divendres, 31 de desembre de 2010

Pere Janer mola!

L'última troballa abans d'acabar l'any és el mallorquí Pere Janer i el seu disc "Guapo". Fa 10 anys va dissoldre el seu primer grup, La Fosca, on compartia espai creatiu amb Joan Miquel Oliver, qui a més hi tocava la guitarra.

Amb el temps ha anat madurant cap a on dirigir el seu nou format, i al final s'ha dibuixat en aquest preciós disc on ja signa amb el seu nom. "Guapo" són 11 peces d'amor que amb la producció de Jaume Manresa (teclista i Dr. Polanski dels Antònia Font) s'ha traduït en un magnífic disc de pop electrònic, amb el ressò del que es feia als vuitanta, i que m'ha conduït mentalment a un dels millors discos estatals dels anys noranta, "Un soplo en el corazón" (1993) dels Family, i a la moguda del nou pop que ha impulsat el segell Elefant Records des dels anys noranta amb grups com La Casa Azul, Le Mans, Nosoträsh, Niza, Los Flechazos, etc.

Una veu que s'insinua, personal, ben adobada, i ens recorda irremeiablement (també per qüestions dialectals...) a la de Pau Debon (Antònia Font) i (sorpresa!) a la del gran Franco Battiato. Ara també hi trobem el ressò de Joe Crepúsculo (de fet, el hit "Guapo" el podria signar Joe si cantés en mallorquí). Però Pere Janer és menys corrosiu, i s'ho pren tot plegat d'una manera menys salvatge. De totes maneres, ens enganxa a la primera, una vegada i una altra... A banda del hit "Guapo", ja ens dinamita des de la primera ("Ventiladors"), i amb "Vull volar" ja ens ha fet esclatar. Volíeu rebenta-pistes per aquestes festes? Doncs amb "Guapo" ja no cal ni que sortiu de casa; la felicitat musical la teniu assegurada. Busqueu-lo o compreu-lo: Pere Janer? Mola!

dilluns, 6 de desembre de 2010

Sanjosex: visca el contratemps!

En Carles Sanjosé va apareixent, com qui no vol la cosa, sense fer massa soroll, en la nova escena musical catalana. El seu ascens no ha estat fulminant, com el merescut èxit dels Manel o el dels sobrevalorats (per dir-ho suaument) Amics de les Arts, sinó que s'ha anat situant a primera fila sense fer massa soroll: com el segell que l'acull, Bankrobber, que no paren d'apostar, amb molta vista, pels qui la gran indústria ignora, i a còpia de prioritzar propostes amb personalitat i músics que estimen l'ofici, ja compten amb un planter envejable (El Petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Mazoni, Le Petit Ramon...)

Sanjosex van aparèixer deu fer cosa de 4 o 5 anyets des de la Bisbal cap a BCN, en petites sales, però ja amb un potent directe (quan es poden permetre el luxe de cabre-hi tots cinc, però si no hi caben, la proposta sense percussió també enlluerna).

Els hi coneixem tres discos: "Viva!", "Temps i Rellotge" i "Al marge d'un camí", i el cert és que, a cada nou disc, el salt està sent contundent, fins al punt que ja podem dir que l'últim, "Al marge d'un camí", és un dels millors que hem sentit per aquests verals: blues, folk, rumba, un contratemps que s'enganxa al cervell com una paparra, i sobretot excel·lent cançó d'autor, amb entusiasme, molt d'amor, tristor, quotidianitat... i el que més m'agrada és la transparència de tot plegat, tant de la música, les lletres i dels músics a l'escenari, sense compostures, sense pretensions ni grandiloqüències, ni grans discursos. Tot plegat, molt saludable, molt ben elaborat (la producció made in Ricky Falkner segueix sent exquisida), i emocionant. Proveu d'arrencar qualsevol dia d'hivern amb ells i ja veureu com tot plegat fa una altra pinta...