Cartells d'un altre planeta: Neko Case

En Villi, bon amic, gran cantant i millor persona, em va regalar via mail aquest preciós recull de cartells (50 Amazing Gig Posters Sure to Inspire) i a hores d'ara encara estic al·lucinat. Aquesta vegada no m'allargaré; només dir-vos que són pòsters, obres d'art sens dubte, anunciant concerts de 50 bandes indies, que n'he triat uns quants a l'atzar (tots són preciosos; els he situat en articles separats perquè llueixin) i que són, mai millor dit, d'un altre planeta. Imprescindible veure'ls tots 50.

Cartells d'un altre planeta: Wilco

Cartells d'un altre planeta: Sigur Rós

Cartells d'un altre planeta: Radiohead

Cartells d'un altre planeta: Cat Power

Cartells d'un altre planeta: Bright Eyes

Cartells d'un altre planeta: Arcade Fire

Cartells d'un altre planeta: LCD Soundsystem

Tay Zonday

Estic encantat de tornar a penjar una recomanació vostra! Sí! De fet és el que pretenia quan vaig iniciar el bloc (a veure si dura...) Aquesta vegada es tracta d'un jovenet si més no curiós, pel que es veu ja "internautament" reconegut (i que desperta passions fins i tot dermatològiques!), anomenat Tay Zonday. No el coneixia. És el penúltim fenomen You Tube, no? Sigui per la raó que sigui, impacta, segur. Si el busqueu a la xarxa n'hi ha per tots els gustos, de temes seus i de versions; jo m'he quedat amb aquesta peculiar versió del "Start me up" dels Rollings Stones que teniu a baix. Aquí us deixo amb el que ens ha dit en Joan.

John Carrawell ha dit:

Joan, feia molt de temps que no escrivia aquí i avui em ve de gust recomanar un artista que, tot i ser desconegut per la majoria de gent, ha sabut llaurar-se una gran popularitat -especialment als Estats Units- a través de...YouTube!

Es tracta de Tay Zonday, un jove americà de 25 anys que l'any 2007 va penjar un vídeo on sortia cantant Chocolate Rain, una cançó escrita per ell mateix que, en poc més d'un any, ha arribat gairebé als trenta milions de visualitzacions.

Tay destaca per tenir una veu molt greu que recorda a l'època d'or del R&B, tot i que també ha experimentat amb altres gèneres musicals. La seva popularitat li ha permès aparèixer en famosos programes de televisió dels EUA i li ha obert les portes a una carrera artística més que assegurada.

Recomano a tothom que busqui "Tay Zonday" al cercador del YouTube per escoltar la resta de cançons -pel meu gust, Chocolate Rain no és la millor de les que ha creat-.

"Tú no existes", Álvaro Pombo

Pel que fa a la poesia, aquest mes de setembre us proposo uns versos d'Álvaro Pombo, poeta i novel·lista espanyol. Deixant de banda la seva més que dubtosa activitat política (segurament detestable, però no barrejarem la roba) és l'autor d'aquest "Tú no existes", excepcional poema.

Per als qui sovint no entenem les coses que passen, el poema ens dóna una clau diferent, una lectura poc convencional i, sobretot, impactant:


Yo dije la verdad, lo dije una y otra
vez a todo el que quiso oírme
e incluso varias veces a quienes
no querían oírme.
No fue un gesto excesivo ni me costó trabajo,
sencillamente decidí repetir
lo que había dicho tantas veces ya;
cuchicheándolo en los pequeños oídos de las lagartijas
como un ave desafortunada,
que entona varias melodías ligeramente indecisas
y ninguna emitida para ser escuchada
o deleitar o entristecer al hombre.
Nada en realidad ha sido pensado
para que tú lo entiendas.
Ningún jeroglífico se dibujó
minuciosamente para que tú te perdieras.
Ningún tesoro se escondió
para que tú lo encontraras.

Tú no existes.


¿Què us sembla?
Per cert, la imatge que acompanya l'article és la portada de l'últim disc dels Astrud, (en parlarem més endavant, segur) que van prendre el títol d'aquest poema com a fil conductor del disc.

'Hop-Frog', Edgar Allan Poe

Poca cosa queda ja per dir avui dia de Poe, mestre absolut del relat curt policial, gòtic o de terror; per tant, res de ressenyes biogràfiques, que la xarxa n'és plena.

El cas és que aquest setembre us recomano un conte seu que ja vaig llegir fa anys i que feliçment he retrobat, "Hop-Frog"(aquí trobareu info del conte).

Partint de la forma de la rondalla medieval (Poe pren com a font una història real de Carles VI i dels seus cortesans) ens transporta ràpidament al seu món fosc i tenebrós amb la venjança com a desencadenant de l'acció. La imaginació és la que acabarà deixant a cadascú en el seu lloc. Aquest és un dels valors més lloats als relats de Poe (segurament per això ens agrada tant) i aquí en trobem una boníssima mostra. Perquè us feu una idea de la repercussió històrica del relat, dir-vos que se n'han fet diverses adaptacions cinematogràfiques i fins i tot Lou Reed el va fer servir com a fil conductor del disc "The Raven" (2003), on David Bowie cantava la cançó "Hop-Frog".

No us vull avançar res de l'argument; només, com a pista, dir-vos que el títol sencer del relat és "Hop-Frog o los ocho orangutanes encadenados".

Cliqueu aquí per llegir-lo i fins i tot descarregar-lo (Hop-Frog o los ocho orangutanes encadenados) o al marge dret, a la secció "Conte del mes de setembre".

Imaginació i enginy al poder!

Portishead i el maleït trip-hop

Beth Gibbons és la veu i l'ànima d'aquest trio de Bristol format el 1991. L'acompanyen Geoff Barrow (teclats) i Adrian Utley (guitarra) i composen junts. Malgrat els 17 anys d'història, només han publicat 3 discos amb cançons noves ("Dummy", 1994; "Portishead", 1997 i l'últim "Third", 2008) i un en viu amb orquestra inclosa ("Roseland NYC Live", 1998), excepcional, el millor que apropar-se per primer cop a la banda. Se'ls ha relacionat des dels inicis amb el trip-hop, un so nascut a Bristol als noranta a partir sobretot de Massive Attack, Tricky i, és clar, Portishead, un estil que barreja electrònica alentida a ritme de reggae, soul i hip-hop amb breakbeats i samples llençats pel dj. de torn. Sense voler-ho, Portishead es van convertir en el grup de referència d'aquesta etiqueta que ells detesten per considerar qué és un invent dels mitjans per comercialitzar-lo i, de pas, classificar l'inclassificable, és a dir, el seu peculiar estil. I això és el que va passar: el trip-hop es va prostituir tant amb mals imitadors que Portishead va deixar de publicar durant 10 anys. Després de suor i llàgrimes per reinventar-se i allunyar-se de la maleïda etiqueta, Gibbons i cia. han tornat a l'escena amb "Third" (2008), un disc dur com una pedra que combina tensió i ritmes marcials amb emoció i tendresa; sense deixar de sonar a Portishead.

La demostració de força i tendresa en viu va arribar a Barcelona a l'última edició del Primavera Sound, el passat mes de juny, que tancava la seva gira mundial amb dos concerts estratosfèrics, inoblidables per la intesitat de les noves peces i la vigència de les antigues, amb una Beth Gibbons excepcional, descomunal. Al mateix festival, doncs, ració doble en viu: un de massiu i un altre de més íntim a l'Auditori de Fòrum. Aquest estiu han descansat merescudament, però almenys sabem que tornen a estar vius, més a prop de Portishead que d'etiquetes absurdes.

Aquí els podeu veure en escrupolós directe al programa de la BBC de Jools Holland amb "The Rip" de l'últim disc, que creix a mesura que avança... fascinant.