divendres, 15 de febrer de 2013

Bill Fay

Que la música popular que avui mamem es troba en revival constant ja no és cap notícia. Sí que ho és, però, que enmig d'aquest retorn, de tant en tant tinguem la sort de redescobrir alguna joia amagada durant anys. És el cas de Bill Fay, songwriter de soca-rel qui, després d'un parell de discos a principis dels setanta (Bill Fay i Time Of The Last Persecution), gairebé va desaparèixer de l'escena, víctima de la maleïda indústria discogràfica, repudiat perquè no venia ni un clau.

Passats una trentena d'anys el vam retrobar de la mà de Jeff Tweedy (Wilco) en algunes versions del seu repertori i en aparicions esporàdiques en viu, acompanyant-los. Wilco, de fet, no amaga que Fay és una de les seves grans influències, i sort n'hem tingut: sense el ressò de Tweedy i cia. segurament romandria en l'oblit. 

A punt d'arribar a la setantena, animat per fans i seguidors, s'ha tornat a tancar per compondre una nova joia amb aires de comiat. Life Is People és el seu nou disc, senzill i emotiu, d'una honestedat aclaparadora. És el disc més trist i vital alhora que he sentit en molt de temps, tota una redempció amb el món, la vida i la pròpia existència. I com que veig que el discurs se m'escapa i sóc a punt de caure en certes divagacions sentimentalistes -i com a tal, del tot falses-, us deixo aquí, en boníssimes mans. Let the music play.

Escolta Life Is People: