dimecres, 30 de setembre de 2009

El petit de cal eril, menys innocent del que sembla


Us pensàveu que a Guissona només tenen aquella mena de carnisseria-port-aventura? Doncs no, també hi tenen El petit de cal eril.

N'havia sentit a parlar, l'havia escoltat al seu myspace, però el primer cop que vaig tenir el plaer de veure'la va ser a les festes de la Mercè, a la plaça del Rei, avui fa una setmana, cantant cançons seves (acaba de publicar el seu primer disc, "El petit de cal eril i les sargantanes al sol") i convidant uns quants col·legues a cantar "les cançons de sempre no són de dingú", un recull de tradicionals més o menys oblidades que el petit Joan Pons i Cia. van reinventar-se. Recordo especialment el "ton pare no té nas..." a mitges amb Espaldamaceta convertida en una cançó-de-bressol-quasi-malson al final... preciosa.

Després de sentir el seu disc gravat, em va fer especial il·lusió veure com les fa créixer en viu -les tocaven amb més mala llet, tal com raja, com si estiguessin assajant- bon contrapunt a la innocència de les lletres... i bon regal per als qui l'escoltàvem drets. No, no són uns virtuosos, però i què? Tampoc ho és el Lou Reed, no?

Del disc, sobresurt "La catarineta per la Mercè", menys innocent del que sembla. "Mandolines tralarí" i "Els gats 2", aquesta última amb els seus nebots fent els coros al menjador de ca seva, són literalment inoblidables. Ara sé que havia format part de l'equip de rodatge de "El cant dels ocells" d'Albert Serra, i m'ajuda a entendre de què va tot plegat. En sentirem a parlar.

"Mandolines tralarí", el primer videoclip, genial:




i "I tantes figues" gravada per a l'"Ànima" (la veu d'en Joan no recorda Jorge Drexler??):


dimarts, 22 de setembre de 2009

If it be your will


Després del que ahir vam viure al Palau Sant Jordi i del que n'han dit el mitjans, avui em queda poca cosa per reivindicar. Va ser sublim. Alliçonador. I sobretot, molt emotiu.

Cohen és poeta, però a finals dels 70 decidí que es dedicaria a cantar: "Ja que no puc guanyar-me la vida com a escriptor, em dedicaré a cantar". Ara, després de 14 anys de silenci, ha tornat perquè la seva mànager, Kelley Lynch, el va deixar escurat i es va fondre amb milions de dòlars. Cohen, lluny d'enfonsar-se, va dir que aquest assumpte li havia donat un gran impuls per treballar, que no podia fer una altra cosa, però que no es queixava, que coneixia prou bé com funciona el món per entendre que aquestes coses passen...

A l'inici, les factures el van convertir en cantant, i ara, les necessitats l'han fet tornar. Haurem d'agrair, doncs, a qui no ha comprat un p llibre de poesia en sa vida i a qui és capaç de robar sense escrúpols el que vam veure ahir. If it be you will... devia pensar Cohen. Gràcies, malparits. I gràcies, Leonard, per ser home abans que poeta i cantant.