dimecres, 27 de juliol de 2011

'Luces de bohemia' de La Perla 29. Teatre sense disfresses

La companyia La Perla 29 ha tornat a reblar el clau i ara s'ha atrevit a revisitar una obra d'alt voltatge, el clàssic de la literatura castellana Luces de Bohemia, de Valle-Inclán. La seva temàtica la fa més que oportuna, i és que, com a principis del s. XX, avui també sentim l’esgotament d’un sistema uniforme i corromput i la gairebé nul·la capacitat de rebel·lar-s’hi dels qui el pateixen. 

L'espai, la Biblioteca de Catalunya, en mans de La Perla 29 s'ha convertit en el millor estímul per al públic que encara cerca l'essència del gènere: elegant i proper, acollidor, desenfadat i, gràcies al bon ull de l'Oriol Broggi i cia, del tot integrat a qualsevol de les obres que ens hi regalen. La feina de contextualització de l'obra a l'entorn és immillorable.

El repartiment de La Perla 29 interpreta, però no sobreactua, i aquest simple detall, malauradament, ja els diferencia de la resta. Lluís Soler és el Max Estrella ideal, torturat, irònic, contradictori però capaç de clamar al cel les veritats que altres no s'atreveixen ni a pensar. Jordi Martínez, Don Latino; mesquí però innocent i proper alhora. Xavier Boada, en diferents versions de si mateix (per exemple, com a l'amic Don Peregrino Gay o com a taberner) i sobresortint cantant a pèl, i posant-nos la pell de gallina en un dels moments més sorprenents i emotius de l'obra, que de tan natural ja semblava haver-lo previst Valle-Inclán: em refereixo al moment en què Boada interpreta el cambrer del Colón i arrenca a cantar La poesía es una arma cargada de futuro*, poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. Boada, imitant la cadència d'Ibáñez, supera el rovell original, i el poema, com acostuma el gènere, sintetitza la temàtica de tota la història en uns versos predestinats a casar-se amb l'obra.

Aquesta és una de les poques concessions que es permet Broggi respecte al text original. I poca cosa més. Només recordo alguns diferents accents de castellà que van modulant alguns personatges al llarg de l'obra, fins a arribar a l'enterramorts català de Max, realista i cínic, inclòs el to i el posat.

I la resta del repartiment? Més que notable: Jacob Torres, Manel Dueso, Marissa Josa i Màrcia Cisteró evidencien que un bon actor brilla sempre a mans d'un bon text i d'una bona direcció. I personalment, hi vaig descobrir Camilo García, més conegut com a doblador que com a intèrpret, amb una presència immensa, en la pell de quatre personatges (Zaratrustra, Ministre, Soulinake i el Marqués de Bradomín), als quals els imprimeix una barreja d'humanitat i humorisme, amb una voluptuositat física i vocal privilegiada i amb molt, molt d'ofici.

I al final, el crit histriònic del lloro conclou l'obra. Esperpèntic com l'època dels antics dictadors espanyols de principis del s. XX i com la nostra. Adés i ara, impossible qüestionar el sistema. Només gosen els ulls d'alguns bojos atrevits, i Max Estrella, malgrat la seva ceguesa, segueix sent qui hi veu més clar. Malauradament, la seva quixotesca desobediència segueix sent el camí.

              
*La poesía es una arma cargada de futuro
(Poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. En cursiva, els canvis introduïts per Ibáñez)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,
que golpea las tinieblas.

Cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades;
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,
amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo,
cultural por los neutrales, que llenándose las manos
se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía
de quien no toma partido, (de los que toman partido,)
partido hasta mancharse. (forrarse.)

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.
Y canto respirando. Canto y canto y cantando
más allá de mis penas,
de mis penas personales, me ensancho,
me ensancho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo, estamos (seguimos) tocando el fondo.