dimecres, 31 d’agost de 2011

La nova temporada de concerts. Una tria

S'acaba l'estiu i torna amb ganes. Qui? La indústria musical. Va sortir tan malparada de la revolució internauta que va haver de virar la principal font d'ingressos. I els músics, conscients que ja no podien viure de la tradicional venda directa de música enllaunada, ara es multipliquen als petits i grans escenaris.

L'estiu ha estat intens (entre festivals i, localment, festes majors, els més sol·licitats no han descansat). I com arrenca la nova temporada? Igual que ha acabat: amb una agenda apretadíssima, també per al públic que no vol perdre's el plaer de viure en directe els artistes que els fan la vida més fàcil. Malgrat que haguem d'ajustar el nostre pressupost postvacacional, ens n'alegrem. No comprem tants discos, però podem gaudir-los en viu. I personalment, malgrat alguns handicaps (en alguns casos, certa massificació i tendència a convertir els concerts en simples verbenes), d'ara endavant, ho signo. I si l'oferta encara es multipliqués més, millor. Per força la massa es dividiria, i es diluiria -o es concentraria a les propostes més sospitoses- la tendència a confondre un concert amb una trobada de moderníssims, on tots molem-mogollón, i estem pendents de tot... menys de la música.

Per aquest nou curs, entre l'allau hi trobo joies ineludibles. Aquesta és la meva petitíssima tria de reivindicacions, avui només de músics internacionals. Ara ja no només s'apropen a fer el seu set de 40 minutets de festival. La possibilitat de gaudir-los singulars ens fa la boca aigua.


Micah P Hinson & The Pioneer Saboteurs vs. Trompe le Monde (The Pixies)    
8 de setembre, Sala Apolo (Barcelona)
De Memphis a Texas, de Texas a Europa, i d'Europa a casa nostra. La música de Michael Paul Hinson s'ha instal·lat per aquests verals, on millor l'hem acollit. En aquesta gira s'associa amb amb el pop dels Tachenko (aquí The Pionneer Saboteurs) per redescobrir un dels seus discos de capçalera, el Trompe le Monde dels Pixies, i el versionen de dalt a baix. Hinson a tota velocitat i ràbia punk? Promet.
(Val a dir que el concert estava previst per al 20 de juliol, però venint de Saragossa, on van estrenar la gira, van tenir un accident amb la furgo. Ara, ja recuperants, reprenen la gira.)

Bonnie "Prince" Billy
27 d'octubre, Casino l'Aliança Poblenou (Barcelona)
L'alterego més habitual de Will Oldham, artista polièdric, cantant, compositor, actor, dissenyador... i el que convingui. Sempre inquiet, creador compulsiu, sol o acompanyat, és el tòtem de l'americana-folk. La resta encara li va literalment al darrere. Johnny Cash, Tortoise, Mark Lanegan, Hot Chip, Scout Niblett, Matt Sweenney, entre molts altres, l'han gaudit al seu costat. Tothom hi vol col·laborar. No ve amb nou disc, però amb tants que n'ha publicat (entre 2009 i 2010 va publicar... 6 discos!) i el farcell ple de clàssics, ni que un sigui neòfit, més val no perdre-se'l. El concert folkie de l'any.

Mogwai
28 d'octubre, Casino l'Aliança Poblenou (Barcelona)
L'etiqueta post-rock ja no els escau; tants pseudoimitadors se la van carregar. Sigui com sigui, Mogwai, la banda que va ensenyar el nou camí del rock instrumental, segueix més en forma que mai. Al Primavera Sound en vaig veure de tots (i grans!) colors, però, com passa sempre que hi són, Stuart Braithwaite i cia. van ser els millors. El darrer disc (Hardcore will never die, but you will) els ha fet més "accessibles" sense perdre ni un gram del que són. I en viu, no defrauden mai. Us asseguro que he vist caure als seus peus els més reticents. Atmosferes hipnòtiques a cops de distorsió. Un mur de so. Un bucle addictiu. I ells ho fan com ningú. Aquí els veurem insòlitament asseguts. Un consell? Tanqueu els ulls.

John Grant
8 de novembre, Sala Apolo (Barcelona)
L'exlíder de The Czars ha sobreviscut a drogues i alcohol per reaparèixer en escena tot sol amb un disc impressionant,  un dels més notables o, almenys, el millor dels discos autènticament romàntics del 2010. Queen of Denmark enlluerna per la proximitat de les lletres, personals i universals, i pel rotllo setantero de les melodies (es nota que els Midlake el van ajudar en la producció). En viu encara emociona més (al Faraday va ser EL concert del festival). A l'Apolo, sonarà només ell. I la platea, excepcionalment, serà plena de cadires. El públic assegut per a un concert únic. I segurament, tots glaçats.