Quan els núvols somriuen

Avui vinc amb una recomanació que us pot canviar els matins grisos i freds que (diuen, per fi) ens esperen. Són The Leisure Society i beuen del pop britànic que han mamat, vents i cordes clàssiques i veus doblades, però a més ho alimenten tot plegat amb un so folk americana amb banjos i ukeleles que els fa irresistibles. El seu disc de presentació és Sleeper (2009), i és dels que et deixa bocabadat a la primera, i un hi torna una vegada... i una altra... Reconfortant, analgèsic, anti-boirines-matineres.

Aquí no trobareu ni invents ni experiments, però tampoc cal. Vaja, no hi ha res de nou... però fa un dia de collons! Té la frescor dels bons discos de debut, desihibició i naturalitat, però, a més, aquests paios són músics de debò. Jo ja me n'he enamorat... malgrat que el bon temps s'allargui; a veure qui més es deixa seduir...


Aquesta és la joia de la corona (tots dempeus: sona "Save it for someone who care"!)

I'm un chien andalusia

Per començar a acabar l'any amb un somriure d'orella a orella, avui ens han confirmat que el PIXIES tornen als escenaris. I per rematar-ho, vindran al Primavera Sound 2010!

Bé; després de l'impacte, agafo aire i em proposo dir alguna de les mil reivindicacions que se m'acuden sobre Black Francis & Cia:

1. Són el gup de rock més influent dels últims vint anys. I això ho sap qualsevol que es fixi en què ha passat després que ells apareguessin. Escolteu les guitarres i busqueu el ressò del seu so... és il·limitat.

2. Tenen tants grans discos i tants bons temes que m'és difícil destacar-ne algun. Per començar, almenys dos discos, el "Doolittle" i el "Surfer Rosa". Temes? "Monkey goes to heaven", "Hey", "Where is my mind?"... i els que podeu escoltar aquí baix... i tants altres...

3. La seva ombra és tan allargada que han marcat a artistes tan allunyats com Nirvana, David Bowie, U2, REM, Radiohead, Arcade Fire o Weezer. Aquests són els que ho han reconegut, però en podríem dir molts més.

4. Molts d'aquests i d'altres artistes (Bono el primer), confessen que es conformen en ser humils imitadors dels de Boston. La sinceritat els dignifica.

5. Musicalment, esgarrapen i acaronen com no ho ha fet mai cap banda.

6. Es pot escriure rock amb textos no-tòpics? Els Pixies van demostrar que sí.

7. Personalment, em van ensenyar que hi havia rock més-enllà-de. I que valia la pena deixar-se enlluernar. I... -bé, deixem-nos de nostàlgies-.

8. No sé com seria tot plegat sense els Pixies, però estic segur que seria pitjor.

9. Quan van tornar el 2004, ja va ser tremendo.

10. I com diria aquell il·lustre alemany, "no hase falta desir nada más". Mireu, mireu...