dimarts, 10 de desembre de 2013

Els millors discos del 2013

Incapaç d'aturar la maquinària quotidiana, miro almenys de recuperar el passat immediat en forma de joies musicals, les d'aquest 2013 que deixem enrere. Aquí teniu la meva tria, 10 petites portes rere les quals pretenc que hi (re)descobriu per què la música segueix sent sinònim de llibertat. 

PD: La llista és de discos, cadascun amb una cançó que l'il·lustra: si en voleu més, seguiu la pista.   

1. Jonathan Wilson, Fanfare (Desert Raven)



2. Scout Niblett, It's up to Emma (Gun)



3. Mazzy Star, Seasons Of Your Day (California)



4. Antony / Battiato, Del Suo Veloce Volo (Del suo veloce volo)



5. Bill Callahan, Dream River (Finds a garden scape from the loud city)



6. Jason Isbell, Southerasten (Traveling alone)



7. Arcade Fire, Reflector (Reflector)



8. The National, Trouble Will Find Me (Demons)



9. Yo La Tengo, Fade (I'll be around)



10. John Grant, Pale Green Ghosts (Pale Green Ghosts)




divendres, 14 de juny de 2013

Els millors concerts del Primavera Sound?

LES RESTES D’UN INCENDI
DESPRÉS DE TRES SETMANES PAINT EL CAP DE SETMANA MUSICAL MÉS LLARG I INTENS DE L’ANY, MIRO DE SINTETIZAR UN DELS MILERS PS –TANTS COM ABONAMENTS VENUTS– EN CINC REIVINDICACIONS, CINC RETALLS QUE ENCARA ARA SÓN A LA MEVA MEMÒRIA I QUE –SOSPITO– HAN ARRIBAT PER QUEDAR-S’HI:




1. SWANS
Fugint a temps de l’atac megalòman-egòlatra dels Blur, vaig poder viure Swans per endur-me l’impacte més intens del festival: doble percussió-doble detonació, guitarres llançant míssils i Michael Gira dirigint-ho tot i escopint foc més que cantant. Músics buidant-se i públic hipnotitzat, tots junts purificant emocions. S’ha de viure.


2. DANIEL JOHNSTON
No sabrem mai si l’Auditori del Fòrum era ple per la morbositat que desperta el personatge o per la tendresa-tenebrosa de les seves lletres, melodies i veu. Sigui com sigui, els qui hi vam ser vam tenir el plaer de viure la combinació del recinte amb millor acústica de la ciutat amb el directe d’un dels pocs músics que encara conserva la innocència i la lucidesa que tots plegats anem perdent amb el pas dels anys. True love will find you in the end.

3. FUCKED UP
Més que un concert, els canadencs van regalar-nos una celebració d’energia canal i visceral. Ells, com el món, estan ben emprenyats, però en viu són capaços de redimir-se amb el costat bo de l’existència humana. Com? Celebrant el fet de viure a cada segon com si fos l’últim. Tot plegat, des del hardcore a la melodia rock més vitalista (i acabant amb l’abraçada literal del seu enorme vocalista, Pink Eyes, amb el públic). El moment més feliç del festival.


4. DEXYS
Reapareixen després de gairebé trenta anys amb el nom retallat (sense l’apèndix Midnight Runners) havent superat, primer, l’èxit universal d’una cançó que els encasellava erròniament (la verbenera Come on Elieen els ha fet més mal que bé) i, després, les mil i una addiccions dels seu líder i ànima del projecte, Kevin Rowland. La justícia poètica i la passió artística de Rowland, entussodit a tornar-se a aixecar les vegades que convingui, ens els ha retornat amb un disc preciós (One Day I’m Going To Soar) i amb un show en viu en què l’interpreten i el dramatitzen com si fos el primer treball de la seva carrera. A l’Auditori no van renunciar al format original del nou show d’un parell d’hores commovedores. El millor exemple de com reinventar-se i no morir en l’intent.


5. THE BREEDERS
Sense estar anunciat, The Breeders van celebrar el vintè aniversari del seu millor disc, Last Splash, no una sinó dues vegades: la prevista el divendres 24 a l’escenari Primaversa del Fòrum i, per sorpresa, dos dies abans, el dimecres a la Sala Apolo. El fet és que van ser els protagonistes d’una nova iniciativa del PS anomenada Secret Show: literalment, a l’Apolo hi hauria un concert a les 22h però no sabíem de qui. Les reserves per accedir-hi eren obertes a tothom però òbviament limitades a l’aforament. Vaig tenir la sort d’aconseguir una reserva a temps i la sorpresa encara ara em posa els pèls de punta: sentir la Kim Deal, sa germana i cia. de tan a prop i viure Last Splash en l’espai idoni al so d’aquest disc no té preu. Només era l’inici del PS. La resta? Un regal.


dimecres, 22 de maig de 2013

Primavera Sound 2013: visca la música popular!

Encetem la setmana més musical de l'any: centenars de concerts, tots els abonaments venuts, nous espais, més eclèctic i sociològic que musical, desenes de festivals, de recorreguts, tots en un de sol.
Imprescindibles? Amb tanta diversitat, cadascú té els seus. Els meus? No em perdré la Kim Deal (The Breeders) rescatant Last Splash, Los Planetas tocant EL disc, el que a molts ens va definir on som, Una semana en el motor de un autobús, o The Postal Service, que haurà de fer el mateix amb Give Up, bàsicament perquè és el seu únic disc -això sí, el que conté més himnes per metre quadrat dels últims 10 anys-. Deixant a banda l'arqueologia, vull cremar naus amb Fucked Up i Swans, cantar Manel i Cristopher Owens, retrobar Adam Green, emocionar-me amb Daniel Johnston i divertir-me amb Dexys; buscaré un racó per entendre de prop de què va això del rock -tantes vegades com convingui- de la mà de Nick Cave, i m'acostaré sense por -si és possible- a The Knife i el seu misteri ocult. Espero veure'n molts més, alguns els descobriré i a d'altres hi hauré de renunciar. Com la vida mateixa. Amics: visca la música popular!

divendres, 19 d’abril de 2013

Manel, 'Atletes, baixin de l'escenari'

Ja tenim entre mans el seu tercer viratge, Atletes, baixin de l'escenari, i ja l'hem escoltat amb atenció una i una altra vegada. Tot ha estat molt compulsiu, des del mateix dia que va sortir a la venda, tot just fa quatre dies literals (i tot plegat no ho explico en plural majestàtic en un atac egocèntric, no, és un plural real, gens fictici: n'he sentit parlar amb gent de diferents edats, l'he sentit en diferents cotxes, en veïns de qui mai ho hagués dit, en llocs insospitats). Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però el "manelisme" està més que assentat. És tan cert com inexplicable.  

Després d'unes quantes passejades pel disc, i sense haver llegit ni mitja crítica, ho vull dir: és excel·lent. El grup de més èxit de la música en català de tots els temps ha aconseguit no només convertir el llançament d'un nou disc seu en un fenomen mediàtic sinó també sumar-hi noves baules, diferents graons d'una mateixa escala, si voleu, però tots virant, reinventat-se a cada pas, de l'iniciàtica banda d'ukelele (Els millors professors europeus) al pop més ampul·lós, quasi orquestat (10 milles per veure una bona armadura) fins a arribar a aquest tercer disc, de gran banda pop-rock clàssica, més pop(ular) que mai. El repertori conté peces per a tots els gustos, per a totes les edats, però insisteixo, sense abaixar ni un gram la seva vàlua. Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però ja ho han tornat a fer, ens han tornat a atrapar.

Jo em quedo, de moment, amb Ai, Yoko, Banda de rock i Quin dia feia, amics. El meu germà petit, 14 anys més jove, prefereix Vés, bruixot!, A veure què en fem i Un directiu em va acomiadar. I tots dos coincidim que la millor és Teresa Rampell. Com s'ho fan? No en tinc ni idea. Sigui com sigui, visca Manel!

  

Escolta Atletes, baixin de l'escenari:

 Atletes, baixin de l'escenari by joanfontde on Grooveshark

divendres, 12 d’abril de 2013

Django Django

L'estrena de WOR, el nou vídeo del seu disc de debut, retorna Django Django a la primera línia de l'escena britànica. Ens van sorprendre a principis de l'any passat amb un disc homònim en què barregen casiotones, sons africans i melodies vocals surferes, tot molt seixantero, tan extravagant com paradoxalment comercial; el clàssic disc que, sense saber per què, ha estat ben rebut per crítica i públic alhora. Potser el secret de l'èxit ha estat el bon rotllo que desprèn. Tirant del fil, a finals de l'any passat van reeditar-lo remesclat (Hi Djinx! Django Django Remixed). I la millor notícia és que a última hora els han incorporat al cartell del Primavera Sound 2013. Des d'aquestes línies reivindico la seva singular psicodèlia pop, la seva nova via, la seva decidida sortida del camí marcat.
Visca la bifurcació!



Escolta el disc de debut de Django Django:

Django Django by joanfontde on Grooveshark

divendres, 15 de febrer de 2013

Bill Fay

Que la música popular que avui mamem es troba en revival constant ja no és cap notícia. Sí que ho és, però, que enmig d'aquest retorn, de tant en tant tinguem la sort de redescobrir alguna joia amagada durant anys. És el cas de Bill Fay, songwriter de soca-rel qui, després d'un parell de discos a principis dels setanta (Bill Fay i Time Of The Last Persecution), gairebé va desaparèixer de l'escena, víctima de la maleïda indústria discogràfica, repudiat perquè no venia ni un clau.

Passats una trentena d'anys el vam retrobar de la mà de Jeff Tweedy (Wilco) en algunes versions del seu repertori i en aparicions esporàdiques en viu, acompanyant-los. Wilco, de fet, no amaga que Fay és una de les seves grans influències, i sort n'hem tingut: sense el ressò de Tweedy i cia. segurament romandria en l'oblit. 

A punt d'arribar a la setantena, animat per fans i seguidors, s'ha tornat a tancar per compondre una nova joia amb aires de comiat. Life Is People és el seu nou disc, senzill i emotiu, d'una honestedat aclaparadora. És el disc més trist i vital alhora que he sentit en molt de temps, tota una redempció amb el món, la vida i la pròpia existència. I com que veig que el discurs se m'escapa i sóc a punt de caure en certes divagacions sentimentalistes -i com a tal, del tot falses-, us deixo aquí, en boníssimes mans. Let the music play.

Escolta Life Is People:





dimecres, 6 de febrer de 2013

Adam Green & Binki Shapiro

L'any s'enceta amb un nou duet noia-noi de la mà d'un dels eterns outsiders de l'indie-folk, Adam Green, sorprenentment sobri i recuperant l'elegància dels seus primers discos en solitari, i la seva nova mitja taronja, Binki Shapiro. De les anades i vingudes de Green no cal dir massa res més (l'hem gaudit i patit a parts iguals); i a ella ja ens l'havíem trobat -personalment sense saber-ho- rere el trio Little Joy i del seu preciós disc homònim amb Fabrizio Moretti (The Strokes) i Rodrigo Amarante: si no l'havíeu gaudit, feu-ho: és una insòlita joia de folk-pop tropical.

Juntets, Green i Shapiro se'ns dibuixen més que ben plantats en un disc preciós, si voleu de tema classicot -versió romàntico-melancòlica-, però carregat de melodies precioses, elegants, amb uns arrenjaments i una producció de Champions.

La millor notícia és que podem tornar a gaudir de l'Adam Green en estat pur, que ja el trobàvem a faltar, i també... que seran al Primavera Sound 2013.

(Podeu descarregar el primer senzill del disc, Here I Am, a la seva web.)



Escolta el disc de debut d'Adam Green & Binki Shapiro:

Adam Green & Binki Shapiro by joanfontde on Grooveshark