dilluns, 2 de març de 2009

Més electrònica i més hedonisme="Tonight: Franz Ferdinand"


Tercer disc del millor grup guitarrero-pop de principis de segle. Franz Ferdinand, després de fer saltar i cridar el personal amb hits ja eterns com "Jacqueline", "Take me out", "Michael", "Do you want to" i tants altres (els seus dos discos anteriors són talment compilatoris de peces immortals) ara fa un mes estrenaven revàlida. Aquest tercer plat ("Tonight: Franz Ferdinand") no només és a l'alçada sinó que li dóna un nou gir al seu imaginari musical; se'n van cap a l'electrònica, s'hi passegen, els teclats prenen més protagonisme i el funk enlluerna des del primer gran tema. Però encara són ells? I tant! Més que mai, però més enllà. Primer cop d'efecte: aquest "Ulysses" ressacós, de tornada, de matinada de diumenge... o de dilluns...



Tot el disc dóna per passar la ressaca en bona companyia (no cal que sigui literalment tòxica), sí. Però també convida a passejar-se pel carrer amb el cap ben dret, amb un somriure d'orella a orella, per tornar a arrencar després de la derrota, victoriós... o per aixecar l'ànim del diumenge més ennuvolat. Què més li podem demanar? Que ens faci cantar i saltar? Doncs també ho aconsegueix. Escolteu, si no, "Live Alone"en viu... no apte per sang d'orxata:



El disc és un festival de grans moments, alguns en la línia punk-funk d'LCD Sundsystem, i això, si es fa sense buscar el ganxo fàcil, sempre aporta bones vibracions. ("Lucid dreams", en aquest sentit, posa els pèls de punta). I de hits? Des de "Turn it on" fins a "No you girls" passant per "Can't stop feeling"... em sembla que les podria dir totes; espectacular.

Llegint revistetes modernetes, he vist que als crítics resulta que no els agrada, que diuen que ara es volen fer els interessants (?) i que ja no sonen com abans... que no hi ha melodies... Estic convençut que si haguessin repetit els esquemes dels discos anteriors, dirien tot allò de "más de lo mismo" o "nada nuevo bajo el sol"(...) Què hi farem. Ni p cas.

Segueixo pensant que si les ràdios els punxessin com mereixen i si els mitjans en fessin ressò, li passarien la mà pel davant i pel darrere als plastes de sempre (digueu-li U2 o Coldplay...)

I per als no iniciats, i per als nostàlgics (que ja té 5 anyets!), "Take me out", el seu primer gran himne: aquest sí, insuperable.

1 comentari:

òscar ha dit...

el take me out és un supertemasso. canvis de ritme, contundència i una tornada gens edulcorada. boníssim.

he escoltat aquest darrer treball i m'ha semblat excelent. ja passa amb crítics i oidors també. quan deixen de ser els "entesos" que els descobreixen resulta que fan massa pose o, com bé dius, que esgoten fórmules anteriors.

també, com bé dius: ni p... cas!!!