dimarts, 3 de febrer del 2009

Jolie Holland: la poesia del desert


És el (pen)últim descobriment de la temporada: se'ns apareix des de Texas amb aquest preciós disc, "The Living And The Dead", amarada de tradició nord-americana-rural però d'una modernitat inaudita, com molt pocs saben aglutinar. Té una veu entre trista i atemorida; la melodia d'aquesta "Mexico City" i d'altres del disc, en canvi, ens conviden a arrencar el dia amb el millor dels somriures. Aquest ja és el seu quart disc en solitari i sembla ser el que la convertirà en una de les millors cantautores del moment. De fet, el seu més fervent admirador és un tal Tom Waits...
Una altra vegada, com amb les internacionals Cat Power, Scout Niblett, Zooey Deschanel de She & Him, Shannon Wright o Neko Case; o les d'aquí, Russian Red o Lidia Damunt, confirma que la música contemporània té nom de dona... Doncs que duri!
Premeu el play i pugeu el volum; la texana farà la resta.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

No em va gens malament passejar-me pel teu blog i veure-hi les noves tendències. Però jo ja començo a ser una mica "carrossilla"... La reina de Texas, per a mi, és i serà sempre NANCI GRIFFITH (que, a més, l'estic escoltant moltíssim aquests dies).

Gràcies pels teus apunts!

Anònim ha dit...

...me n'he anat pel boc gros a escoltar-la, sense llegir abans què en deies. Nice! nice voice!... però m'ha fet pensar en Cat power i en Russian Red, aquestes cadències càlides però penetrants de les veus... i aleshores t'he llegit, i les he trobades ja a totes allà, aplegades en les teves paraules, totes juntes, cantant, ballant, vivint... thank you

Joan Fontdeglòria Solà ha dit...

ei! montse i francesc!

no coneixia la Nanci Griffith... als vuitanta devia estar ocupat amb The Cure, Madness, The Police... o collonades com A-Ha (els recordeu!?), George Michael, Michael Jackson o els Pet Shop Boys... collons, quin passat... sort que amb l'edat he posat seny... el pitjor és que flipava amb tots! Ara, salvaria els Madness, The Cure i els Pet Shop Boys... sí o no? I si l'hagués conegut, la Nanci...

Res, total, que no la coneixia i a través del bloc del Francesc he escoltat un parell de cançons de pell de gallina; impressionant. Gràcies cracks!
Investigant una mica, he trobat que el disc "bo" és "The Last Of The True Believers"; hi esteu d'acord? Què em recomaneu?

1ptó

joan

Clara Aguilar ha dit...

Saltant de blog en blog he vingut a parar aquí i he decidit que aniré llegint el que escrius;)
no conec la texana però si ella segueix passos den Tom Waits s'haurà d'apujar el volum.

Anònim ha dit...

Aquí em tens una altra vegada, encantadíssima que t'hagi agradat la Griffith.

No et sé dir si "The Last of the True Believers" és el millor. Només en conec algunes cançons que tinc en un recopilatori (The MCA Years). Jo sempre he flipat amb el primer que em vaig comprar, que el tinc en vinil, "Poet in my Window".

Explicava al blog d'en Francesc que vaig tenir la sort de saber qui era Nanci Griffith quan vivia a Londres, gràcies a una locutora canadenca que tenien a la BBC2 Radio i que l'adorava.

Pensa, però, que tot i ser tan i tan bona, ni als mateixos EUA és gaire coneguda. Allí vaig tenir sort d'enxampar-la a Seattle, i la vaig veure en directe a la ciutat del grunge. També me la vaig trobar a Belfast (a Irlanda sí que l'adoren!) però tenia pocs quartos i havia de decidir entre la Griffith i el Ray Davies, i vaig optar pel segon.

Pel que fa a les teves "collonades" dels vuitanta, a mi no em semblen tan terribles, què vols que et digui: si més no no menciones Sabrina Salerno o, com es deien aquells alemanys tan terrorifics??? Limalh, Modern Talking... (he he).

I tornant a la Griffith: mai no he estat amiga de directes; però aquesta dona en té un de fantàstic: "One fair summer evening"

Salutacions des de Montjuïc!

laLaia ha dit...

és cert francesc! jo vaig pensar el mateix el primer moment. el tó de la veu era familiar, una barreja explosiva entre la Cat Power i la Russian Red... esperem continuar fruïnt de la seva música!

Joan Fontdeglòria Solà ha dit...

Gràcies per il·luminar-me, Montse! Buscaré el directe de la Nanci (a mi, veus, sí que m'agraden, els directes, també enregistrats). Seattle, bressol d'alguns dels grans... quina enveja... I dels vuitanta, sí, Limalh, em sembla que és el que cantava la cançó de la pel·lícula "La historia interminable", no? Déu n'hi do... tremendo... i els Modern Talking? És veritat! doncs jo no li faria un lleig... jejejjejeje!

Clara? Acabo d'entrar al teu bloc i ja el recomano; bones vibracions! Per cert, proposes votar el millor disc en català i no dius de quan... de l'actualitat? Si és que sí, trobo a faltar l'"Anem al llit?" del gran Albert Pla; si és el millor disc de tots els temps... doncs el "Dioptria" d'en Pau Riba és una obra mestra, no? Dels que proposes, jo em quedo amb el Batiskafo, encara que m'agrada més "Taxi" dels Antònia Font... i el de Manel, que veig que triomfa a les votacions, és fantàstic, però vull deixar passar una mica de tepms, a veure com el paeixo. Per cert! Manel toca el 6 de març al Salamandra de l'Hospitalet al Let's Festival... ineludible...

Salut!

joan