dijous, 26 de març de 2009

La màgia dels contrastos: HERMAN DUNE


Ja fa uns 10 anys que va néixer aquest trio franco-suís, amb els germans Herman Düne al capdavant, David-Ivar i André, i el bateria Neman. Els dos germanets, amb sincers ideals neohippies, ens van regalar un bon regitzell de cançons infecciones, d'aquelles disposades a fer-nos una mica més feliços. Ara els germans s'han separat, David-Ivar li ha tret la dièresi al cognom i segueix amb el projecte amb Neman.

Al primer disc sense André ("Next Year In Zion"), segueixen la línia dels anteriors, sí, però amb un nou contrapunt: malgrat el bonrotllisme de les lletres que desprèn el disc, sempre roman aquell regust quasi malencònic, trist, potser per la cadència de la veu de David-Ivar, o pels vents, una trompeta i un clarinet que apareixen per recordar-nos que també existeix un costat ombrívol... però igualment plaent.

Aquest contrast és el que els fa addictius, el que ens passeja pels dos contraris, entre el sentiment de plaer i el depressiu. Com la mateixa realitat que sentim quotidianament. Per això mateix ens agraden grups com Belle and Sebastian, The Moldy Peaches, o Beirut... o en Manel. Fixeu-vos com, tant uns com els altres, procuren no caure en l'excessiva emotivitat però tampoc en el cinisme, aquella cuirassa que a vegades, de tan superficial, provoca incomoditat. Diuen les coses pel seu nom, sense complexos, i dibuixen el que sentim. I els cantem a totes hores, i els voldríem compartir amb la resta de mortals per escurçar distàcies, per aplacar les males cares, els malhumors.

Proveu-los, i ja em direu els resultats. Aquí us deixo amb dues cançons-calmants, que exemplifiquen el nou contrapunt de la banda que abans us comentava. La primera, "I wish I could see you soon" del disc anterior, "Giant". I la segona, "My home is nowhere without you", de l'últim disc. Aquestes són les dues cares d'una mateixa proposta, d'una mateixa realitat -sembla innegable com l'estètica i la temàtica dels dos videoclips també s'hi adequen...-

(Per cert, queda prou clar qui influencia en Manel, no?)



divendres, 20 de març de 2009

Qui és el violent?

Barcelona, 18 de març de 2009, Plaça Universitat.
Ja sabeu com les gasten, però no puc resistir penjar-vos aquest petit document que il·lustra com es desencadena la violència: Qui es defensa? Qui és l'agressor? Qui va armat? Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

dimecres, 18 de març de 2009

Joan Miquel Oliver, el regal definitiu

Quan s'acosta Sant Jordi, ja se sap: les editorials corren a la recerca d'aquells productes estrella que els facin superar l'eterna crisi del sector. Empúries, enguany, apostarà per un llibre... i un disc: es tracta del nou disc d'en Joan Miquel Oliver, "Bombón Mallorquín", que vendran conjuntament amb un llibre que recull, a partir de facsímils de la seva llibreta personal, els seus apunts a l'entorn de la creació d'aquest disc, amb anotacions-comentaris al marge del mateix Oliver. El pack llibre i disc s'anomena "Quadern 2008" i sortirà el 2 d'abril.

La veritat és que m'ha semblat una idea collonuda, sobretot per a aquells que encara comprem CD's. Sí, encara en quedem alguns, d'aquests consumidors estranys... Qui decideix comprar-se'n, encara, amb la quatitat de novetats que podem escoltar a la xarxa clicant un botó?? Doncs a mi, de tant en tant, encara se m'acut. Dieu-me fetitxista, o romàntic, o senzillament imbècil, però encara se'm passa pel barret, de tant en tant, anar al CDrome, o a Disco100, a palpar les novetats, i fins i tot endur-me-les a casa. Amb el temps, però, un va sent, òbviament, més selectiu, i només cedeix a aquell producte que ofereix alguna-cosa-més, digueu-li temes extres, DVD's o simplement un disseny ultramodern de-la-hòstia. En aquest cas, el que trobem d'extra és un llibre on podem descobrir com s'ho fa l'Oliver per crear, el que sovint no entenem ni quan ho explica en una entrevista. Per això, em sembla collonut que aprofitin la tirada mercantilista d'una diada tan assenyalada i el venguin -espero- com a xurros. Sempre serà millor que algú rebi un 2x1 com aquest abans que els clàssics "catedrals del mar" que acaven decorant la prestatgeria, al costat del les fotos de les últimes vacances a Menorca. El llom és impecable, amb unes tonalitats que s'adiuen a la perfecció amb el Billy de l'Ikea...

El problema el tindrem nosaltres, pobres consumidors, quan el dia 2 d'abril, amb el llibre-disc, arribem a casa i haguem de decidir on el col·loquem: secció llibres? CD's?
Buf, quina feinada.

Per anar fent boca, la (pen)última flipada oliveriana, Hansel i Gretel; delirant.

divendres, 13 de març de 2009

Dilluns, en Manel a la Villarroel

A partir d'aquest proper dilluns 16 de març, la revista Rockdelux inaugura un cicle de concerts a La Villarroel. Els concerts, de dues bandes sempre estatals, seran el tercer dilluns de cada mes. La millor notícia és que el cicle l'enceta el grup català del moment, en Manel -no es pot celebrar millor la primavera...- Els acompanyaran els Ten Thousand Islands, banda formada ja fa cinc anyets a la Garriga amb la Maria Monferrer i en David Crespo al capdavant. Canten en anglès un folk arranjat i experimental del que posa els pèls de punta. Tots, però, anirem a veure en Manel... amb una corbata ben llarga estampada amb colors crus.

dilluns, 2 de març de 2009

Més electrònica i més hedonisme="Tonight: Franz Ferdinand"


Tercer disc del millor grup guitarrero-pop de principis de segle. Franz Ferdinand, després de fer saltar i cridar el personal amb hits ja eterns com "Jacqueline", "Take me out", "Michael", "Do you want to" i tants altres (els seus dos discos anteriors són talment compilatoris de peces immortals) ara fa un mes estrenaven revàlida. Aquest tercer plat ("Tonight: Franz Ferdinand") no només és a l'alçada sinó que li dóna un nou gir al seu imaginari musical; se'n van cap a l'electrònica, s'hi passegen, els teclats prenen més protagonisme i el funk enlluerna des del primer gran tema. Però encara són ells? I tant! Més que mai, però més enllà. Primer cop d'efecte: aquest "Ulysses" ressacós, de tornada, de matinada de diumenge... o de dilluns...



Tot el disc dóna per passar la ressaca en bona companyia (no cal que sigui literalment tòxica), sí. Però també convida a passejar-se pel carrer amb el cap ben dret, amb un somriure d'orella a orella, per tornar a arrencar després de la derrota, victoriós... o per aixecar l'ànim del diumenge més ennuvolat. Què més li podem demanar? Que ens faci cantar i saltar? Doncs també ho aconsegueix. Escolteu, si no, "Live Alone"en viu... no apte per sang d'orxata:



El disc és un festival de grans moments, alguns en la línia punk-funk d'LCD Sundsystem, i això, si es fa sense buscar el ganxo fàcil, sempre aporta bones vibracions. ("Lucid dreams", en aquest sentit, posa els pèls de punta). I de hits? Des de "Turn it on" fins a "No you girls" passant per "Can't stop feeling"... em sembla que les podria dir totes; espectacular.

Llegint revistetes modernetes, he vist que als crítics resulta que no els agrada, que diuen que ara es volen fer els interessants (?) i que ja no sonen com abans... que no hi ha melodies... Estic convençut que si haguessin repetit els esquemes dels discos anteriors, dirien tot allò de "más de lo mismo" o "nada nuevo bajo el sol"(...) Què hi farem. Ni p cas.

Segueixo pensant que si les ràdios els punxessin com mereixen i si els mitjans en fessin ressò, li passarien la mà pel davant i pel darrere als plastes de sempre (digueu-li U2 o Coldplay...)

I per als no iniciats, i per als nostàlgics (que ja té 5 anyets!), "Take me out", el seu primer gran himne: aquest sí, insuperable.