divendres, 19 d’abril de 2013

Manel, 'Atletes, baixin de l'escenari'

Ja tenim entre mans el seu tercer viratge, Atletes, baixin de l'escenari, i ja l'hem escoltat amb atenció una i una altra vegada. Tot ha estat molt compulsiu, des del mateix dia que va sortir a la venda, tot just fa quatre dies literals (i tot plegat no ho explico en plural majestàtic en un atac egocèntric, no, és un plural real, gens fictici: n'he sentit parlar amb gent de diferents edats, l'he sentit en diferents cotxes, en veïns de qui mai ho hagués dit, en llocs insospitats). Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però el "manelisme" està més que assentat. És tan cert com inexplicable.  

Després d'unes quantes passejades pel disc, i sense haver llegit ni mitja crítica, ho vull dir: és excel·lent. El grup de més èxit de la música en català de tots els temps ha aconseguit no només convertir el llançament d'un nou disc seu en un fenomen mediàtic sinó també sumar-hi noves baules, diferents graons d'una mateixa escala, si voleu, però tots virant, reinventat-se a cada pas, de l'iniciàtica banda d'ukelele (Els millors professors europeus) al pop més ampul·lós, quasi orquestat (10 milles per veure una bona armadura) fins a arribar a aquest tercer disc, de gran banda pop-rock clàssica, més pop(ular) que mai. El repertori conté peces per a tots els gustos, per a totes les edats, però insisteixo, sense abaixar ni un gram la seva vàlua. Com s'ho fan? No en tinc ni idea, però ja ho han tornat a fer, ens han tornat a atrapar.

Jo em quedo, de moment, amb Ai, Yoko, Banda de rock i Quin dia feia, amics. El meu germà petit, 14 anys més jove, prefereix Vés, bruixot!, A veure què en fem i Un directiu em va acomiadar. I tots dos coincidim que la millor és Teresa Rampell. Com s'ho fan? No en tinc ni idea. Sigui com sigui, visca Manel!

  

Escolta Atletes, baixin de l'escenari:

 Atletes, baixin de l'escenari by joanfontde on Grooveshark

divendres, 12 d’abril de 2013

Django Django

L'estrena de WOR, el nou vídeo del seu disc de debut, retorna Django Django a la primera línia de l'escena britànica. Ens van sorprendre a principis de l'any passat amb un disc homònim en què barregen casiotones, sons africans i melodies vocals surferes, tot molt seixantero, tan extravagant com paradoxalment comercial; el clàssic disc que, sense saber per què, ha estat ben rebut per crítica i públic alhora. Potser el secret de l'èxit ha estat el bon rotllo que desprèn. Tirant del fil, a finals de l'any passat van reeditar-lo remesclat (Hi Djinx! Django Django Remixed). I la millor notícia és que a última hora els han incorporat al cartell del Primavera Sound 2013. Des d'aquestes línies reivindico la seva singular psicodèlia pop, la seva nova via, la seva decidida sortida del camí marcat.
Visca la bifurcació!



Escolta el disc de debut de Django Django:

Django Django by joanfontde on Grooveshark