diumenge, 18 d’octubre del 2009

Richard Hawley, a foc lent.

La seva carrera en solitari arrenca en el tombant de segle quan, animat per dos bons amics de tota la vida, Steve Mackey i Jarvis Cocker, baixista i cantant de Pulp respectivament, decideix donar la cara i publica les seves cançons. Trenca el gel amb un mini àlbum homònim i des d’aleshores ja no ha parat. Amb referències a la seva Sheffield natal –“Late Night Final” (2001) és el que criden els venedors de diaris de l’ultima edició, “Lowedges” (2002) es refereix als afores de la ciutat, “Cole’s Corner” (2005) és una mítica cantonada punt de trobada romàntic i aquest “Lady’s Bridge” (2007) és un pont que ha sobreviscut a tots els avatars climatològics– Hawley és fidel, en tots ells, al rock atemporal dels grans dels cinquanta, el que ha mamat de ben petit envoltat de música, amb una mare que cantava mentre planxava i un pare músic “meravellós”, com ell mateix diu, que estimava i es feia estimar.

Ara reapareix amb Truelove's Gutter (2009), que el retorna al seu so més refinat, elegant, sense estridències. Poca instrumentalització, sense abusos innecessaris. El resultat és més reconfortant que mai, un disc acurat fins al més mínim detall, dels que pots escoltar una vegada i una altra i una altra... un regal per als sentits. Preciós. Segurament aquest disc ja no el punxaran a les ràdios comercials (amb temes de 10 minuts, qui s'atraveix?) però tampoc sembla que ho pretenia. Quan un artista fa el que li surt dels ous, sense pensar en els resultats mediàtics, sempre és -almenys- més honest. El de Sheffield, que a més està d'anada i tornada de tot, es pot permetre aquests luxes; el resultat: immillorable, el millor que li he sentit.

Hawley ens apropa a la bellesa de les petites coses i persegueix un altre món, a l’abast si hi creiem; reclama un món ideal, somiat –amb un regust malencònic– on el camí ja és buscar-lo. I és que la recerca de la felicitat que planteja sembla defenestrada i oblidada avui dia, al món dels pessimistes i depressius. El millor és que escolteu el disc, de dalt a baix; per anar fent boca, aquí teniu "For your lover give som time", el primer single-video del disc. Promeses a la dona que estima... preciosa:


4 comentaris:

Angi ha dit...

quina cançó + bonica!!!
veus, aqsta no és rara! ...
...xò els pantalons q portavas avui si q ho eran... eran originals!
vas veur les motos?? q bé q va corre ( o caure) el Lorenzo ehh!!
:P
fins dmà!

tirèsies ha dit...

...bé, bé, ja m'agrada això del nou disc d'en Hawley, no tot ha de ser corrupció milletiana. A veure si ben aviat tenim ocasió de sentir-lo senceret.

...pantalons?, pantalons?, quins pantalons?

Angi ha dit...

helloo!!
uff has vist quins carreronsss?!
si esq el Rossi és el millor! :D

escolta, t puc dmanar 1 favor?
dmà vaig a 1 concert!! podries no posar molts deures..?? q si no em posaràs negatiu i no... sisplauuuu

fins dmà! ;)

Angi ha dit...

Joan!! perq no has vingut??
t'has passat amb el q ens has deixat.. 2 pàgs.!

igual el divendres vaig a treure'm el carnet de la biblio.. si el cine no és tan car..!!
i tu el tens??? perq si amb el discurs de quina biblio tenia + a prop q m'has dit no el tenss...!!!
bueno a veure si dmà vens!! quin morru!


ptonsss :)