dijous, 31 de juliol de 2008

Walt Whitman


Per al poema d'aquest mes (que ja acabem) m'he fixat en l'arrogància de Walt Whitman (1819-1892) i el seu popular "Canto de mí mismo". La seva és una perspectiva poètica valenta que vincula l'home amb l'univers i el converteix en el centre, en l'eix de la seva diversitat. La seva és la visió d'un home orgullós de ser-ho, antropocèntric fins a l'extrem, sense desenganys, sense dolors, fent un cant constant a la llibertat que ho acaba devorant tot. Aquí teniu el poema que l'enceta, prou significatiu. I és que a vegades van bé aquests cants altius a la vida i a la llibertat, lluny del pessimisme de l'home del s. XXI.(*)


Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.
Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Mi lengua y cada molécula de mi sangre nacieron aquí,
de esta tierra y de estos vientos.
Me engendraron padres que nacieron aquí,
de padres que engendraron otros padres que nacieron aquí,
de padres hijos de esta tierra y de estos vientos también.
Tengo treinta y siete años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Atrás. A su sitio.
Sé cuál es su misión y no la olvidaré;
que nadie la olvide.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de para en par las puertas a la energía original de la naturaleza
desenfrenada.

*(Clicant al poema de juliol del marge dret trobareu les 52 composicions de "Canto de mí mismo")

dimecres, 23 de juliol de 2008

Bon Iver


El tema que podeu sentir clicant al final d'aquest article és "Flume", la commovedora peça que enceta el primer disc de Bon Iver. Darrere aquest impressionant debut hi trobem la història d'un jovenet de Wisconsin, Justin Vernon, feliçment aparellat i líder d'una banda d'indie rock, els DeYarmond Edison. El 2006 va patir un d'aquells punts d'inflexió que et canvien la vida: el deixa la dona i trenca amb la banda. Justin decideix desaparèixer i es reclou a la cabana del seu pare a les muntanyes, allunyat de tot, per enfrontar-se al seus dimonis després d'adonar-se que socialment tot el que tenia s'havia ensorrat. Allà hi passa 3 mesos, que al final suposen el seu particular renaixement, la redempció amb el món que l'envolta i sobretot amb la música. Composa cançons, reapareix a Wisconsin, les grava en un CD i les passa a alguns amics, que queden al·lucinats.

Justin Vernon es converteix en Bon Iver (del francès "bon hiver", en català "bon hivern", el que havia passat a la cabana...) i publica "For Emma, Forever Ago", un disc folk sense màcules, sense abusos ni excessos, tocat amb el cor, amb la veu de Justin en un falset colpidor, ple de màgia.

Redimit, ara ja pensa en un nou disc i en la banda sonora que li han encarregat per una peli a Los Ángeles encara per gravar. Mentrestant, un dels seus temes, "Re: Stacks", va sonar a l'últim capítol de "House" quan la "zorra implacable" s'acomiadava.

Aquí el podeu veure tocant a pèl "Lump Sump". Si voleu sentir el disc sencer, el trobareu al deezer... pell de gallina...



Discover Bon Iver!

dilluns, 21 de juliol de 2008

"Antes que el diablo sepa que has muerto"


El títol del la nova pel·lícula de Sidney Lumet neix d'un brindis tradicional irlandès que diu "tan de bo siguis al cel mitja hora abans que el diable sàpiga que has mort". A partir d'aquest grotesc leitmotiv apareixen les històries de dos germans: el gran, un home de negocis addicte a l'heroïna i el petit, arruïnat perquè el seu sou només li arriba per pagar la pensió de l'exdona i la filla. Tots dos planejen la solució als seus problemes, l'atracament perfecte, sense violència, sense complicacions, perquè el que han decidit assaltar és justament la joieria de la seva mare. A partir d'aquí, el thriller dramàtic està servit.

El guió és complex i descoratjador, talment com una tragèdia grega, i els dos germans, els actors Philip Seymour Hoffman (magistral també a "Capote" o "Magnolia") i Ethan Hawke (va debutar al 89 amb "El Club de los Poetas Muertos" i després l'hem vist entre d'altres a "Viven", "Reality Bites" o "Antes del amanecer" i "Antes del atardecer") es llueixen als papers d'homes en crisi, emocionalment bloquejats i estúpids, cadascú a la seva manera, que no desperten cap simpatia al seu entorn en una història dramàtica, dura, enverinada d'avaricia i amb el declivi de la institució familiar americana com a rerefons.

Què diu la crítica:
"Quien quiera experimentar de primera mano lo que es la intensidad del thriller, la complejidad humana en sus aspectos más cotidianamente sórdidos o el virtuosismo narrativo sin estridencias, que corra a ver este nuevo trabajo de Lumet (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (Alberto Bermejo: El Mundo)

"Magistral (...) excelente guión (...) Lumet rueda con rabia cuando hay que tirar de ella (...) y con quietud cuando hay que describir el dolor interno" (Javier Ocaña: Diario El País)

"Además de ser digna de estudio por sus grandes actuaciones, es digna de estudio por su gran dirección." (Ann Hornaday: Washington Post)

"Déu ni do el cop de puny que et clava als morros "Antes que el diablo..." o va ser l'àvia del costat quan li vaig agafar el braç al moment de màxima tensió?? Del milloret que he vist al cine aquest any (...) Ara que hi penso, tampoc hi he anat gaire, al cine aquest any, però n'he llogat unes quantes al Deuvedés (això compta?)" (Joan Fontde: l'observatori)



dijous, 17 de juliol de 2008

Divide & Wenceslao


És de justícia que aquest humil espai internauta s'apropi per fi als autèntics agitadors de l'escena poetico-festiva de casa nostra. Estic parlant de Divide & Wenceslao, altrament dits Màrius Belles i Eixarc Escaramís, que ja fa temps, des del seu aclamat debut a la millor sala de concerts de principis de segle (el mític Festuc d'Ulldemolins, òbviament) passejen el seu espectacle "Los promiscuos también lloran" arreu del Principat amb una gira que s'ha aturat momentàniament per atendre els ineludibles compromisos internacionals.

Durant la gira hem sabut perquè una gallina filòsofa és el paradigma dels nostres somnis (llença veritats com "el trabajo no dignifica, el trabajo mortifica; aprended de las gallinas que trabajan mientras duermen"), ens hem passejat per la boira que sumergeix el món en una orgia desinhibida i acaba amb la ceguera definitiva; i hem descobert quin nom rep aquesta síndrome que ens afecta a alguns a través de la trista història de l'Onofre i l'Antònia, pobrets, que de tan guapos pateixen el rebuig popular, la Síndrome d'Stendhal, i ni trobant-se eviten l'abstinència. L'espectacle també descobreix alguns enigmes mil·lenaris, com la relació gestual entre Jesucrist, en Travolta i la Mari Pau Huguet (la performance d'en Divide soluciona l'enigma), o la història del nen de l'espai que ens explica com son pare, porter de la NASA, va salvar-nos d'un sisme fatal enviant-lo a la lluna i convertint-lo en el nou Mesies; o les delirants aventures del Comando G, "los alcones del espacio vaginal", que malgrat les baixes aconsegueixen l'objectiu final, fals en la resolució, d'on només en surt un David Summers disposat a venjar-se de la humanitat (i a fe que ho ha aconseguit!)

Lloret, la Xina i Mèxic són algunes de les places que els han vist triomfar, i D&W, agraïts per la càlida acollida (això sí que ho tenen), han decidit dedicar-los els millors moments dels últims espectacles. No cal dir que els nous temes ja són himnes en tan llunyanes terres i a casa nostra; o sigui que si veieu un paio amb barret mexicà, no us penseu que és un altre guiri despistat, de ben segur sou davant d'un fan dels D&W cantussejant "maldito aquel día que vine al IKEA".

Quan ens tornin a a regalar els seus deliris, us ho farem saber. Mentrestant, us deixo una mostra en imatges del seu humil homenatge a Manu Chao i el link de l'espai virtual dels cantautors del s. XXI: Divide & Wenceslao.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Los Planetas


Los Planetas són sense dubte la millor banda de guitarres de la història del rock espanyol. Des de 1993 han publicat 7 discos, un rere l'altre peces clau per entendre cap a on va el rock estatal, perquè cada vegada que es reinventen les seves influències apareixen com bolets en centenars de grups. Jota, Florent, Eric, Banin i Miguel són els actuals components. Actualment segueixen absolutament vigents després de publicar l'any passat el seu darrer disc, "La Leyenda del Espacio" on donen el pas definitiu per apropar-se a les arrels de la tradició del flamenc fussionant-lo amb el rock, a l'alçada de l'obra mestra "Omega" d'Enrique Morente y Lagartija Nick, el disc de flamenc-rock més impactant de la història, juntament, clar, amb el mític "La Leyenda del Tiempo" de Camarón de la Isla. Jota i Cia. són un referent, entre d'altres coses, per l'hipnotisme del seu directe, únic a l'Estat; un allau de guitarres enrabiades, una autèntica descàrrega d'energia rockera, de lletres delirants i d'atmosferes oníriques; sempre impactant. Aquest cap de setmana seran al Summercase de Barcelona i Madrid. Després del Summer i dels seus inoblidables directes estiuencs, el 15 d'octubre rebran un homenatge a l'Auditori de BCN per commemorar els 15 anys de carrera on, entre d'altres, Enrique Morente, Nacho Vegas, Lagartija Nick, Fernando Alfaro y Los Alienistas, Beef, Clovis, Tachenko, Manos de Topo i Pumuky, tots ells vinculats als granadins, faran una relectura dels seus millors temes.

Qui mou els fils?
Us deixo aquí la lletra d'un divertit tema de l'últim disc, on ens parlen dels qui mouen els fils del món i decideixen, fins i tot, el nostre futur sentimental; però no només aquests, sinó que al final tots els qui ens envolten decideixen per nosaltres. Tot plegat, potser és molt menys innocent i hipotètic del que sembla, no? I si cliqueu al títol, podeu veure el clip del mateix tema, molt gràfic (tots putinejant el nostre cor...)
Reunión en la Cumbre

Se ha reunido el comité de expertos
y han decidido que se acabó lo nuestro
y a mi me habría gustado haber participado en el proceso.

Se ha reunido el comité de empresa
y han decidido que se acabó la fiesta
o estás de nuestra parte o vete preparando las maletas.

Se ha reunido la junta de accionistas
y han decidido que te pierdas de vista
que últimamente te estabas pasando de lista.

Se ha reunido la junta extraordinaria
y han decidido que no les hace gracia
otra vez el mismo chiste y que por qué no lo cambias,
a ver para cuando lo cambias.

Se ha reunido un grupo de empresarios
y han decidido ponerte un salario
para que me estés jodiendo la mayor parte del tiempo.

Se ha reunido el consejo de ministros
y han decidido poner fin a lo nuestro
que yo me estoy colando
a ver si aquí el que paga es siempre el mismo.

Se han reunido los de la policía
y han decidido que la comisaría
es el sitio adecuado para que pases el día.

Se ha reunido el cónclave romano
y han decidido que te han excomulgado
por lo que vienes diciendo
por lo que vienes contando,
las basuras que vienes contando.

Se ha reunido un corro de vecinas
y han decidido que digas lo que digas
nadie te va a hacer ni caso ellas no se dan por aludidas.

Se han reunido catorce o quince locas
y han decidido tocarme las pelotas
y lo están consiguiendo,
me voy a quedar en el intento.
Me voy a quedar en el intento.



I aquí us els deixo interpretant "Segundo premio" del disc "Una Semana En El Motor De Un Autobús" (1998) en directe al Benicàssim del 2002... Sublim.

dimecres, 9 de juliol de 2008

"A l'espona del llit"


Per al conte mensual, aquest mes de juliol he fet cas a la recomanació d'un bon amic, l'Arnau, que em va deixar aquest volum, "A l'espona del llit", de l'escriptor francès de la segona meitat del s.XIX, Guy de Maupassant. El conte, del mateix títol, narra la conversa entre un comte i la seva dona a qui demana favors amorosos després d'haver-la humiliat. Ell apel·la a la seva condició de marit però ella, inflexible, a canvi li demana un favor insòlit. Impecables les reflexions d'un text escrit fa 126 anys però que ens apropa a un tema atemporal a l'entorn del "meravellós món de la parella". Luchino Visconti el va elegir per participar en "Boccaccio 70" (1962), una d'aquelles pel·lícules que agrupen diferents històries de diferents directors. El podeu llegir en versió castellana (és curtet!) clicant al conte del mes de juliol del marge dret, traduït com a "Junto al lecho".

dimarts, 8 de juliol de 2008

El mestre Jesús Tuson


Amb 69 anys, Jesús Tuson Valls, professor de lingüística de la Universitat de Barcelona, es jubila. Durant més de 30 anys ens ha regalat les seves lliçons magistrals a la facultat i ha publicat desenes de llibres que tenen la virtud d'acostar als més profans les peculiaritats del llenguatge d'una manera propera, gràfica i atractiva gràcies a la seva malaltissa fixació en el que diem i en com ho diem. De fet, Tuson té clar que les llengües viuen i sobreviuen en els parlants, i per això farceix les seves lliçons i llibres d'exemples quotidians que ens ajuden a entendre, valgui la redundància, com entenem el món. Perquè com ell mateix diu, "una llengua és el sistema més endimoniadament complex que s'ha trobat mai a la natura".

Tuson s'allunya de gramàtiques i regles per acostar-nos al parlar real i quotidià, als contextos i situacions vivencials, autèntics aglutinadors del significat, que l'atenuen o l'intensifiquen. La llengua, per a Tuson, és com un porc o tot s'aprofita o es recicla; metàfores, eufemeismes, sinestèsies i d'altres recursos els creem els parlants, i aquesta és la grandesa del seu discurs: allunyar-lo de les normes i apropar-lo als qui la usem. Ara que es retira, sempre podem tornar aaguns dels seus llibres ("Mal de llengües", "El luxe del llenguatge", "Com és que ens entenem? (si és que ens entenem)" o l'últim "Això és (i no és) Allò") i recordar les seves magitrals lliçons. Gràcies per tot, mestre.