diumenge, 29 de maig de 2011

Herman Dune, Coixet, Estrella Damm i jo

Acabo de saber amb recel que la cançó de l'Estrella Damm d'aquest estiu és I wish that I could see you soon dels Herman Dune. I miro d'argumentar-vos les meves elucubracions, potser poc assenyades:

Ja fa un parell d'anys que, per mantenir la meva integritat mental intacta, em vaig proposar canviar de canal de TV quan comença a sonar aquesta campanya bonrotllista, artificial, assèptica i, en definitiva, vendelplanista amb què la marca birrera catalana ens bombardeja. Aquest últim any el malson no s'ha acabat amb l'estiu, i és que n'hem hagut d'empassar una altra que feia bandera del catalanisme més pamfletista, carrincló i pseudofeixista, el que busca una identitat transversal relacionant folklore, tradició i un orgull nacional inventat (el lema era "Coses bones que tenim aquí"), obviant que és el mateix discurs que el franquisme ens concedia quan mostrava "las particularidades regionales"... i que encara estem allà mateix. 

Els amics de la demagògia
A banda d'aquestes maniobres que vull subratllar perquè em semblen més perilloses del que semblen (no us sembla que mirar-se sempre el melic i fer-nos creure que som millors que els altres són símptomes d'un provincianisme intransigent amb les diferències?), tornem a la campanya birrera d'enguany.

He empassat saliva i ja l'he vista. Segueix la línia de sempre, la de l'optimisme superflu. A més, amb la incorporació d'Isabel Coixet a la direcció del producte, l'emotivitat sensacionalista està garantida, i és que l'avalen els seus culebrots cinematogràfics que, com el pa de Barcelona, de tan estètics no tenen gust de res. En aquest cas, el protagonista és un cuiner en pràctiques a El Bulli que té temps de fotre's tantes festes, banyets i birres com vulgui... i fins i tot enamorar-se (com no!) mentre treballa al millor restaurant del món. Algú s'ho creu? Espero que no (i si algú en té dubtes, que li pregunti a qualsevol que hagi passat per aquella cuina), però... és taaaan rebonic! Com el pa de Barcelona, o els aparadors del passeig de Gràcia.

Com mola ser cuiner en pràctiques!
I arribem al cap del camí: quina cançó ha triat Coixet? Un tema preciós de David-Ivar (Yaya) Herman Dune, granger d'Arkansas nascut a França que l'any 2006 ens va ensenyar una nova manera d'entendre el folk amb aquella joia en forma de disc anomenada Giant. Yaya també hi surt cantant i, òbviament, no li ho retrec, que amb la pasta que li deuen haver donat igual ens regala una altra joia folk, i això ja s'ho val.

Això no obstant, he de dir que fins avui tant se me'n fotia quin tema triava la Damm per marcar la tendència estiuenca (sempre tan innocu com el missatge de fons). Però aquí m'han tocat la fibra, i us garanteixo que no sóc l'únic. I començo a intuir les conseqüències de tot plegat:

1. Coneguts, familiars i cia. em preguntaran si ja he escoltat la "nova" cançó de l'Estrella, que segur que m'agrada (sempre són una merda, però cada any m'ho diuen com si tot el que sembla indie m'hagués d'agradar). La cara de tonto no me la traurà ningú, i em serà més complicat que mai explicar el que penso d'aquestes maniobres politico-publicitàries per justificar la meva animadversió... justament quan l'himne mediàtic de l'estiu és un dels meus temes favorits (la meva esquizofrènia serà tan evident que estic convençut que no em sabré explicar).
   
2. Sonarà arreu, la qual cosa us puc garantir que no em desagradaria gens si no fos perquè anirà associada a tota aquesta parafernàlia que tan agrada als nous pijos-pseudohippies. I a més, enverinada de producte de màrqueting per adormir les masses. La pitjor de les combinacions, vaja.


3. Els mateixos flipats, la portaran de sintonia al mòbil. M'hauré de mossegar la llengua.


4. I el pitjor de tot: encara que miri de no intoxicar-la, mai més podré gaudir-la com fins ara: el verí és potentíssim, ho infecta tot, i el meu imaginari no en serà l'excepció.

El millor serà que li expliqui al meu psicoanalista, potser ell m'ajudi. O potser el millor serà preguntar als indignats de la plaça Catalunya què en pensen d'aquest bonrotllisme que ens volen fer empassar, any rere any. Igual coincidim en què les maniobres per mantenir-nos hipnotitzats són per tot arreu. Fins i tot en la birra que ens venen els paquis. Fins i tot en la música que escoltem. O potser fins i tot en nosaltres mateixos.


Yaya: l'únic innocent de la maniobra o una peça més de l'engranatge?

diumenge, 22 de maig de 2011

Els antisistema sou vosaltres


Els qui mouen els fils estan descol·locats. Observen el que està passant aquests dies arreu de l'Estat i no entenen res. Perquè ells han establert les regles del joc, les lleis del sistema, les han executat i se n'han aprofitat endogàmicament sense escrúpols. Fins ara, els únics que els escopien els tenien control·lats, etiquetats: "antisistema", els deien. "Són violents, només volen atemptar contra la pau social que tant ens va costar establir", deien. "Són perillosos, quatre grillats, delinqüents".


Els qui mouen els fils tenen un problema: no entenen res. Perquè les reivindicacions al carrer estan sent populars. Perquè resulta que hi ha gent que no es manifesta, sinó que reflexiona. Perquè es vol transformar profundament la societat a través de la societat mateixa. Perquè ningú els representa. "¿Qui hi ha al darrere?" pregunten. No entenen res. "¿Qui se n'aprofitarà, a les eleccions?".

(A) No, paios, no heu entès res. No representem a cap partit, a cap organització. Volem que la gent prengui la paraula, intervenir en el sistema. Control+Alt+Supr i posar nous fonaments.


($) Però els delinqüents "antisistema" també són aquí! Acabareu amb la pau social!

(A) No heu entès res. Ho heu podrit tot. Sou corruptes i especuladors per definició. I els qui hem intentat canviar el vostre status quo des de dins, hem tret el cap, ens n'hem avergonyit i hem marxat per dignitat. No heu entès res.
Ah! I... per cert: els qui anomenàveu "antisistema" us escupien perquè ho mereixíeu. Perquè VOSALTRES sou els únics antisistema.


Fotos: Plaça Catalunya, 20 de maig de 2011. Autor: Jordi Mercader

dilluns, 2 de maig de 2011

Antònia Font i 'Lamparetes' al Casino l'Aliança del Poblenou

Els antònies enlluernant el Casino (Foto: Jordi Mercader)
La nit del dissabte 30 d'abril Antònia Font va tancar la trilogia de concerts de presentació de Lamparetes a BCN, al Casino l'Aliança del Poblenou. No els vèiem des de l'apoteòsic directe orquestrat al Liceu, al març del 2008.

Després de 3 anys d'espera, i d'un merescut i saludable descans, els mallorquins segueixen regalant-nos cançons i melodies inoblidables, aquest cop de la mà d'un disc, Lamparetes, impecable, en què l'imaginari musical de Joan Miquel Oliver creix, una vegada més, com en cada nou disc, cap a nous horitzons, aquesta vegada en direcció als seus enyorats anys setanta i vuitanta de la mà de grups com ELO (Electric Light Orchestra), Pink Floyd, Mike Oldfield o Modern Talking, amb homenatge explícit a l'Atlantis is Calling (S.O.S. for love) dels alemanys tant a Calgary 88, peça especialment estel·lar del nou disc (és la cançó que ballen els protagonistes de la cançó a la final de patinatge dels JJOO), com al punt i final del concert, en què la peça va sonar per acomiadar el públic. Ara que l’electropop vuitantero sembla reivindicar-se amb un somriure irònic, Oliver i cia. ens el regalen com un clàssic de culte.

El concert va repassar els catorze temes del nou disc de dalt a baix i sense canviar l’ordre, com si revisitessin un disc de referència al cap d’uns anys i recuperessin el seu hipnotisme, i és que amb pocs dies, ja s’endevina que Lamparetes és un disc inesgotable, dels que recuperarem al llarg dels anys. A més, la profunditat del disc i la voluntat de sonar com una gran banda és tan immensa que, malgrat que encara no l’han rodat, ja el reinventen. Perquè el que vam sentir, com agraïm en directe, no va ser una simple còpia: la fórmula, en aquest cas, va ser menys electrònica que l’original i amb més protagonisme de l’elèctrica, la bateria i el baix.

Oliver, Debon & Debon, Roca i Manresa, exploradors
(Foto: Biel Santandreu) 
I també van sonar més elèctrics en la segona part, en què van repassar catorze peces clau de la seva discografia. Potser per això a alguns els va semblar menys llaminer (quan la guitarra substitueix casiotones, a alguns se’ls embruten les orelles) però pel cap baix, em sembla innegable, com a conseqüència de les relectures i dels bolos que acumulen, que han crescut com a banda de bons músics en viu.

Llàstima que la veu de Pau Debon es va anar esquerdant a mesura que passava la nit (va pagar car els tercer bolo seguit en plena primavera de constipats, canons de fum emprenyadors i poc rodatge) fins a estar a punt, o almenys ens ho va semblar, de deixar-lo tirat. Això sí: com sempre, no va perdre l’ànim, l’energia i la bona sintonia que sempre manté amb el públic; i és que si no fos per ell, la resta podria ser una banda de shoegazing, impertèrrits, fent la seva feina i deixant a Debon que faci el que ha de fer un bon fronter. Joan Miquel Oliver ja fa tota la feina abans de sortir a l’escenari, i ara, a més, es comença a dibuixar com un guitarra que sap prendre el protagonisme quan cal, amb menys timidesa, i segueix dirigint la banda des de l’ombra.



L’univers dels antònies se’ns torna a presentar inesgotable, almenys mentre Oliver segueixi reinventant el seu imaginari creatiu. Perquè ara també tenim altres músics excel·lents ben a prop, però ell segueix sent l’únic galàctic de la classe.