diumenge, 23 de desembre de 2012

Els millors discos del 2012

Després de triar i remenar entre les desenes de discos que en aquest 2012 han brillat, aquí teniu la meva personal tria, amb un tastet de cada. Us convido a seguir-los la pista amb la intenció que us ajudin almenys a digerir els maleïts dies (setmanes, mesos i ja anys) que ens estan tocant viure. La música també n'és un reflex i, alhora, un dels millors analgèsics. Si més no, ens quedem amb els darrers símptomes de revolta. Si més no, una vegada més, The Times They Are a-Changin.

1. Bloom, Beach House



2. Blues Funeral, Mark Lanegan Band



3. Fear Fun, Father John Misty



4. Breake It Yourself, Andrew Bird



5. Kill For Love, Chromatics



6. Coexist, The XX



7. Between The Times And The Tides, Lee Ranaldo



8. Boys And Girls, Alabama Shakes



9. Standing At The Sky's Edge, Richard Hawley



10. Come Of Age, The Vaccines



dissabte, 17 de novembre de 2012

Micah P. Hinson And The Junior Arts Collective

Michael Paul Hinson torna a casa nostra, a Barcelona el dissabte 24 de novembre a la Sala Apolo, amb un nou disc de versions, mescles alternatives, gravacions en viu (Micah P. Hinson And The Junior Arts Collective) que acaba de publicar i distribuir a través de l'últim número de la revista Rockdelux, el de novembre, una nova gran iniciativa de la millor revista musical de l'Estat, sens dubte.

Aquesta vegada arriba acompanyat del trio canadenc de neofolk Timber Timbre, que el telonejaran i li faran de banda d'acompanyament, convertint-se així en The Junior Arts Collective. Poc em queda per reivindicar d'aquest personatge únic, sempre una passa per davant de la resta de propostes de folk alternatiu, un dels grans renovadors de la música tradicional americana malgrat que tot just acaba de superar la trentena. Si bé és cert que en directe és capaç del millor i del pitjor en funció de l'estat físic i/o emocional, l'aposta val la pena sempre, en qualsevol cas: en hores baixes, ja vola més alt que la resta, ni que sigui per aquesta veu que no acabem de saber si li surt de les entranyes o ens arriba directament del cel... o de l'infern.

      

dimecres, 31 d’octubre de 2012

The Divine Comedy, ben a prop

La gira de The Divine Comedy, en català Una vetllada amb Neil Hannon, no pot ser més explícita: es tracta de gaudir d'una de les millors propostes de la música pop contemporània en la seva essència, això és, Hannon, fundador i alma mater de l'invent, tot sol, acompanyat de piano o guitarra, revisitant els grans temes del seu repertori.

El divendres 2 de novembre serà a l'Auditori de Girona, amb les entrades ja exhaurides, i l'endemà dissabte arribarà al Casino de l'Aliança del Poblenou a Barcelona, on a hores d'ara encara hi queda algun forat. Personalment, seré a Girona i us ho explicaré. Ara: si el concert a la capital us agafa a prop, tant si sou fans com si no, us el recomano fervorosament. Poques propostes mereixen tant la pena com la d'aquest petit gran personatge, un autèntic artesà de la melodia.

Si voleu coneixe'l millor, us recomano aquesta minientrevista amb actuació inclosa per al programa Mapa Sonoro de La 2. O aquesta altra joia, Live performance of A Lady Of A Certain Age by Neil Hannon, gravada en una sessió per a la web From de Basement, de la qual, per cert, algun dia en parlarem com mereix (feu-hi un cop d'ull i ja veureu, ja, les joies que ens regalen...).

dilluns, 17 de setembre de 2012

Oriol Tramvia i Pau Riba

Oriol Tramvia, Eric Herrera, Roger Mas i Pau Riba
De tots els concerts que la Mercè ens oferirà aquests dies, voldria subratllar-vos la doble ració galàctica, l'Oriol Tramvia i el Pau Riba, diumenge 23 de setembre a la nit a la plaça Catalunya.

Cadascú celebrarà el secret de l'eterna joventut a la seva manera: l'Oriol Tramvia ho farà amb el recent 60 oriols, acompanyat de la banda que ja fa anys l'ha rejovenit, i el Pau Riba recuperarà el mític disc, ara reeditat, Jo, la donya i el gripau.


Segueixo pensant que, avui dia, els músics més joves de les noves fornades ni s'acosten a la seva genialitat i, els més vells, contemporanis seus, que han gaudit de més èxit mediàtic (i de més pasta) ja fa anys que han perdut tota autenticitat, agenollant-se, ara sí ara també, davant dels qui van desfilant pel poder.

L'Oriol i el Pau són dos tossuts, dos rara avis que segueixen fent el que volen i quan volen. I segueixen tan genuïns com quan van començar. Des d'aquestes línies, celebro que encara els puguem gaudir en grans escenaris, i que les institucions que durant anys els ha arraconat ara els situïn on els pertoca... i que sigui per molts anys!

dimarts, 17 de juliol de 2012

'Kaputt', Destroyer

Daniel Bejar és el cap visible de Destroyer, el seu particular projecte des de 1995. Després de 10 discos i d'haver-se fet un petit nom al panorama indie -sobretot per la seva habitual presència a The New Pornographers-, l'any passat va publicar Kaputt (Merge Records, 2011), el disc que ocupa els meus sentits darrerament. Escoltat amb la pausa que mereix, reneix una vegada i una altra, amb tanta atemporalitat i solidesa que se'm fa impossible avorrir-lo, i més amb la calma de l'estiu que enceto. 

Bejar aposta aquí decididament pels 80's, maniobra arriscada -i fins i tot menystinguda- per la majoria , i se'n surt amb naturalitat i distinció, recuperant el millor d'aquells anys i convertint cada peça en un viatge musical i líric de somni. No se li escapa cap detall, fins al punt que el nivell de sofisticació del disc podria semblar cercar el simple hedonisme; però no us enganyeu: la invocació no és la que sembla. 

Simplement memorable. 



dijous, 28 de juny de 2012

El Gran Wyoming rebenta

Com que l'elevat grau d'estupidesa dels Rajoy i cia. no els permet entendre les sarcàstiques crítiques quotidianes del Gran Wyoming (massa elaborades per a certs enteniments), el popular presentador ha decidit rebentar el seu discurs i seguir defensant-nos amb un nou contraatac verbal, ara sense embuts. Com deia Lluís Maria Xirinacs, "és sa donar un cop de puny a qui t'ataca" (i jo afegiria, "ni que sigui verbal..."). Gràcies, José Miguel Monzón, per alçar la veu i explicar la realitat ben alta i ben clara.



El Gran Wyoming, Alcalá de Henares 22/06/2012 from tmc on Vimeo.

dilluns, 18 de juny de 2012

Alabama Shakes, 'Boys & Girls'

Janes Joplin? Aretha Franklin? Potser Amy Winehouse
Fred, fred: aquest tros de veu és Brittany Howard. I la seva banda, els Alabama Shakes. Fins fa quatre dies, ella currava a correus; el baixista, Zac Cockrell, feia de tècnic veterinari; el bateria, Steve Johnson, netejava en una planta de radiació; i Health Fogg, el guitarra, era pintor... de brotxa grossa. En hores lliures, van gravar Boys & Girls. I ara són el nou hype. La flor farà estiu? De moment, escolteu aquesta meravella.



dissabte, 19 de maig de 2012

Richard Hawley, 'Standing At The Sky's Edge'

De veritat és Richard Hawley? Costa reconeixe'l, allunyat dels arranjaments de corda habituals, arraconant fins i tot el crooner. Reneix amb guitarres, baix i bateria, tot plegat embastat de psicodèlia gairebé triposa. Com si retornés als seixanta i viatgés cap als maleïts temps que corren, tens i amb mala llet. De la nostàlgia al cataclisme.

Només manté algun petit record per a la calma de la vida anterior (Seek itDon't stare at the sun són les úniques 100% Hawley abans-de) i, entre el aquell Hawley i el d'ara, una nova obra mestra, l'última peça del disc, Before. La resta, o cops de puny o viatges hipnòtics, o en coet, mentre el sol enlluerna, o tot alhora. Time will bring your winter és l'escapada més sideral a què mai ens ha convidat. Down in the woods és garatge rotllo The Stooges amarat de Spiritualized. Del millor pòsit guitarrero als millors astronautes sonors contemporanis. De 13th Floor Elevators a MC5... i cap a Paul Weller, tot cuinat al seu planeta particular.

Hawley, sempre bevent del millor pòsit, ara canvia de pou, i resulta fet a mida per als maleïts temps que corren. Quan vulguem recordar com va ser el 2012, escoltarem Standing At The Sky's Edge.



*Diumenge 3 de juny Richard Hawley presenta el nou disc a Barcelona, a 2/4 d'11 a l'Arc de Triomf. El Primavera Sound el regala a la ciutat, mai millor dit.   



dissabte, 21 d’abril de 2012

A Levon Helm, in memoriam

Ahir vaig saber que Levon Helm va morir dijous 19 d'abril en un hospital de Manhattan. Arrossegava un càncer de gola de feia anys que paradoxalment l'havia esperonat a gravar de nou i a tornar a pujar als escenaris. Malalt i entre sessions de radioteràpia, encara li han quedat forces per regalar-nos tres nous discos impecables, Dirt Farmer (2007), Electric Dirt (2009) i Ramble at the Ryman (2011). Aquest últim disc, gravat en viu, és el que li ha servit per tornar-se a passejar pels millors escenaris, el millor dels epitafis possibles: el trobem, com sempre, vitalista fins al moll de l'os, amagat rere la bateria o rere la mandolina, lluint l'espectacular tros de veu que encara li queda i donant mil i una lliçons de com ha de respirar la música tradicional al s.XXI.

Ha estat una referència infinita: quan va renéixer en solitari (per exemple, Wilco The Black Crowes no tindrien sentit sense el seu ressò), quan amb The Hawks van acompanyar el primer Dylan amb banda de rock, o quan amb la mítica The Band van composar un dels millors discos folk tots els temps, Music From Big Pink (1968). Hi ha hagut mil i un moviments contraculturals, però ell s'ha encarregat d'aglutinar i conservar les arrels fins als nostres dies. Senzillament, sense Levon Helm, el renaixement folk que ara tant agraïm no hagués estat possible.

Levon Helm és la veu desesperada i trencada de l'Amèrica amagada, de les arrels índies, negres, blanques, del color que sigui. Si els nord-americans busquen una referència per reconstruir l'ànima que els va fer grans, han de saber que acaben de perdre la més genuïna.



"Take a load off Fanny, take a load for free;
Take a load off Fanny, and you put the load right on me."






Rere la mandolina, en un dels últims concerts de la gira The Midnight Ramble Sessions.

dissabte, 10 de març de 2012

El monopoli de la violència

Després de gairebé un any del convuls 27M, aquells fets se'ns dibuixen tan execrables com semblaven. Aquí teniu una prova més de la seva bogeria particular, que ens recorda -no fos cas que algú se n'hagués oblidat- qui és l'única font del dret a la violència. Gràcies, mossos, per curar-nos l'amnèsia.


diumenge, 26 de febrer de 2012

'El Camino', The Black Keys


LA BOMBA DE LA TEMPORADA
Els d'Ohio contraataquen amb una metralladora de rock:
El Camino, el seu setè disc, conté tants riffs d'alt voltatge,
 tantes melodies impecables, que se'ns fa fàcil tornar a creure
en el ROCK, així, ben gran, majestuós.
No calen ni més etiquetes ni més divagacions:
escolteu-lo sencer, contempleu-los tocant Lonely boy,
i sabreu de què estic parlant.
Això ha de ser la bomba de la temporada.
I si no ho és, ens ho haurem de fer mirar.





dilluns, 6 de febrer de 2012

'L'home que passa', La Iaia

L'any passat ens van enlluernar amb Les ratlles del banyador, el seu preciós debut; un disc que segueix creixent a mesura que ens hi endinsem. Ara ens presenten nou videoclip, L'home que passa, dedicat a tots els anònims que sembla que només es passegen... però es dediquen a relatar el que els altres només veiem. Una nova joia d'un grup que ben aviat ocuparà el pedestal que li pertoca.

Llarga vida a la iaia!


"L'home que passa" from enderrocktv on Vimeo.

dilluns, 16 de gener de 2012

Una altra educació és possible?

Què i com s'ha d'ensenyar-aprendre a les escoles-instituts? 
Quin és el millor model educatiu?

El debat és etern, però el document gràfic que us adjunto obre una sèrie d'hipotètiques vies fins ara inaudites. Cal remoure els fonaments, enderrocar-los sense mesura, per construir de nou?

dimecres, 11 de gener de 2012

Federico Mayor Zaragoza, malauradament singular

És doctor en Farmàcia i Bioquímica, exdiputat, exministre, exdirector general de la UNESCO... però sobretot, Mayor Zaragoza és un intel·lectual indignat... dels qui també proposa.

Voleu arguments per combatre el neoliberalisme que, malgrat tots els desatres, encara governa? Aquí en trobareu uns quants. El seu discurs és malauradament singular, però ara més que mai mereix ser escoltat a totes les escoles del país.