Antònia Font i 'Lamparetes' al Casino l'Aliança del Poblenou

Els antònies enlluernant el Casino (Foto: Jordi Mercader)

La nit del dissabte 30 d'abril Antònia Font va tancar la trilogia de concerts de presentació de Lamparetes a BCN, al Casino l'Aliança del Poblenou. No els vèiem des de l'apoteòsic directe orquestrat al Liceu, al març del 2008.

Després de 3 anys d'espera, i d'un merescut i saludable descans, els mallorquins segueixen regalant-nos cançons i melodies inoblidables, aquest cop de la mà d'un disc, Lamparetes, impecable, en què l'imaginari musical de Joan Miquel Oliver creix, una vegada més, com en cada nou disc, cap a nous horitzons, aquesta vegada en direcció als seus enyorats anys setanta i vuitanta de la mà de grups com ELO (Electric Light Orchestra), Pink Floyd, Mike Oldfield o Modern Talking, amb homenatge explícit a l'Atlantis is Calling (S.O.S. for love) dels alemanys tant a Calgary 88, peça especialment estel·lar del nou disc (és la cançó que ballen els protagonistes de la cançó a la final de patinatge dels JJOO), com al punt i final del concert, en què la peça va sonar per acomiadar el públic. Ara que l’electropop vuitantero sembla reivindicar-se amb un somriure irònic, Oliver i cia. ens el regalen com un clàssic de culte.

El concert va repassar els catorze temes del nou disc de dalt a baix i sense canviar l’ordre, com si revisitessin un disc de referència al cap d’uns anys i recuperessin el seu hipnotisme, i és que amb pocs dies, ja s’endevina que Lamparetes és un disc inesgotable, dels que recuperarem al llarg dels anys. A més, la profunditat del disc i la voluntat de sonar com una gran banda és tan immensa que, malgrat que encara no l’han rodat, ja el reinventen. Perquè el que vam sentir, com agraïm en directe, no va ser una simple còpia: la fórmula, en aquest cas, va ser menys electrònica que l’original i amb més protagonisme de l’elèctrica, la bateria i el baix.

Oliver, Debon & Debon, Roca i Manresa, exploradors
(Foto: Biel Santandreu) 

I també van sonar més elèctrics en la segona part, en què van repassar catorze peces clau de la seva discografia. Potser per això a alguns els va semblar menys llaminer (quan la guitarra substitueix casiotones, a alguns se’ls embruten les orelles) però pel cap baix, em sembla innegable, com a conseqüència de les relectures i dels bolos que acumulen, que han crescut com a banda de bons músics en viu.

Llàstima que la veu de Pau Debon es va anar esquerdant a mesura que passava la nit (va pagar car els tercer bolo seguit en plena primavera de constipats, canons de fum emprenyadors i poc rodatge) fins a estar a punt, o almenys ens ho va semblar, de deixar-lo tirat. Això sí: com sempre, no va perdre l’ànim, l’energia i la bona sintonia que sempre manté amb el públic; i és que si no fos per ell, la resta podria ser una banda de shoegazing, impertèrrits, fent la seva feina i deixant a Debon que faci el que ha de fer un bon fronter. Joan Miquel Oliver ja fa tota la feina abans de sortir a l’escenari, i ara, a més, es comença a dibuixar com un guitarra que sap prendre el protagonisme quan cal, amb menys timidesa, i segueix dirigint la banda des de l’ombra.

L’univers dels antònies se’ns torna a presentar inesgotable, almenys mentre Oliver segueixi reinventant el seu imaginari creatiu. Perquè ara també tenim altres músics excel·lents ben a prop, però ell segueix sent l’únic galàctic de la classe.