dimarts, 16 de desembre de 2008

Manel: Millor grup català 2008


Són quatre barcelonins (Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé) i acaben de publicar el seu primer disc, "Els millors professors europeus". "En Manel", com ells mateixos es presenten en viu, són una banda que va néixer fa un parell d'anys i que l'any passat va guanyar el Premi Joventut al Sona9. Compta amb fervents seguidors que ja el valorava sense disc, només amb alguna cançó penjada a la Xarxa... i el boca a boca va fer la resta.

Ara en Manel esgota entrades a l'Heligàbal de Gràcia i ha fet el salt definitiu col·lant-se sorprenentment a la programació del
Primavera Club i oferint-hi un concert impecable. Són, sense dubte, el grup del moment; han assolit molta popularitat en poc temps i s'han convertit en un autèntic hype sense pretendre-ho. Què tenen de diferent? Doncs el disc és una joia que barreja pop amb folk tradicional; les lletres descriuen situacions quotidianes amb un punt de surrealisme, paròdia i certa excentricitat i, tot plegat, sense complexos, sense impostures, fresquet i proper. Cançons com "Els guapos són els raros" o "Pla quinquennal", per exemple, seran imprescindibles. No hi ha cap dubte: són el grup català de l'any (si escolteu el disc us en convencereu; enlluerna de dalt a baix). Aquí els trobareu cantant a pèl la cançó que més tard ha encetat el disc. Llaaaaaarga vida a en Manel!



Per cert! La foto és del concert a l'Auditori de Fòrum, el passat 12 de desembre, al Primavera Club, i la vaig fer jo mateix.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

se't troba a faltar, Fonde...

Aina

Montse ha dit...

Remenant per la xarxa acabo de descobrir el teu espai, que sembla molt i molt interessant.

En Manel (i jo que els deia "els Manel"!) no paren de sonar a casa des que vaig comprar el CD ara no fa ni un mes: boníssim, boníssim. En el meu blog els vaig dedicar una entrada. Llavors encara feia dos dies que els escoltava i precisament criticava que potser les cançons eren totes molt en la mateixa línia, que sonaven igual. No sé si és perquè ja m'hi he familiaritzat molt, que ara ja trobo que cadascuna és un univers únic. M'encanta.

Salutacions des del Poble-sec i... Ja t'aniré llegint.

Montse

(Jo ara me'n vaig a mirar "Gomorra", que me la va passar un amic italià fa mesos i encara la tinc pendent - el llibre em va encantar).

Joan Fontdeglòria i Solà. ha dit...

Gràcies... i benvinguda!

Jo també estic absolutament enganxat a "en Manel"... i com més els escolto, més m'agraden. És dels discos que es pot sentir, sense estar-hi molt atent i arrenca somriures i bon rotllo (li poses a l'àvia, el cosí o a la mare i també els agrada!) però és que, si l'escoltes amb els cinc sentits, és inesgotable; quan estan a punt de ser massa ensucrats, li donen la volta i et fan riure; pura literatura.

Per cert: m'ha encantat el teu bloc... m'hi deixaré caure, segur. I ja em diràs què tal "Gomorra"...

Salut!

joanfontde

Montse ha dit...

Fatal Gomorra: el meu amic me la va baixar malament d'Internet i als deu minuts vaig haver de canviar de DVD. Vaig acabar mirant "Los Tarantos"!

I sí, tens tota la raó quan dius que "quan estan a punt de ser massa ensucrats li donen la volta".

També a tu felicitats pel teu blog.

Joan Fontdeglòria i Solà. ha dit...

Crec que val la pena que ho tornis a provar en millors condicions; val la pena. "Los Tarantos"? Sí! No perds el temps...

fins aviat!

joanfontde

Anònim ha dit...

Diuen els que n'entenen que les lletres dels Manel són postals costumbristes per una generació de joves, que ara volten els 30 anys, i que podríem caracteritzar amb atributs com: cultes, sensibles, preparats, cosmopolites però, a pesar de tot, malpagats. Mileuristes, vaja. Gent amb un somni, que normalment és ser artista o similar, però que malviuen amb ocupacions laborals escassament remunerades i molt per sota de les seves capacitats. Els Manel s'encarreguen d'ennaltir l'agredolç dia a dia d'aquesta generació. Els dinars a bars de menú, les passejades per la ciutat, les relacions amb estudiants Erasmus, l'erosió inexorable de l'amor entre una parella. Una oda al middle-class hero. Molt fins han estat versionant Common People dels Pulp.

els Manel ens volen fer creure que la mediocritat és èpica. Lamentablement, no hi ha res de noble en fer-se gran, en tenir un treball de merda a pesar de les moltes aspiracions, i en ser un nàufrag emocional. Aquest món no necessita gent que dignifiqui la seva vida de merda. Tot aquest personal ha de prendre consciència de la seva misèria. Sortir al carrer, amb bombes, escopetes i ampolles plenes de napalm. Agafar pels collons a tots aquells que els han enganyat, que els enganyen i que els continuaran enganyant si no hi posen cap solució dràstica.

No, els Manel no canten als petits plaers de la vida, sinó als plaers esquifits de la vida. I potser arribarà un dia en que de tan petits no els puguis ni veure. Fes-hi alguna cosa, gilipolles.