Ja tenim entre mans el seu tercer viratge, Atletes, baixin de l'escenari, i ja l'hem escoltat amb atenció una i una altra vegada. Tot ha estat molt compulsiu, des del mateix dia que va sortir a la venda, tot just fa quatre dies literals (i tot plegat no ho explico en plural majestàtic en un atac egocèntric, no, és un plural real, gens fictici: n'he sentit parlar amb gent de diferents edats, l'he sentit en diferents cotxes, en veïns de qui mai ho hagués dit, en llocs insospitats). Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però el "manelisme" està més que assentat. És tan cert com inexplicable.
Després d'unes quantes passejades pel disc, i sense haver llegit ni mitja crítica, ho vull dir: és excel·lent. El grup de més èxit de la música en català de tots els temps ha aconseguit no només convertir el llançament d'un nou disc seu en un fenomen mediàtic sinó també sumar-hi noves baules, diferents graons d'una mateixa escala, si voleu, però tots virant, reinventat-se a cada pas, de l'iniciàtica banda d'ukelele (Els millors professors europeus) al pop més ampul·lós, quasi orquestat (10 milles per veure una bona armadura) fins a arribar a aquest tercer disc, de gran banda pop-rock clàssica, més pop(ular) que mai. El repertori conté peces per a tots els gustos, per a totes les edats, però insisteixo, sense abaixar ni un gram la seva vàlua. Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però ja ho han tornat a fer, ens han tornat a atrapar.
Jo em quedo, de moment, amb Ai, Yoko, Banda de rock i Quin dia feia, amics. El meu germà petit, 14 anys més jove, prefereix Vés, bruixot!, A veure què en fem i Un directiu em va acomiadar. I tots dos coincidim que la millor és Teresa Rampell. Com s'ho fan? No en tinc ni idea. Sigui com sigui, visca Manel!
Escolta Atletes, baixin de l'escenari:
