dimecres, 29 de juny de 2011

En Tod i la zebra. Guim Tió i Beach House

Mentre Zebra sona una i una altra vegada al meu petit racó, m'he trobat amb els seus ulls. Esbatanats, empassant-se el món que l'envolta. De tant inexpressius, els més afectuosos. L'autòmata del s. XXI. Perdut davant l'abisme però amb la mirada dolça, tendra, ingènua, encara innocent. Es diu Tod, i al meu racó, Victoria Legrand li canta Zebra. Parla dels seus ulls, eyes so mild and wise. L'equilibri perfecte. Salvatge i pausat, com la zebra dels Beach House, l'oasis child. Per mi, a partir d'ara, en Tod és la zebra. El pont que ens condueix a nosaltres mateixos. D'ara endavant, en Tod sóc jo.


ZEBRA
you know you're gold
you don't gotta worry
Tod, una de les joies de Guim Tió.
oasis child
born and so wild 

don't i know you
better than the rest
all deception, 
all deception from you 

your love is stag
in the white sand
Wilderness for miles
eyes so mild and wise 

don't i know you
better than the rest
all deception, 
all deception from you 

anyway you run,
you run with poise
black and white horse
arching among us

you love is stag 
in the white sand
oasis child born into a mare
don't i know you
better than the rest
all deception, all deception from you 

Wilderness for miles
eyes so mild and wise
oasis child born and so wild
don't i know you
better than the rest
all deception, 
all deception from you 

anyway you run,
you run with poise
black and white horse
arching among us

Beach House, Teen Dream (2010)


L'autor d'aquesta meravella anomenada Tod és en Guim Tió. Als seus quadres, d'una mirada insòlita, ens acarona, ens glaça i ens despulla. Com els Beach House i la ingràvida Zebra. Música il·lustrada. Calidesa reconfortant. I narcòtica. Uns i altres, disposats a remoure'ns les entranyes. I nosaltres, disposats a deixar-nos seduir, disposats a treure'n l'entrellat. Amb aquestes mirades, les paraules callen.  

dimecres, 22 de juny de 2011

19J. Els agradi o no, som molts i diferents

Ara ens toca a nosaltres (Foto: Marc Soler)
19J. Prova de foc del nou moviment social encetat, a casa nostra, a la plaça Catalunya: no aglutinar només els mal-anomenats "indignats"* que des del 15M han ocupat la plaça sinó anar més enllà i convocar a tothom a unir-s'hi, sigui quin sigui el seu tarannà, el seu color, el seu esperit i la seva reivindicació particular. Perquè els sectors afectats són molts i diversos, però les causes del desastre i els seus principals responsables (amb la nostra complicitat, sí,  però ingènua i manipulada pels mateixos que mouen els fils) són els mateixos: els polítics, empresaris i banquers que ens hi han conduït i que, des de fa un parell d'anys, desmantellen les engrunes de l'Estat del Benestar prohibint-nos, a més, que ens hi oposem ni que sigui formalment de manera democràtica, perquè el sistema que han creat ni tan sols ens permet participar, perquè el sistema electoral ens té lligats de mans i peus.

A Barcelona, el 19J s'hi van reunir joves i aturats, sí, però també metges, petits empresaris, funcionaris públics, professors i mestres, jubilats, bombers, assalariats, autònoms, etc., de diferents generacions i procedències, més o menys afectats personalment per la crisi però identificats amb què cal fer alguna cosa d'una vegada per totes.

19J, Via Laietana (Foto: Marc Soler)
Què ha canviat? S'ha perdut la por perquè s'està arribant a límits insospitats, ens està afectant globalment, i la societat de la informació internauta ha afavorit el ressò de noves veus que ens obren els ulls: la gent ja no es conforma amb el que li explica el periodista venut als interessos d'un gran grup empresarial o a la propaganda del partit polític de torn.

Ens han volgut enlluernar amb un benestar fictici, amb serpentines rovellades. Però ara comencem a dir prou. Molts més dels que s'imaginaven, i més diferenciats del que voldrien: catalanistes i/o independentistes o no, habituals a les urnes o no, nascuts aquí o arribats de fora enlluernats per la fal·làcia que els han venut, i més, molts més cada dia que passa es consciencien de la gravetat de la situació i es converteixen en agents actius d'un moviment que, a mesura que avanci, encara serà més plural. Poc a poc però sense fre.

Perquè el moviment tot just s'enceta. I malgrat ser del tot embrionari, ara, per força, ja s'ha de tenir en compte. Perquè no hi ha pressa, però ja no s'aturarà. Això només és el principi.




 *Els mitjans i tertulians habituals als gran mitjans han convertit el terme "indignats" en el pueril adjectiu que defineix, compassivament, un grup de fills descarrilats a qui han deixat esbravar en temps de crisi perquè no emprenyin massa. Fins als fets de Ciutadella (15J) tot havia estat falsa indulgència. Des d'aleshores, són bocs expiatoris de tots els mals que atempten contra la Democràcia que, com diuen, "tant ens ha costat assolir". No entenen que els "indignats", utòpics o no, en volen una altra, de Democràcia. I si ho han entès, no ho volen reconèixer perquè tenen por que els treguin la poltrona. De moment, doncs, l'expressió menys connotada que se m'acut és "nou moviment social". I deixem-nos d'adjectius, encara massa imparcials si els atribuïm als protagonistes d'un moviment tan embrionari. Sigui com sigui, allunyem-nos d'etiquetes, sempre injustes i fàcilment manipulables.   

dimecres, 15 de juny de 2011

De aquellos barros, estos lodos

El dibuixant Aleix Saló va publicar fa uns mesos la millor il·lustració, en forma de còmic (Españistán. Este país se va a la mierda, Glénat 2011) dels fets que ens han conduït al desastre econòmic actual. Després, va convertir el preciós llibret en imatges, les va penjar a la xarxa i en 7 dies ja havia estat reproduït més de 2 milions de vegades. 

Avui ja supera els 3 milions de visites, i és que la història recent es pot explicar de moltes maneres diferents (l'hem sentida analitzada per especialistes mil vegades) però el seu estil, directe, gràfic i tan irònic i punyent com requereix el drama, el fa tan atractiu que no puc fer res més que aplaudir-lo... i reivindicar-lo, malgrat el mediatisme de què ja gaudeix, per si un cas algú encara no n'està al cas.    

Saló posa en evidència els constructors, empresaris i, òbviament, els governs i els seus dirigents. Siguin del color que siguin, ells han estat els impulsors o, pel cap baix, els còmplices del desastre, i a Españistán més que a cap altra racó del planeta. 

Tot va començar el 1998... us sona?