el milió... i la gran Fuck you del Cee Lo Green va cap als 37 milions! Només em queda, doncs, reivindicar Kort i la seva preciosa Pickin' wild mountain berries. La resta, sembla que caminen soles... Observeu, escolteu i decidiu vosaltres mateixos...

1. Fuck you, Cee Lo Green



2. Bloodbuzz Ohio, The National



3. Pickin' wild mountain berries, Kort



4. XXXO, M.I.A.



5. Odessa, Caribou