Millors cançons 2010 (en català)

És un plaer anar veient com, sense subvencions ni vinculacions extramusicals, el pop en català segueix normalitzant-se i popularitzant-se fins a trencar barreres idiomàtiques insalvables fa quatre dies. Els músics i les cançons que he triat tot repassant el 2010 exemplifiquen com, també en la nostra llengua, poden arribar, no només a tenir un públic fidel a casa nostra, sinó també a cultivar-lo més enllà de l'Ebre (entre d'altres discos, Ordre i Aventura dels Mishima, Al marge d'un camí de Sanjosex i A la panxa del bou de La Troba Kung-Fú són a les llistes dels millors àlbums de tot l'Estat).

Perquè, tirant de tòpic, la bona música no té fronteres, sobretot si està cuinada per plaer, amb amor, lluny de vanaglòries i recerques d'èxit a qualsevol preu.

Si contemplem el panorama, el reguitzell de propostes "amoroses" en català creix a dia que passa: a banda dels Mishima, Sanjosex, Roger Mas i Pau Vallvé que il·lustren aquesta selecció, noms com Fred i Son, Aias, Els Surfing Sirles, Inspira, Maria Coma o El Petit de Cal Eril se sumen al ja "consagrats" Antònia Font i Manel, que en breu tornaran al primer pla amb nous discos. I si allarguem la llista als qui són tan plaents com aquests però no es casen de manera habitual únicament amb el català, la paleta és tan llarga i fa tant de goig que sempre em sembla que em quedo curt (La Troba Kung-Fú, Standstill, Tarántula, Anímic, Mee And The Bees, Espaldamaceta, El Gos Binari, Gentle Music Men, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Veracruz, Le Pianc, Manos de Topo, Astrud, Hidrogenesse, Joe Crepúsculo, Love Of Lesbian, Maria Rodés...)

Gran moment, doncs, per al pop cuinat a casa nostra... amb amor.

LES 5 MILLORS CANÇONS EN CATALÀ DEL 2010?

1. Guspira, estel o carícia, Mishima

2. Protagonistes, Pau Vallvé

3. El calavera, Roger Mas

4. Animal salvatge, Sanjosex




5. Subway walk, La Troba Kung-Fú

Millors cançons 2010 (Internacional)

En la llista de les millors cançons de l'any que s'acaba de fondre no he tingut més remei que posar-me més mediàtic que mai. Aquesta vegada, no les he triat: simplement he anat al meu iTunes i he buscat les cançons "reproducidas con más frecuencia", i aquest és el resultat.

Fixant-me en les vegades que han estat vistos aquests videoclips al YouTube, totes superen de llarg el milió... i la gran Fuck you del Cee Lo Green va cap als 37 milions! Només em queda, doncs, reivindicar Kort i la seva preciosa Pickin' wild mountain berries. La resta, sembla que caminen soles... Observeu, escolteu i decidiu vosaltres mateixos...

1. Fuck you, Cee Lo Green

2. Bloodbuzz Ohio, The National

3. Pickin' wild mountain berries, Kort

4. XXXO, M.I.A.

5. Odessa, Caribou

Pere Janer mola!

L'última troballa abans d'acabar l'any és el mallorquí Pere Janer i el seu disc "Guapo". Fa 10 anys va dissoldre el seu primer grup, La Fosca, on compartia espai creatiu amb Joan Miquel Oliver, qui a més hi tocava la guitarra.

Amb el temps ha anat madurant cap a on dirigir el seu nou format, i al final s'ha dibuixat en aquest preciós disc on ja signa amb el seu nom. "Guapo" són 11 peces d'amor que amb la producció de Jaume Manresa (teclista i Dr. Polanski dels Antònia Font) s'ha traduït en un magnífic disc de pop electrònic, amb el ressò del que es feia als vuitanta, i que m'ha conduït mentalment a un dels millors discos estatals dels anys noranta, "Un soplo en el corazón" (1993) dels Family, i a la moguda del nou pop que ha impulsat el segell Elefant Records des dels anys noranta amb grups com La Casa Azul, Le Mans, Nosoträsh, Niza, Los Flechazos, etc.

Una veu que s'insinua, personal, ben adobada, i ens recorda irremeiablement (també per qüestions dialectals...) a la de Pau Debon (Antònia Font) i (sorpresa!) a la del gran Franco Battiato. Ara també hi trobem el ressò de Joe Crepúsculo (de fet, el hit "Guapo" el podria signar Joe si cantés en mallorquí). Però Pere Janer és menys corrosiu, i s'ho pren tot plegat d'una manera menys salvatge. De totes maneres, ens enganxa a la primera, una vegada i una altra... A banda del hit "Guapo", ja ens dinamita des de la primera ("Ventiladors"), i amb "Vull volar" ja ens ha fet esclatar. Volíeu rebenta-pistes per aquestes festes? Doncs amb "Guapo" ja no cal ni que sortiu de casa; la felicitat musical la teniu assegurada. Busqueu-lo o compreu-lo: Pere Janer? Mola!

Sanjosex: visca el contratemps!

En Carles Sanjosé va apareixent, com qui no vol la cosa, sense fer massa soroll, en la nova escena musical catalana. El seu ascens no ha estat fulminant, com el merescut èxit dels Manel o el dels sobrevalorats (per dir-ho suaument) Amics de les Arts, sinó que s'ha anat situant a primera fila sense fer massa soroll: com el segell que l'acull, Bankrobber, que no paren d'apostar, amb molta vista, pels qui la gran indústria ignora, i a còpia de prioritzar propostes amb personalitat i músics que estimen l'ofici, ja compten amb un planter envejable (El Petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Mazoni, Le Petit Ramon...)

Sanjosex van aparèixer deu fer cosa de 4 o 5 anyets des de la Bisbal cap a BCN, en petites sales, però ja amb un potent directe (quan es poden permetre el luxe de cabre-hi tots cinc, però si no hi caben, la proposta sense percussió també enlluerna).

Els hi coneixem tres discos: "Viva!", "Temps i Rellotge" i "Al marge d'un camí", i el cert és que, a cada nou disc, el salt està sent contundent, fins al punt que ja podem dir que l'últim, "Al marge d'un camí", és un dels millors que hem sentit per aquests verals: blues, folk, rumba, un contratemps que s'enganxa al cervell com una paparra, i sobretot excel·lent cançó d'autor, amb entusiasme, molt d'amor, tristor, quotidianitat... i el que més m'agrada és la transparència de tot plegat, tant de la música, les lletres i dels músics a l'escenari, sense compostures, sense pretensions ni grandiloqüències, ni grans discursos. Tot plegat, molt saludable, molt ben elaborat (la producció made in Ricky Falkner segueix sent exquisida), i emocionant. Proveu d'arrencar qualsevol dia d'hivern amb ells i ja veureu com tot plegat fa una altra pinta...

Maria Coma, una delícia

Amb només 24 anyets, la Maria Coma, compositora i pianista de formació, s'ha instal·lat feliçment al pop. L'any passat va debutar en solitari, acompanyada en viu de la seva parella, en Pau Vallvé (Estanislau Verdet), qui a més li ha produït el primer disc, "Linòleum", un recull preciós de temes delicats i juganers on descobrim la veu de la Maria a ple rendiment, exquisita com poques, després d'haver-la tastat u_mä, el seu altre projecte en paral·lel també amb en Pau. A principis del 2011 completarà la gira en viu d'una seixantena de concerts, cosa que ja evidencia la boníssima acollida que està tenint el seu debut. Mentrestant, ha tingut temps de musicar diversos curtmetratges, de fer-se els videoclips i de preparar els temes del seu segon disc.

Des d'aquí, aposto decididament per ella; del degoteig de bones propostes musicals que feliçment s'estan coent a casa nostra, la seva sobresurt imponent, com la d'una Rufus Wainwright casolana, compositora de formació i virtuosa com el canadenc, acaronant i esgarrapant el piano, cantant com els àngels.

'Ordre i Aventura', Mishima

Ja fa uns mesos que van presentar el seu últim disc, "Ordre i Aventura". Ara que ja tenim certa perspectiva, podem dir sense risc que aquest darrer treball és el millor de la seva carrera. Des de "Set Tota La Vida" (2007), Mishima ha anat donat passes cada vegada més sòlides, amb lletres i composicions que de tant ben trabades són insòlites en el actual panorama català pop. El que ells fan, ho fan com ningú, però val a dir que cada vegada tenim l'escena catalana més farcida de boníssimes propostes. Per mi, ells són al capdavant de tot plegat. Crec que comparteixen el lideratge amb Manel, Estanislau Verdet, Maria Coma, Roger Mas i Love Of Lesbian (els Antònia Font també hi tornaran a ser quan vulguin). Cadascú s'ho fa des de diferents òptiques, més o menys folk, o pop, o rock... però Mishima lidera la barreja d'indie pop i cançó d'autor com ningú.

Mishima són els reis de la combinació d'electricitat i bones melodies, i "Ordre i Aventura" n'és el millor exemple. El disc és curtet, però molt, molt intens. També és més instrumental, i els textos són més curts però més precisos, i el resultat és més impactant. I en viu creixen i ja passegen una proposta que acarona i esgarrapa com ens agrada, i que els ha d'acabar situant entre el millor del panorama estatal. A més, les lletres del David Carabén cada vegada són més afilades, amb més poesia i, com al primer tema del disc -"Tot torna a començar"-, amb més esperança, que també és d'agrair en els temps que corren...

El primer regal que ens han fet és el videoclip d'aquest primer tema, "Tot torna a començar", en què s'atraveixen a fer un exercici d'estil cinematogràfic a a partir de la mítica "Ordet" de Carl Theodor Dreyer. El resultat és excel·lent. De fet, podeu comparar el clip a l'escena final de la peli: l'única diferència és que ara el salvador es disfressa de llop i udola, de la mà del nen, per produir el miracle. I és que "tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix..."

Quan els núvols somriuen

Avui vinc amb una recomanació que us pot canviar els matins grisos i freds que (diuen, per fi) ens esperen. Són The Leisure Society i beuen del pop britànic que han mamat, vents i cordes clàssiques i veus doblades, però a més ho alimenten tot plegat amb un so folk americana amb banjos i ukeleles que els fa irresistibles. El seu disc de presentació és Sleeper (2009), i és dels que et deixa bocabadat a la primera, i un hi torna una vegada... i una altra... Reconfortant, analgèsic, anti-boirines-matineres.

Aquí no trobareu ni invents ni experiments, però tampoc cal. Vaja, no hi ha res de nou... però fa un dia de collons! Té la frescor dels bons discos de debut, desihibició i naturalitat, però, a més, aquests paios són músics de debò. Jo ja me n'he enamorat... malgrat que el bon temps s'allargui; a veure qui més es deixa seduir...


Aquesta és la joia de la corona (tots dempeus: sona "Save it for someone who care"!)