En l'apartat de cinema, la Clara ens recomana una cinta del 2004 de Paul Haggis, guionista i director canadenc que debutava amb aquesta joia, "Crash", en la línia del cinema compromès del seu mestre, Clint Eastwood. Encara que sovint no vol dir res, va rebre 3 òscars (millor pel·lícula, guió original i muntatge). Abans havia escrit el guió de "Million Dollar Baby" d'Eastwood i l'any passat va estrenar "En el valle de Elah" sobre les conseqüències de la guerra d'Iraq. Cinema americà sorprenent i amb esperit crític... perquè no tot el que ve d'EEUU és propagandista. Mireu què en diuen els crítics:
"Todo es modélico en 'Crash': el guión, la forma de desarrollarlo y otorgar lógica a esas complicadas historias paralelas, los actores, los diálogos, la utilización de la música. (...) la mejor película del año." (Carlos Boyero: El Mundo)
"Turbulenta, apasionante sucesión de colisiones (...) primer y deslumbrante trabajo como director (...) espléndidamente construida e interpretada (...) Densa en situaciones, llena de recovecos, apasionante y polémica" (M. Torreiro: El País)
La Clara diu:
Vull recomanar una pel·lícula. La vaig veure fa un temps i em va sorpendre, em va agradar molt, trobo que dóna per reflexionar i és molt maca. És díficil definir-la però podríem dir que tracta sobre els comportaments de les persones segons les situacions que els toca viure. Demostra que la gent, a vegades, no és dolenta o bona, depèn del context. També fa una crítica a la societat americana.
Aquesta película es diu CRASH.
2 comentaris:
Sí, una pel·lícula molt bona. De fet la vaig comprar al poc d'haver-la vist.
El títol és significatiu. El xoc entre cultures, entre races, entre vides. Crec que el tema principal és el tòpic del racisme.
Destacar l'escena final, que trobo... brillant. Quan un dels predicadors de la dignitat negra, de la llibertat i no sé quantes coses més, deixa a mercè del carrer, un grup de vietnamites, i els dones uns quants dólars o xocolatines -ara no ho recordo-. Aquest sí que és el xoc més gran. Després de dies i dies dins una furgoneta, trobar-se en plena amèrica. Quin xoc!
Per donar-li un toc poètic, dos metres més enllà, i ha un accident... Em va agradar molt, és quan sents que darrere la pel·lícula, hi ha algú, i que en aquell moment, li estàs mirant als ulls, l'estàs entenent...
Apa,
lakk.
Salut i Independència!
ps: jo seguiria amb el nom de l'observatori. Li dóna un aire més universal, si més no a primera vista, que permet als que no coneixen l'autor no espantar-se tant en entrar al blog. Sin tot és molt personal, sembla que entris en un club... privat.
Publica un comentari a l'entrada