Cinc històries que s'esdevenen a Nàpols, ara mateix. La història del jovenet Totò emmirallat per diner fàcil que ofereixen els camorristes; Don Ciro, que distribueix els calers, tampoc ho té fàcil; Roberto es veu enmig d'uns negocis bruts que el superen; Pasquale cedeix a la temptació de saltar-se les lleis il·legals; i Marco i Ciro, com si visquessin en un film de gàngsters, juguen amb foc fins que estorben massa. Totes cinc històries, narrades sense sacramentals, tal com raja, com succeeixen a Nàpols ara mateix. És un film indispensable, sobre la pitjor lacra mafiosa dels últims temps, la Camorra; mai ningú s'havia atrevit a narrar res semblant. De fet, el novel·lista i guionista, Roberto Saviano, sobreviu avui amagat i escortat, sota amenaça de mort. Sens dubte, la pel·lícula de l'any, la més impactant; excel·lent guió, direcció, i grans actors, del tot recomanable en versió original per captar la magnitud de la realitat, crua, sense escrúpols. Imprescindible.
Per no perdre el món de vista, sovint ens convé observar-lo i indignar-nos. El Xavi, amb qui practico aquestes saludables revoltes dialèctiques antisistema, m'ha fet arribar aquesta modèlica pel·lícula, BCN Thematic Park, que parla de la nostra ciutat, on hem decidit quedar-nos suposo perquè a còpia de viure-hi, un s'acostuma a tot ("el roce hace el cariño...") i perquè, què collons, hi tenim la vida muntada!; però que odiem justament pel que explica aquest film: l'impacte debastador d'una economia basada en enriquir-se amb el qui ve de fora; el puto turisme, vaja, i els seus efectes altament nocius en la gent que hi viu (pisos impossibles de pagar, mòbing immobiliari, acomiadaments injustificats, ETT's...) Com pot ser que els polítics vomitin una vegada i una altra que "la riquesa de bcn és la seva gent..." o collonades de l'estil i, paradoxalment, es dediquin a putejar-nos l'existència?
Voleu saber què passa si convertim el turisme en el monocultiu econòmic de la ciutat?
Mireu-vos aquesta altra cara de la realitat... Això no ho veureu als grans mitjans de comunicació, segur.
I com diuen al seu bloc, si voleu fer una presentació de BCN Thematic Park, tant sols cal que envieu un correu electrònic a malmodovar6@hotmail.com.
El títol del la nova pel·lícula deSidney Lumet neix d'un brindis tradicional irlandès que diu "tan de bo siguis al cel mitja hora abans que el diable sàpiga que has mort". A partir d'aquest grotesc leitmotiv apareixen les històries de dos germans: el gran, un home de negocis addicte a l'heroïna i el petit, arruïnat perquè el seu sou només li arriba per pagar la pensió de l'exdona i la filla. Tots dos planejen la solució als seus problemes, l'atracament perfecte, sense violència, sense complicacions, perquè el que han decidit assaltar és justament la joieria de la seva mare. A partir d'aquí, el thriller dramàtic està servit.
El guió és complex i descoratjador, talment com una tragèdia grega, i els dos germans, els actors Philip Seymour Hoffman (magistral també a "Capote" o "Magnolia") i Ethan Hawke (va debutar al 89 amb "El Club de los Poetas Muertos" i després l'hem vist entre d'altres a "Viven", "Reality Bites" o "Antes del amanecer" i "Antes del atardecer") es llueixen als papers d'homes en crisi, emocionalment bloquejats i estúpids, cadascú a la seva manera, que no desperten cap simpatia al seu entorn en una història dramàtica, dura, enverinada d'avaricia i amb el declivi de la institució familiar americana com a rerefons.
Què diu la crítica: "Quien quiera experimentar de primera mano lo que es la intensidad del thriller, la complejidad humana en sus aspectos más cotidianamente sórdidos o el virtuosismo narrativo sin estridencias, que corra a ver este nuevo trabajo de Lumet (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (Alberto Bermejo: El Mundo)
"Magistral (...) excelente guión (...) Lumet rueda con rabia cuando hay que tirar de ella (...) y con quietud cuando hay que describir el dolor interno" (Javier Ocaña: Diario El País)
"Además de ser digna de estudio por sus grandes actuaciones, es digna de estudio por su gran dirección." (Ann Hornaday: Washington Post)
"Déu ni do el cop de puny que et clava als morros "Antes que el diablo..." o va ser l'àvia del costat quan li vaig agafar el braç al moment de màxima tensió?? Del milloret que he vist al cine aquest any (...) Ara que hi penso, tampoc hi he anat gaire, al cine aquest any, però n'he llogat unes quantes al Deuvedés (això compta?)" (Joan Fontde: l'observatori)
En l'apartat de cinema, la Clara ens recomana una cinta del 2004 de Paul Haggis, guionista i director canadenc que debutava amb aquesta joia, "Crash", en la línia del cinema compromès del seu mestre, Clint Eastwood. Encara que sovint no vol dir res, va rebre 3 òscars (millor pel·lícula, guió original i muntatge). Abans havia escrit el guió de "Million Dollar Baby" d'Eastwood i l'any passat va estrenar "En el valle de Elah" sobre les conseqüències de la guerra d'Iraq. Cinema americà sorprenent i amb esperit crític... perquè no tot el que ve d'EEUU és propagandista. Mireu què en diuen els crítics:
"Todo es modélico en 'Crash': el guión, la forma de desarrollarlo y otorgar lógica a esas complicadas historias paralelas, los actores, los diálogos, la utilización de la música. (...) la mejor película del año." (Carlos Boyero: El Mundo)
"Turbulenta, apasionante sucesión de colisiones (...) primer y deslumbrante trabajo como director (...) espléndidamente construida e interpretada (...) Densa en situaciones, llena de recovecos, apasionante y polémica" (M. Torreiro: El País)
La Clara diu: Vull recomanar una pel·lícula. La vaig veure fa un temps i em va sorpendre, em va agradar molt, trobo que dóna per reflexionar i és molt maca. És díficil definir-la però podríem dir que tracta sobre els comportaments de les persones segons les situacions que els toca viure. Demostra que la gent, a vegades, no és dolenta o bona, depèn del context. També fa una crítica a la societat americana. Aquesta película es diu CRASH.
La Maria (ara sé que és la Castellví!) ens deixa anar, com qui no vol la cosa, "High Fidelity" (aquí "Alta Fidelidad"). És una peli per a tots els freaks que vivim per i per a la música. Ells tenen una botiga de discos com a negoci, però el que realment volen és viure envoltats de música, que és el que els fa sentir vius. També hi ha una dona pel mig i uns quants gags per riure una bona estona. La tria musical és impecable i els personatges són tan autèntics que fàcilment ens hi identifiquem (si més no hi veiem el veí, el company o el col·lega freak de torn). Per passar una bona estona amb una llibreta a prop... i apuntar les referències musicals. Us deixo un video en versió castellana amb algunes escenes per fer-vos una idea. Per cert, teniu molt bon gust!
La Maria diu: Joan! Deixo una suggerència rapida, que hauria d'estar estudiant.. Avui de cine, concretament d'una peli que vaig veure fa bastant de temps, "High Fidelity". Explica la història d'un home (John Cusack) que té una botiga de vinils i ha d'enfrontar-se als problemes que té amb la seva nòvia i amb els seus dos companys de feina (Jack Black i Todd Louiso). Gran comèdia amb una més gran encara BSO (The Beta Band, Led Zeppelin, Belle & Sebastian, Bob Dylan, Springsteen..) Més informació si cliqueu aquí: o també directament al You Tube Ale, un petoó! Maria Castellví.
Encetem la secció cinematogràfica d'aquest bloc amb una recomanació del Joan Cabré; una gran pel·lícula d'un gran director. Personalment hi estic d'acord. Apunteu-vos-la a la llista d'im-pres-cin-di-bles!
En Joan Cabré diu: Bé, ara m'agradaria entrar en terreny cinematogràfic, ja que de moment s'ha tocat poc en aquest blog. Afortunadament, tinc un convidat d'honor per estrenar la secció de pel·lícules: ni més ni menys que el mestre Stanley Kubrick amb una de les seves famoses -tot i que no la millor- cintes. Es tracta de "La Chaqueta Metálica", un film del 1987 que reflecteix amb un humor fort i sarcàstic el drama de la guerra del Vietnam. El missatge que ens transmet és totalment antibèl·lic, i ho podem comprovar gràcies als contrastos entre situacions esperpèntiques i moments dramàtics envers la mort d'un company. Això només és un petit exemple d'una pel·lícula que arriba gairebé a les dues hores. Destaco també que l'eloqüent i trepidant inici acaba per donar lloc a una segona part no tan emocionant i divertida, tot i que la qualitat es manté força constant al llarg del film. No us destaparé pas més detalls de la trama, sou vosaltres qui heu de gaudir de la pel·lícula. Per suposat, jo vaig passar una bona estona veient-la!
