'Gomorra': millor pel·lícula del 2008

Cinc històries que s'esdevenen a Nàpols, ara mateix. La història del jovenet Totò emmirallat per diner fàcil que ofereixen els camorristes; Don Ciro, que distribueix els calers, tampoc ho té fàcil; Roberto es veu enmig d'uns negocis bruts que el superen; Pasquale cedeix a la temptació de saltar-se les lleis il·legals; i Marco i Ciro, com si visquessin en un film de gàngsters, juguen amb foc fins que estorben massa.
Totes cinc històries, narrades sense sacramentals, tal com raja, com succeeixen a Nàpols ara mateix. És un film indispensable, sobre la pitjor lacra mafiosa dels últims temps, la Camorra; mai ningú s'havia atrevit a narrar res semblant. De fet, el novel·lista i guionista, Roberto Saviano, sobreviu avui amagat i escortat, sota amenaça de mort. Sens dubte, la pel·lícula de l'any, la més impactant; excel·lent guió, direcció, i grans actors, del tot recomanable en versió original per captar la magnitud de la realitat, crua, sense escrúpols. Imprescindible.

Les millors cançons internacionals 2008

Després d'un procés de síntesi sens dubte injust (per les que no apareixen, clar) aquí teniu les 10 cançons més impactants del 2008 que ens arriben des de fora. Vist el panorama, un pot estar segur que tenim grans perspectives de futur tant pel que fa a la sensibilitat com a la contundència de les propostes actuals. Són 10, podrien ser 20, 30 o 100, però no us vull aclaparar. Si n'hi trobeu a faltar alguna, als comentaris les reivindiqueu. L'ordre, com sempre, el poseu vosaltres: sóc incapaç d'ordenar-les; totes les trobo tremendes.

KISS,
SCOUT NIBLETT (THIS FOOL CAN DIE NOW)



A-PUNK,
VAMPIRE WEEKEND (VAMPIRE WEEKEND)



FRANKIE'S GUN,
FELICE BROTHERS (FELICE BROTHERS)



SOUL ON FIRE,
SPIRITUALIZED (SONGS IN A&E)



WHITE WINTER HYMNAL,
FLEET FOXES (RAGGED WOOD)



FOOLS,
THE DODOS (VISITER)



INCREMENT OF LOVE,
GIANT SAND (proVISIONS)



EASY DOES IT,
BONNIE "PRICE" BILLY (LIE DOWN IN THE LIGHT)



WHY DO YOU LET ME STAY HERE
SHE & HIM (VOLUME ONE)



YOU! ME! DANCING!
LOS CAMPESINOS (HOLD ON NOW YOUNGSTER)



Quina us ha impactat més? Suggerències? Clams? Reclamacions? Queixes? Laments? Exigències? Tooot als comentaris.

Manel: Millor grup català 2008

Són quatre barcelonins (Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé) i acaben de publicar el seu primer disc, "Els millors professors europeus". "En Manel", com ells mateixos es presenten en viu, són una banda que va néixer fa un parell d'anys i que l'any passat va guanyar el Premi Joventut al Sona9. Compta amb fervents seguidors que ja el valorava sense disc, només amb alguna cançó penjada a la Xarxa... i el boca a boca va fer la resta.

Ara en Manel esgota entrades a l'Heligàbal de Gràcia i ha fet el salt definitiu col·lant-se sorprenentment a la programació del Primavera Club i oferint-hi un concert impecable. Són, sense dubte, el grup del moment; han assolit molta popularitat en poc temps i s'han convertit en un autèntic hype sense pretendre-ho. Què tenen de diferent? Doncs el disc és una joia que barreja pop amb folk tradicional; les lletres descriuen situacions quotidianes amb un punt de surrealisme, paròdia i certa excentricitat i, tot plegat, sense complexos, sense impostures, fresquet i proper. Cançons com "Els guapos són els raros" o "Pla quinquennal", per exemple, seran imprescindibles. No hi ha cap dubte: són el grup català de l'any (si escolteu el disc us en convencereu; enlluerna de dalt a baix). Aquí els trobareu cantant a pèl la cançó que més tard ha encetat el disc. Llaaaaaarga vida a en Manel!



Per cert! La foto és del concert a l'Auditori de Fòrum, el passat 12 de desembre, al Primavera Club, i la vaig fer jo mateix.

Russian Red: Artista estatal revelació 2008

No és que l'hagi oblidat a la primera llista; simplement mereix una secció per ella soleta. És l'autèntica sopresa del 2008, any en què ha passat de ser una autèntica desconeguda a anar al Primavera Sound i a omplir la Plaça de Rei pel BAM. Lourdes Hernández, madrilenya amb 23 anys acabats de fer, és coneguda amb el sobrenom de Russian Red (la seva marca de pintallavis favorita) i acaba de publicar oficialment el seu primer disc, "I Love Your Glasses", però ja fa mesos que va esclatar amb un èxit aclaparador penjant els sus temes a la Xarxa. La seva és una veu privilegiada, d'una sensibilitat inaudita, i les seves cançons són de les les que ens acaronen com mai, ningú a l'Estat ho havia fet mai com ella. En vista de l'èxit, ha penjat la carrera de Traducció i Interpretació i ja passeja el seu directe per les millors sales (això sí, en comptagotes per assimilar-ho i no esgotar-se precipitadament).

S'ha atrevit a versionar el "Girls just want to have fun" de la Cindy Lauper donant-li un vessant pausat (i trist si voleu) que no tenia, convertint-la en millor que l'original. La resta són peces seves, precioses, d'una calidesa aclaparadora.

Per ella, doncs, el títol que mereix: si res canvia, m'hi jugo un pèsol, que en breu serà la millor de l'any.

RUSSIAN RED: REVELACIÓ ESTATAL 2008

Les millors cançons estatals 2008

Els qui em coneixeu, sabeu que m'encanten les llistes (de millors i pitjors discos, pel·lícules, llibres, artistes, esdeveniments, etc.) Per aquestes dates, cada any tinc la temptació poc original de mirar enrere i valorar el que ha passat en els darrers 12 mesos, i aquest any no serà diferent.

Us proposo 5 cançons de l'Estat en imatges. La diferència, en aquest cas, és la possible participació dels qui entreu al bloc. Com que de llistes n'hi haurà per donar i per vendre i com que el meu criteri es veu incapaç de decidir la posició que ocupa cada cançó, la idea és que cadascú proposi la seva particular classificació i aporti, si vol, nous noms a les llistes que us proposo, que pel fet d'haver-les confeccionat un servidor, òbviament, no deixen de ser subjectives. (També podeu votar-ne una de la tria a l'enquesta del marge). En la propera entrega tindrem les 10 millors cançons internacionals... i si convé després les planetàries, còsmiques, i les que convingui...

Aquí teniu, doncs, les que, segons el meu humil parer, són les 5 millors cançons de l'any a l'Estat. Vosaltres decidiu l'ordre i les reivindicacions. (Apa, voteu!)

ESTA NOCHE SÓLO CANTAN PARA MÍ,
LA CASA AZUL (LA REVOLUCIÓN SEXUAL):



WA YEAH!,
ANTÒNIA FONT (COSER I CANTAR):



DONA ESTRANGERA,
MANEL (ELS MILLORS PROFESSORS EUROPEUS):



UN TROS DE FANG,
MISHIMA (SET TOTA LA VIDA):



FANTASMA,
ALBERT PLA (LA DIFERENCIA):



Suggerències? Reivindicacions? Deixeu un comentari, valents!

La 'Farsalona' que ens ha tocat viure

Per no perdre el món de vista, sovint ens convé observar-lo i indignar-nos. El Xavi, amb qui practico aquestes saludables revoltes dialèctiques antisistema, m'ha fet arribar aquesta modèlica pel·lícula, BCN Thematic Park, que parla de la nostra ciutat, on hem decidit quedar-nos suposo perquè a còpia de viure-hi, un s'acostuma a tot ("el roce hace el cariño...") i perquè, què collons, hi tenim la vida muntada!; però que odiem justament pel que explica aquest film: l'impacte debastador d'una economia basada en enriquir-se amb el qui ve de fora; el puto turisme, vaja, i els seus efectes altament nocius en la gent que hi viu (pisos impossibles de pagar, mòbing immobiliari, acomiadaments injustificats, ETT's...) Com pot ser que els polítics vomitin una vegada i una altra que "la riquesa de bcn és la seva gent..." o collonades de l'estil i, paradoxalment, es dediquin a putejar-nos l'existència?

Voleu saber què passa si convertim el turisme en el monocultiu econòmic de la ciutat?

Mireu-vos aquesta altra cara de la realitat... Això no ho veureu als grans mitjans de comunicació, segur.

I com diuen al seu bloc, si voleu fer una presentació de BCN Thematic Park, tant sols cal que envieu un correu electrònic a malmodovar6@hotmail.com.

Micah P Hinson, quan dorm hi veu clar.

Sidecar, ple a rebentar. Dijous 20 de novembre. Micah P Hinson a un metre. Al costat nostre, la seva dona. Quan la mira se li encenen els ulls. Saluda, afable, i comença a cantar. Es fa un silenci sepulcral. Ell sol, amb la guitarra i la veu, pot aturar el món. I ho aconsegueix. Proper, divertit, irònic. Un Pall-Mall rere un altre. Ulls clucs. Pell de gallina. Aquest és Michael Paul Hinson a finals del 2008. Refet i somrient. Gegant.

L'endemà el busco al You Tube i trobo aquesta meravella d'un tal Paul, anglès. Demolidor com la cançó.

Drift off to sleep

When you sleep
What do you see
A million stars to wish upon
Or just me

And oh she spoke so softly, to me
As we drifted off, to sleep

When you sleep
What do you see
A million stars you've dreamt upon
Or just me

And oh she spoke so sweetly, to me
As we drifted off, to sleep

And oh she spoke so softly, to me
As we drifted off, to sleep

Micah P Hinson, del disc "Micah P Hinson And The Opera Circuit".

Antony vol un altre món

Antony And The Johnsons han tornat amb el primer single del disc que sortirà al gener. Es dirà "The Crying Light" i el primer tast és aquest EP de 5 cançons anomenat "Another World".

Antony Hegarty, que ha estat col·laborant amb Lou Reed, Björk o Hercules And Love Affair, no ha perdut el nord; de fet, reprèn el seu discurs on l'havia deixat: emotivitat, nuesa i malenconia. Aquí podeu veure "Another World"; no esclata però posa els pèls de punta. I el vídeo, preciós.

El Sonido del Sol, sixties des de Lima

La Diana ens regala aquesta descoberta: són de Lima, tot just comencen però el seu so té més de 40 anys. Beuen dels sixties i actualitzen el rock'n'roll de tota la vida amb un so descarat i divertit. Apunteu-vos aquest nom: El Sonido del Sol. El primer single és "Chica sargento", que explica la història de les que realment porten els pantalons; però el primer himne de la banda hauria de ser "Hippy high", dedicat al síndrome peterpan, cada cop més extès, amb frases-joia com "No tengo por qué saber si llovió cuando lloraste fuerte por primera vez"(!). I el tercer gran tema és "Vuelvas", que dolçament ens retorna al poppy càlid d'altres temps... tan simple com impecable.
Totes tres les podeu escoltar al gadget que he penjat aquí sota. Quan sàpiga més cosetes d'aquesta feliç troballa, us aniré informant. Gràcies Diana!

Escolta El Sonido del Sol

'Brif, bruf, braf', Gianni Rodari. 'La identitat', Josep Palau i Fabre.

Nens que s'entenen i un estranger molt proper. Un conte i un poema menys innocents del que semblen. Aquesta és la tria per al fredolic novembre que encetem.
El conte d'aquest mes és del mestre dels contes infantils: Gianni Rodari. 'Brif, bruf, braf' no és només la història d'un joc pueril; hi trobem també una visió crítica del món, irònica, absolutament vigent en el temps que ens ha tocat viure.

Brif, buf, braf

Dos niños estaban jugando, en un tranquilo patio, a inventarse un idioma especial para poder hablar entre ellos sin que nadie más les entendiera.

- Brif, braf -dijo el primero.
- Braf, brof -respondió el segundo.
Y soltaron una carcajada.
En un balcón del primer piso había un buen viejecito leyendo el periódico, y asomada a la ventana de enfrente había una viejecita ni buena ni mala.
- ¡Qué tontos son esos niños! -dijo la señora.
Pero el buen hombre no estaba de acuerdo:
- A mí no me lo parecen.
- No va a decirme que ha entendido lo que han dicho...
- Pues sí, lo he entendido todo. El primero ha dicho: "Qué bonito día". El segundo ha contestado: "Mañana será más bonito todavía".
La señora hizo una mueca, pero no dijo nada, porque los niños se habían puesto a hablar de nuevo en su idioma.
- Maraqui, barabasqui, pippirimosqui -dijo el primero.
- Bruf -respondió el segundo.
Y de nuevo los dos se pusieron a reír.
- ¡No irá a decirme que ahora los ha entendido...! -exclamó indignada la viejecita.
- Pues ahora también lo he entendido todo -respondió sonriendo el viejecito-. El primero ha dicho: "Qué felices somos por estar en el mundo". Y el segundo ha contestado: "El mundo es bellísimo".
- Pero ¿acaso es bonito de verdad? -insistió la viejecita.
- Brif, bruf, braf -respondió el viejecito.

Gianni Rodari, 'Cuentos por teléfono', 1962

I el poema de novembre, un dels nostres grans oblidats, Josep Palau i Fabre, prolífic poeta i assagista. Hi trobem una altra qüestió polèmica, els estrangers, vist per alguns com un problema (per a nosaltres, però, segueix sent una benedicció):

LA IDENTITAT

L'estranger

-¿De quin país és aquest estranger?

-No ho sé.

-Com se diu?

-No ho sé.

-¿Què fa? ¿Quina llengua parla?

-No ho sé.

-¿Com us dieu, bon home?

-...

-¿De quin país veniu? ¿On aneu?

-Sóc d’aquí. Sóc estranger.

(Josep Palau i Fabre, 'Pots i Potingues', 16 d'octubre del 1947)

Silenci. Es somia.

Somiar.

Somiar truites.

Il·lusionar-se per coses imposibles?

No.

Només somiar.

Avui, un record per als qui encara somieu.

Per als qui mireu per la finestra, embadalits.

Per als estàtics.

Per als ulls de bat a bat i els clucs.

Per als somriures.

Per als somiatruites.

Hi ha un escola perduda al mig del Montseny

On només hi estudien els nens

On només hi estudien els nens

que somien en truites

És l’escola dels somiatruites

És l’escola dels somiatruites

On només hi estudien els nens

que somien en truites.

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales

I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.

I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop

I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena

Au au au au au...

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua

I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines

Ah! I a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.

I la Marta que somiava que la terra era quadrada

I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.

I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya

I el Gerard que somiava que era un gat

Que somiava que era en Gerard que somiava

I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava

I la Roser que somiava que la mare mai la renyava

I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina

I parlava xinès de la Xina :

jopi shu mai shing pui Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava

I de tant que somiava mai no es despertava

I a l’escola és clar mai s’hi presentava

Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre l’aprovava

I és que l’Albert estudiar no estudiava

Però somniar carai si somiava

Carai quina senyoreta què simpàtica que era

I somiava que era una marreca que somiava

que cantava com una gitaneta a les nits de lluna plena:

lai lo lai lo lai lo lo là

I el Ramon que somiava coses tan estranyes

Que és impossible explicar-les

I en fi, sobre les coses que somiava la Laura

És millor no saber-les.

I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,

Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,

Amb finestres obertes per on feien carreres

els somnis dels nens i les nenes

I mentrestant la Fina nedava amb sirenes

Gluglgugluuuuu........

(Albert Pla, Somiatruites. "¿Anem Al Llit?")

Discover Albert Plá!

"La leyenda de Los Planetas", crònica d'un fracàs

Em pensava que no ho hauria de fer mai, però avui no puc reivindicar res sinó tot el contrari: avui toca indignació. El passat 15 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona hi van muntar aquell concert d'homenatge a Los Planetas que us anunciava fa un parell de mesos. La millor banda indie dels noranta i de l'actualitat a l'Estat ho mereixia, però el resultat va ser descebedor de dalt a baix: primer, per la mala organització (pauses avorridíssimes entre grup i grup de més de 10 minuts); segon, pel poc nivell de les versions "planetàries" que van tocar, mal sonoritzats quasi tots (té mèrit que se senti malament en un lloc tan privilegiat!); tercer, perquè Nacho Vegas, "l'estrelleta" de l'homentage, va fer el ridícul en el seu paper d'outsider (no ens el creiem, molta postureta i nul·la genialitat); quart, perquè Enrique Morente, l'autèntic geni del cartell anunciat, no va poder ser a Barcelona per malaltia; cinquè, perquè el final del concert (que no festa) va ser patètic, amb alguns dels músics que havien tocat "improvisant" una part del "Devuélveme la pasta" rotllo flamenc més avergonyits i obligats que sincers. Senzillament, patètic. Los Planetas mereixen una altra cosa, segur, i el públic també. Hi havia gent que havia vingut expressament de Saragossa o Granada (pobrets!) per veure el concert més lamentable que he vist mai. Es podia fer diferent, sí, però no pitjor.

Per treure el mal gust de boca, aquí teniu "Qué puedo hacer", peça inoblidable del graaaan disc "Super 8" (disc de fa 14 anys però que segueix tan fresc com el primer dia). Escoltem-los i oblidem-nos d'homenatges...

Kings Of Leon

No puc resistir penjar-vos aquest vídeo dels nord-americans Kings Of Leon, que ja fa anys que seguim però que últimament obtenen (per fi!) el reconeixement merescut. Si en voleu més, entreu al seu canal You Tube o escolteu algun dels seus discos; el que acaben de publicar, "Sex On Fire", o algun dels anteriors, sobretot "Aha Shake Heartbreak" o "Youth and Young Manhood".

Des de Tenesse, els germans Followill amb Caleb (el cantant) encès, molt encès. Això és garatge pur i dur, sense concessions.

Cartells d'un altre planeta: Neko Case

En Villi, bon amic, gran cantant i millor persona, em va regalar via mail aquest preciós recull de cartells (50 Amazing Gig Posters Sure to Inspire) i a hores d'ara encara estic al·lucinat. Aquesta vegada no m'allargaré; només dir-vos que són pòsters, obres d'art sens dubte, anunciant concerts de 50 bandes indies, que n'he triat uns quants a l'atzar (tots són preciosos; els he situat en articles separats perquè llueixin) i que són, mai millor dit, d'un altre planeta. Imprescindible veure'ls tots 50.

Cartells d'un altre planeta: Wilco

Cartells d'un altre planeta: Sigur Rós

Cartells d'un altre planeta: Radiohead

Cartells d'un altre planeta: Cat Power

Cartells d'un altre planeta: Bright Eyes

Cartells d'un altre planeta: Arcade Fire

Cartells d'un altre planeta: LCD Soundsystem

Tay Zonday

Estic encantat de tornar a penjar una recomanació vostra! Sí! De fet és el que pretenia quan vaig iniciar el bloc (a veure si dura...) Aquesta vegada es tracta d'un jovenet si més no curiós, pel que es veu ja "internautament" reconegut (i que desperta passions fins i tot dermatològiques!), anomenat Tay Zonday. No el coneixia. És el penúltim fenomen You Tube, no? Sigui per la raó que sigui, impacta, segur. Si el busqueu a la xarxa n'hi ha per tots els gustos, de temes seus i de versions; jo m'he quedat amb aquesta peculiar versió del "Start me up" dels Rollings Stones que teniu a baix. Aquí us deixo amb el que ens ha dit en Joan.

John Carrawell ha dit:

Joan, feia molt de temps que no escrivia aquí i avui em ve de gust recomanar un artista que, tot i ser desconegut per la majoria de gent, ha sabut llaurar-se una gran popularitat -especialment als Estats Units- a través de...YouTube!

Es tracta de Tay Zonday, un jove americà de 25 anys que l'any 2007 va penjar un vídeo on sortia cantant Chocolate Rain, una cançó escrita per ell mateix que, en poc més d'un any, ha arribat gairebé als trenta milions de visualitzacions.

Tay destaca per tenir una veu molt greu que recorda a l'època d'or del R&B, tot i que també ha experimentat amb altres gèneres musicals. La seva popularitat li ha permès aparèixer en famosos programes de televisió dels EUA i li ha obert les portes a una carrera artística més que assegurada.

Recomano a tothom que busqui "Tay Zonday" al cercador del YouTube per escoltar la resta de cançons -pel meu gust, Chocolate Rain no és la millor de les que ha creat-.

"Tú no existes", Álvaro Pombo

Pel que fa a la poesia, aquest mes de setembre us proposo uns versos d'Álvaro Pombo, poeta i novel·lista espanyol. Deixant de banda la seva més que dubtosa activitat política (segurament detestable, però no barrejarem la roba) és l'autor d'aquest "Tú no existes", excepcional poema.

Per als qui sovint no entenem les coses que passen, el poema ens dóna una clau diferent, una lectura poc convencional i, sobretot, impactant:


Yo dije la verdad, lo dije una y otra
vez a todo el que quiso oírme
e incluso varias veces a quienes
no querían oírme.
No fue un gesto excesivo ni me costó trabajo,
sencillamente decidí repetir
lo que había dicho tantas veces ya;
cuchicheándolo en los pequeños oídos de las lagartijas
como un ave desafortunada,
que entona varias melodías ligeramente indecisas
y ninguna emitida para ser escuchada
o deleitar o entristecer al hombre.
Nada en realidad ha sido pensado
para que tú lo entiendas.
Ningún jeroglífico se dibujó
minuciosamente para que tú te perdieras.
Ningún tesoro se escondió
para que tú lo encontraras.

Tú no existes.


¿Què us sembla?
Per cert, la imatge que acompanya l'article és la portada de l'últim disc dels Astrud, (en parlarem més endavant, segur) que van prendre el títol d'aquest poema com a fil conductor del disc.

'Hop-Frog', Edgar Allan Poe

Poca cosa queda ja per dir avui dia de Poe, mestre absolut del relat curt policial, gòtic o de terror; per tant, res de ressenyes biogràfiques, que la xarxa n'és plena.

El cas és que aquest setembre us recomano un conte seu que ja vaig llegir fa anys i que feliçment he retrobat, "Hop-Frog"(aquí trobareu info del conte).

Partint de la forma de la rondalla medieval (Poe pren com a font una història real de Carles VI i dels seus cortesans) ens transporta ràpidament al seu món fosc i tenebrós amb la venjança com a desencadenant de l'acció. La imaginació és la que acabarà deixant a cadascú en el seu lloc. Aquest és un dels valors més lloats als relats de Poe (segurament per això ens agrada tant) i aquí en trobem una boníssima mostra. Perquè us feu una idea de la repercussió històrica del relat, dir-vos que se n'han fet diverses adaptacions cinematogràfiques i fins i tot Lou Reed el va fer servir com a fil conductor del disc "The Raven" (2003), on David Bowie cantava la cançó "Hop-Frog".

No us vull avançar res de l'argument; només, com a pista, dir-vos que el títol sencer del relat és "Hop-Frog o los ocho orangutanes encadenados".

Cliqueu aquí per llegir-lo i fins i tot descarregar-lo (Hop-Frog o los ocho orangutanes encadenados) o al marge dret, a la secció "Conte del mes de setembre".

Imaginació i enginy al poder!

Portishead i el maleït trip-hop

Beth Gibbons és la veu i l'ànima d'aquest trio de Bristol format el 1991. L'acompanyen Geoff Barrow (teclats) i Adrian Utley (guitarra) i composen junts. Malgrat els 17 anys d'història, només han publicat 3 discos amb cançons noves ("Dummy", 1994; "Portishead", 1997 i l'últim "Third", 2008) i un en viu amb orquestra inclosa ("Roseland NYC Live", 1998), excepcional, el millor que apropar-se per primer cop a la banda. Se'ls ha relacionat des dels inicis amb el trip-hop, un so nascut a Bristol als noranta a partir sobretot de Massive Attack, Tricky i, és clar, Portishead, un estil que barreja electrònica alentida a ritme de reggae, soul i hip-hop amb breakbeats i samples llençats pel dj. de torn. Sense voler-ho, Portishead es van convertir en el grup de referència d'aquesta etiqueta que ells detesten per considerar qué és un invent dels mitjans per comercialitzar-lo i, de pas, classificar l'inclassificable, és a dir, el seu peculiar estil. I això és el que va passar: el trip-hop es va prostituir tant amb mals imitadors que Portishead va deixar de publicar durant 10 anys. Després de suor i llàgrimes per reinventar-se i allunyar-se de la maleïda etiqueta, Gibbons i cia. han tornat a l'escena amb "Third" (2008), un disc dur com una pedra que combina tensió i ritmes marcials amb emoció i tendresa; sense deixar de sonar a Portishead.

La demostració de força i tendresa en viu va arribar a Barcelona a l'última edició del Primavera Sound, el passat mes de juny, que tancava la seva gira mundial amb dos concerts estratosfèrics, inoblidables per la intesitat de les noves peces i la vigència de les antigues, amb una Beth Gibbons excepcional, descomunal. Al mateix festival, doncs, ració doble en viu: un de massiu i un altre de més íntim a l'Auditori de Fòrum. Aquest estiu han descansat merescudament, però almenys sabem que tornen a estar vius, més a prop de Portishead que d'etiquetes absurdes.

Aquí els podeu veure en escrupolós directe al programa de la BBC de Jools Holland amb "The Rip" de l'últim disc, que creix a mesura que avança... fascinant.

Banksy

Darrere aquest nom s'amaga un dels artistes grafiteros amb més prestigi a nivell mundial. Ja fa anys que ha omplert les parets londinenques amb les seves provocadores pintades, que aprofiten l'entorn urbà i l'adapta a la seva obra per llençar una crítica mordaç sobretot als mitjans de comunicació (de fet, sovint aprofita obres clàssiques o imatges conegudes per tots, les modifica i les transforma amb un nou i suggerent punt de vista, sempre anti-sistema). Una de les seves gamberrades preferides és la incursió clandestina a museus on penja, entre les obres dels pintors més reconeguts, la seva, que resulta ser una peculiar visió del museu o del que s'hi exposa.
Després d'haver amagat fins ara la seva identitat real (la incògnita, òbviament, ha contribuït al mite amb mil llegendes urbanes sobre l'artista), els últims rumors (l'han caçat pintant) apunten que el grafitero es diu Robin Gunnigham, que té 34 anys i que va néixer a Bristol (diuen que alguns amics de la infantesa l'han reconegut...)
La paradoxa de tot plegat és que Banksy s'ha fet milionari lluitant contra el capitalisme (a Internet s'han arribat a pagar 275.000 euros per una de les seves obres!)
Per a alguns, Banksy és un anti-sistema avantatjat, un "listillo" que denuncia les injustícies però que signa contractes amb la Puma o l'MTV. Critica el sistema però l'alimenta i hi participa; però això, d'una manera o d'una altra, ho fem tots, no? No sabem si és ètic o no guanyar-se la vida amb art anticapitalista, però el que és indubtable és la qualitat tècnica de la seva obra i que la seva és una proposta intel·ligent, corrosiva amb els qui mouen els fils, irònica i mordaç. Passejeu-vos per la seva web (Banksy) o per la xarxa i veureu l'altra realitat...

Walt Whitman

Per al poema d'aquest mes (que ja acabem) m'he fixat en l'arrogància de Walt Whitman (1819-1892) i el seu popular "Canto de mí mismo". La seva és una perspectiva poètica valenta que vincula l'home amb l'univers i el converteix en el centre, en l'eix de la seva diversitat. La seva és la visió d'un home orgullós de ser-ho, antropocèntric fins a l'extrem, sense desenganys, sense dolors, fent un cant constant a la llibertat que ho acaba devorant tot. Aquí teniu el poema que l'enceta, prou significatiu. I és que a vegades van bé aquests cants altius a la vida i a la llibertat, lluny del pessimisme de l'home del s. XXI.(*)

Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.

Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Mi lengua y cada molécula de mi sangre nacieron aquí,
de esta tierra y de estos vientos.
Me engendraron padres que nacieron aquí,
de padres que engendraron otros padres que nacieron aquí,
de padres hijos de esta tierra y de estos vientos también.

Tengo treinta y siete años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Atrás. A su sitio.
Sé cuál es su misión y no la olvidaré;
que nadie la olvide.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de para en par las puertas a la energía original de la naturaleza
desenfrenada.

*(Clicant al poema de juliol del marge dret trobareu les 52 composicions de "Canto de mí mismo")

Bon Iver

El tema que podeu sentir clicant al final d'aquest article és "Flume", la commovedora peça que enceta el primer disc de Bon Iver. Darrere aquest impressionant debut hi trobem la història d'un jovenet de Wisconsin, Justin Vernon, feliçment aparellat i líder d'una banda d'indie rock, els DeYarmond Edison. El 2006 va patir un d'aquells punts d'inflexió que et canvien la vida: el deixa la dona i trenca amb la banda. Justin decideix desaparèixer i es reclou a la cabana del seu pare a les muntanyes, allunyat de tot, per enfrontar-se al seus dimonis després d'adonar-se que socialment tot el que tenia s'havia ensorrat. Allà hi passa 3 mesos, que al final suposen el seu particular renaixement, la redempció amb el món que l'envolta i sobretot amb la música. Composa cançons, reapareix a Wisconsin, les grava en un CD i les passa a alguns amics, que queden al·lucinats.

Justin Vernon es converteix en Bon Iver (del francès "bon hiver", en català "bon hivern", el que havia passat a la cabana...) i publica "For Emma, Forever Ago", un disc folk sense màcules, sense abusos ni excessos, tocat amb el cor, amb la veu de Justin en un falset colpidor, ple de màgia.

Redimit, ara ja pensa en un nou disc i en la banda sonora que li han encarregat per una peli a Los Ángeles encara per gravar. Mentrestant, un dels seus temes, "Re: Stacks", va sonar a l'últim capítol de "House" quan la "zorra implacable" s'acomiadava.

Aquí el podeu veure tocant a pèl "Lump Sump". Si voleu sentir el disc sencer, el trobareu al deezer... pell de gallina...

Discover Bon Iver!

"Antes que el diablo sepa que has muerto"

El títol del la nova pel·lícula de Sidney Lumet neix d'un brindis tradicional irlandès que diu "tan de bo siguis al cel mitja hora abans que el diable sàpiga que has mort". A partir d'aquest grotesc leitmotiv apareixen les històries de dos germans: el gran, un home de negocis addicte a l'heroïna i el petit, arruïnat perquè el seu sou només li arriba per pagar la pensió de l'exdona i la filla. Tots dos planejen la solució als seus problemes, l'atracament perfecte, sense violència, sense complicacions, perquè el que han decidit assaltar és justament la joieria de la seva mare. A partir d'aquí, el thriller dramàtic està servit.

El guió és complex i descoratjador, talment com una tragèdia grega, i els dos germans, els actors Philip Seymour Hoffman (magistral també a "Capote" o "Magnolia") i Ethan Hawke (va debutar al 89 amb "El Club de los Poetas Muertos" i després l'hem vist entre d'altres a "Viven", "Reality Bites" o "Antes del amanecer" i "Antes del atardecer") es llueixen als papers d'homes en crisi, emocionalment bloquejats i estúpids, cadascú a la seva manera, que no desperten cap simpatia al seu entorn en una història dramàtica, dura, enverinada d'avaricia i amb el declivi de la institució familiar americana com a rerefons.

Què diu la crítica:
"Quien quiera experimentar de primera mano lo que es la intensidad del thriller, la complejidad humana en sus aspectos más cotidianamente sórdidos o el virtuosismo narrativo sin estridencias, que corra a ver este nuevo trabajo de Lumet (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (Alberto Bermejo: El Mundo)

"Magistral (...) excelente guión (...) Lumet rueda con rabia cuando hay que tirar de ella (...) y con quietud cuando hay que describir el dolor interno" (Javier Ocaña: Diario El País)

"Además de ser digna de estudio por sus grandes actuaciones, es digna de estudio por su gran dirección." (Ann Hornaday: Washington Post)

"Déu ni do el cop de puny que et clava als morros "Antes que el diablo..." o va ser l'àvia del costat quan li vaig agafar el braç al moment de màxima tensió?? Del milloret que he vist al cine aquest any (...) Ara que hi penso, tampoc hi he anat gaire, al cine aquest any, però n'he llogat unes quantes al Deuvedés (això compta?)" (Joan Fontde: l'observatori)

Divide & Wenceslao

És de justícia que aquest humil espai internauta s'apropi per fi als autèntics agitadors de l'escena poetico-festiva de casa nostra. Estic parlant de Divide & Wenceslao, altrament dits Màrius Belles i Eixarc Escaramís, que ja fa temps, des del seu aclamat debut a la millor sala de concerts de principis de segle (el mític Festuc d'Ulldemolins, òbviament) passejen el seu espectacle "Los promiscuos también lloran" arreu del Principat amb una gira que s'ha aturat momentàniament per atendre els ineludibles compromisos internacionals.

Durant la gira hem sabut perquè una gallina filòsofa és el paradigma dels nostres somnis (llença veritats com "el trabajo no dignifica, el trabajo mortifica; aprended de las gallinas que trabajan mientras duermen"), ens hem passejat per la boira que sumergeix el món en una orgia desinhibida i acaba amb la ceguera definitiva; i hem descobert quin nom rep aquesta síndrome que ens afecta a alguns a través de la trista història de l'Onofre i l'Antònia, pobrets, que de tan guapos pateixen el rebuig popular, la Síndrome d'Stendhal, i ni trobant-se eviten l'abstinència. L'espectacle també descobreix alguns enigmes mil·lenaris, com la relació gestual entre Jesucrist, en Travolta i la Mari Pau Huguet (la performance d'en Divide soluciona l'enigma), o la història del nen de l'espai que ens explica com son pare, porter de la NASA, va salvar-nos d'un sisme fatal enviant-lo a la lluna i convertint-lo en el nou Mesies; o les delirants aventures del Comando G, "los alcones del espacio vaginal", que malgrat les baixes aconsegueixen l'objectiu final, fals en la resolució, d'on només en surt un David Summers disposat a venjar-se de la humanitat (i a fe que ho ha aconseguit!)

Lloret, la Xina i Mèxic són algunes de les places que els han vist triomfar, i D&W, agraïts per la càlida acollida (això sí que ho tenen), han decidit dedicar-los els millors moments dels últims espectacles. No cal dir que els nous temes ja són himnes en tan llunyanes terres i a casa nostra; o sigui que si veieu un paio amb barret mexicà, no us penseu que és un altre guiri despistat, de ben segur sou davant d'un fan dels D&W cantussejant "maldito aquel día que vine al IKEA".

Quan ens tornin a a regalar els seus deliris, us ho farem saber. Mentrestant, us deixo una mostra en imatges del seu humil homenatge a Manu Chao i el link de l'espai virtual dels cantautors del s. XXI: Divide & Wenceslao.

Los Planetas

Los Planetas són sense dubte la millor banda de guitarres de la història del rock espanyol. Des de 1993 han publicat 7 discos, un rere l'altre peces clau per entendre cap a on va el rock estatal, perquè cada vegada que es reinventen les seves influències apareixen com bolets en centenars de grups. Jota, Florent, Eric, Banin i Miguel són els actuals components. Actualment segueixen absolutament vigents després de publicar l'any passat el seu darrer disc, "La Leyenda del Espacio" on donen el pas definitiu per apropar-se a les arrels de la tradició del flamenc fussionant-lo amb el rock, a l'alçada de l'obra mestra "Omega" d'Enrique Morente y Lagartija Nick, el disc de flamenc-rock més impactant de la història, juntament, clar, amb el mític "La Leyenda del Tiempo" de Camarón de la Isla. Jota i Cia. són un referent, entre d'altres coses, per l'hipnotisme del seu directe, únic a l'Estat; un allau de guitarres enrabiades, una autèntica descàrrega d'energia rockera, de lletres delirants i d'atmosferes oníriques; sempre impactant. Aquest cap de setmana seran al Summercase de Barcelona i Madrid. Després del Summer i dels seus inoblidables directes estiuencs, el 15 d'octubre rebran un homenatge a l'Auditori de BCN per commemorar els 15 anys de carrera on, entre d'altres, Enrique Morente, Nacho Vegas, Lagartija Nick, Fernando Alfaro y Los Alienistas, Beef, Clovis, Tachenko, Manos de Topo i Pumuky, tots ells vinculats als granadins, faran una relectura dels seus millors temes.

Qui mou els fils?

Us deixo aquí la lletra d'un divertit tema de l'últim disc, on ens parlen dels qui mouen els fils del món i decideixen, fins i tot, el nostre futur sentimental; però no només aquests, sinó que al final tots els qui ens envolten decideixen per nosaltres. Tot plegat, potser és molt menys innocent i hipotètic del que sembla, no? I si cliqueu al títol, podeu veure el clip del mateix tema, molt gràfic (tots putinejant el nostre cor...)

Reunión en la Cumbre

Se ha reunido el comité de expertos
y han decidido que se acabó lo nuestro
y a mi me habría gustado haber participado en el proceso.

Se ha reunido el comité de empresa
y han decidido que se acabó la fiesta
o estás de nuestra parte o vete preparando las maletas.

Se ha reunido la junta de accionistas
y han decidido que te pierdas de vista
que últimamente te estabas pasando de lista.

Se ha reunido la junta extraordinaria
y han decidido que no les hace gracia
otra vez el mismo chiste y que por qué no lo cambias,
a ver para cuando lo cambias.

Se ha reunido un grupo de empresarios
y han decidido ponerte un salario
para que me estés jodiendo la mayor parte del tiempo.

Se ha reunido el consejo de ministros
y han decidido poner fin a lo nuestro
que yo me estoy colando
a ver si aquí el que paga es siempre el mismo.

Se han reunido los de la policía
y han decidido que la comisaría
es el sitio adecuado para que pases el día.

Se ha reunido el cónclave romano
y han decidido que te han excomulgado
por lo que vienes diciendo
por lo que vienes contando,
las basuras que vienes contando.

Se ha reunido un corro de vecinas
y han decidido que digas lo que digas
nadie te va a hacer ni caso ellas no se dan por aludidas.

Se han reunido catorce o quince locas
y han decidido tocarme las pelotas
y lo están consiguiendo,
me voy a quedar en el intento.
Me voy a quedar en el intento.

I aquí us els deixo interpretant "Segundo premio" del disc "Una Semana En El Motor De Un Autobús" (1998) en directe al Benicàssim del 2002... Sublim.

"A l'espona del llit"

Per al conte mensual, aquest mes de juliol he fet cas a la recomanació d'un bon amic, l'Arnau, que em va deixar aquest volum, "A l'espona del llit", de l'escriptor francès de la segona meitat del s.XIX, Guy de Maupassant. El conte, del mateix títol, narra la conversa entre un comte i la seva dona a qui demana favors amorosos després d'haver-la humiliat. Ell apel·la a la seva condició de marit però ella, inflexible, a canvi li demana un favor insòlit. Impecables les reflexions d'un text escrit fa 126 anys però que ens apropa a un tema atemporal a l'entorn del "meravellós món de la parella". Luchino Visconti el va elegir per participar en "Boccaccio 70" (1962), una d'aquelles pel·lícules que agrupen diferents històries de diferents directors. El podeu llegir en versió castellana (és curtet!) clicant al conte del mes de juliol del marge dret, traduït com a "Junto al lecho".

El mestre Jesús Tuson

Amb 69 anys, Jesús Tuson Valls, professor de lingüística de la Universitat de Barcelona, es jubila. Durant més de 30 anys ens ha regalat les seves lliçons magistrals a la facultat i ha publicat desenes de llibres que tenen la virtud d'acostar als més profans les peculiaritats del llenguatge d'una manera propera, gràfica i atractiva gràcies a la seva malaltissa fixació en el que diem i en com ho diem. De fet, Tuson té clar que les llengües viuen i sobreviuen en els parlants, i per això farceix les seves lliçons i llibres d'exemples quotidians que ens ajuden a entendre, valgui la redundància, com entenem el món. Perquè com ell mateix diu, "una llengua és el sistema més endimoniadament complex que s'ha trobat mai a la natura".

Tuson s'allunya de gramàtiques i regles per acostar-nos al parlar real i quotidià, als contextos i situacions vivencials, autèntics aglutinadors del significat, que l'atenuen o l'intensifiquen. La llengua, per a Tuson, és com un porc o tot s'aprofita o es recicla; metàfores, eufemeismes, sinestèsies i d'altres recursos els creem els parlants, i aquesta és la grandesa del seu discurs: allunyar-lo de les normes i apropar-lo als qui la usem. Ara que es retira, sempre podem tornar aaguns dels seus llibres ("Mal de llengües", "El luxe del llenguatge", "Com és que ens entenem? (si és que ens entenem)" o l'últim "Això és (i no és) Allò") i recordar les seves magitrals lliçons. Gràcies per tot, mestre.

José Saramago i "Blindness"

Ara que tots tenim més temps, aprofito per recomanar-vos l'escriptor portuguès viu més internacional, José Saramago, que fa anys que llegeixo i que molts segur coneixeu perquè l'any 1998 va rebre el Premi Nobel de Literatura. Als seus 85 anys encara segueix publicant pràcticament un llibre cada any. El que més sorprèn de la seva prosa són les llarguíssimes parrafades sense punts on no marca ni les intervencions dels personatges. Aquest peculiar estil fa que la lectura, lluny de ser feixuga, cobri una força insòlita barrejada amb les seves divagacions captivadores sobre la història que ens narra o sobre el comportament de l'ésser humà. Acostuma a dibuixar situacions límit de decadència humana on algun dels personatges manté una actitud inconformista, sí, però lluny d'heroicitats; tot plegat enmig de situacions i arguments sorprenents fins al desenllaç. Des seus llibres personalment en destacaria dos d'imprescindibles: "Todos les nombres" i "Ensayo sobre la ceguera". D'aquest últim estan a punt d'estrenar la versió cinematogràfica (crec que ja van presentar-la a Cannes), que es diu "Blindness" i l'ha dirigit Fernando Meirelles, el director de l'impecable "Ciudad de Dios" que segur coneixeu. Quan Saramago va veure la versió definitiva, va quedar al·lucinat. Us deixo el trailer de la peli, que fa molt bona pinta; us recomano, però, que llegiu el llibre abans que l'estrenin, que serà després de l'estiu.