El Gran Wyoming rebenta

Com que l'elevat grau d'estupidesa dels Rajoy i cia. no els permet entendre les sarcàstiques crítiques quotidianes del Gran Wyoming (massa elaborades per a certs enteniments), el popular presentador ha decidit rebentar el seu discurs i seguir defensant-nos amb un nou contraatac verbal, ara sense embuts. Com deia Lluís Maria Xirinacs, "és sa donar un cop de puny a qui t'ataca" (i jo afegiria, "ni que sigui verbal..."). Gràcies, José Miguel Monzón, per alçar la veu i explicar la realitat ben alta i ben clara.



El Gran Wyoming, Alcalá de Henares 22/06/2012 from tmc on Vimeo.

El monopoli de la violència

Després de gairebé un any del convuls 27M, aquells fets se'ns dibuixen tan execrables com semblaven. Aquí teniu una prova més de la seva bogeria particular, que ens recorda -no fos cas que algú se n'hagués oblidat- qui és l'única font del dret a la violència. Gràcies, mossos, per curar-nos l'amnèsia.

Una altra educació és possible?

Què i com s'ha d'ensenyar-aprendre a les escoles-instituts? 
Quin és el millor model educatiu?

El debat és etern, però el document gràfic que us adjunto obre una sèrie d'hipotètiques vies fins ara inaudites. Cal remoure els fonaments, enderrocar-los sense mesura, per construir de nou?

Federico Mayor Zaragoza, malauradament singular

És doctor en Farmàcia i Bioquímica, exdiputat, exministre, exdirector general de la UNESCO... però sobretot, Mayor Zaragoza és un intel·lectual indignat... dels qui també proposa.

Voleu arguments per combatre el neoliberalisme que, malgrat tots els desatres, encara governa? Aquí en trobareu uns quants. El seu discurs és malauradament singular, però ara més que mai mereix ser escoltat a totes les escoles del país.

Quino il·lustra els valors que mouen el món

'Luces de bohemia' de La Perla 29. Teatre sense disfresses

La companyia La Perla 29 ha tornat a reblar el clau i ara s'ha atrevit a revisitar una obra d'alt voltatge, el clàssic de la literatura castellana Luces de Bohemia, de Valle-Inclán. La seva temàtica la fa més que oportuna, i és que, com a principis del s. XX, avui també sentim l’esgotament d’un sistema uniforme i corromput i la gairebé nul·la capacitat de rebel·lar-s’hi dels qui el pateixen. 

L'espai, la Biblioteca de Catalunya, en mans de La Perla 29 s'ha convertit en el millor estímul per al públic que encara cerca l'essència del gènere: elegant i proper, acollidor, desenfadat i, gràcies al bon ull de l'Oriol Broggi i cia, del tot integrat a qualsevol de les obres que ens hi regalen. La feina de contextualització de l'obra a l'entorn és immillorable.

El repartiment de La Perla 29 interpreta, però no sobreactua, i aquest simple detall, malauradament, ja els diferencia de la resta. Lluís Soler és el Max Estrella ideal, torturat, irònic, contradictori però capaç de clamar al cel les veritats que altres no s'atreveixen ni a pensar. Jordi Martínez, Don Latino; mesquí però innocent i proper alhora. Xavier Boada, en diferents versions de si mateix (per exemple, com a l'amic Don Peregrino Gay o com a taberner) i sobresortint cantant a pèl, i posant-nos la pell de gallina en un dels moments més sorprenents i emotius de l'obra, que de tan natural ja semblava haver-lo previst Valle-Inclán: em refereixo al moment en què Boada interpreta el cambrer del Colón i arrenca a cantar La poesía es una arma cargada de futuro*, poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. Boada, imitant la cadència d'Ibáñez, supera el rovell original, i el poema, com acostuma el gènere, sintetitza la temàtica de tota la història en uns versos predestinats a casar-se amb l'obra.

Aquesta és una de les poques concessions que es permet Broggi respecte al text original. I poca cosa més. Només recordo alguns diferents accents de castellà que van modulant alguns personatges al llarg de l'obra, fins a arribar a l'enterramorts català de Max, realista i cínic, inclòs el to i el posat.

I la resta del repartiment? Més que notable: Jacob Torres, Manel Dueso, Marissa Josa i Màrcia Cisteró evidencien que un bon actor brilla sempre a mans d'un bon text i d'una bona direcció. I personalment, hi vaig descobrir Camilo García, més conegut com a doblador que com a intèrpret, amb una presència immensa, en la pell de quatre personatges (Zaratrustra, Ministre, Soulinake i el Marqués de Bradomín), als quals els imprimeix una barreja d'humanitat i humorisme, amb una voluptuositat física i vocal privilegiada i amb molt, molt d'ofici.

I al final, el crit histriònic del lloro conclou l'obra. Esperpèntic com l'època dels antics dictadors espanyols de principis del s. XX i com la nostra. Adés i ara, impossible qüestionar el sistema. Només gosen els ulls d'alguns bojos atrevits, i Max Estrella, malgrat la seva ceguesa, segueix sent qui hi veu més clar. Malauradament, la seva quixotesca desobediència segueix sent el camí.

              

*La poesía es una arma cargada de futuro

(Poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. En cursiva, els canvis introduïts per Ibáñez)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,

mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,

fieramente existiendo, ciegamente afirmando,

como un pulso que golpea las tinieblas,

que golpea las tinieblas.

Cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades;

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,

amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo,

cultural por los neutrales, que llenándose las manos

se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía

de quien no toma partido, (de los que toman partido,)

partido hasta mancharse. (forrarse.)

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.

Y canto respirando. Canto y canto y cantando

más allá de mis penas,

de mis penas personales, me ensancho,

me ensancho.

No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo, estamos (seguimos) tocando el fondo.

Qui "retalla" durant la investidura de Trias?

1 de juliol de 2011. Xavier Trias és investit alcalde de Farsalona. Jura el càrrec sota la protecció de dues funcionàries, vestides de carrer. La més valenta, vesteix una samarreta... contra les retallades!

Des d'aquí, et felicito pel teu coratge. T'acabes de guanyar el meu respecte etern malgrat que ets... mossa, no?


Algú em pot aclarir quin és el seu càrrec?

19J. Els agradi o no, som molts i diferents

Ara ens toca a nosaltres (Foto: Marc Soler)

19J. Prova de foc del nou moviment social encetat, a casa nostra, a la plaça Catalunya: no aglutinar només els mal-anomenats "indignats"* que des del 15M han ocupat la plaça sinó anar més enllà i convocar a tothom a unir-s'hi, sigui quin sigui el seu tarannà, el seu color, el seu esperit i la seva reivindicació particular. Perquè els sectors afectats són molts i diversos, però les causes del desastre i els seus principals responsables (amb la nostra complicitat, sí,  però ingènua i manipulada pels mateixos que mouen els fils) són els mateixos: els polítics, empresaris i banquers que ens hi han conduït i que, des de fa un parell d'anys, desmantellen les engrunes de l'Estat del Benestar prohibint-nos, a més, que ens hi oposem ni que sigui formalment de manera democràtica, perquè el sistema que han creat ni tan sols ens permet participar, perquè el sistema electoral ens té lligats de mans i peus.

A Barcelona, el 19J s'hi van reunir joves i aturats, sí, però també metges, petits empresaris, funcionaris públics, professors i mestres, jubilats, bombers, assalariats, autònoms, etc., de diferents generacions i procedències, més o menys afectats personalment per la crisi però identificats amb què cal fer alguna cosa d'una vegada per totes.

19J, Via Laietana (Foto: Marc Soler)

Què ha canviat? S'ha perdut la por perquè s'està arribant a límits insospitats, ens està afectant globalment, i la societat de la informació internauta ha afavorit el ressò de noves veus que ens obren els ulls: la gent ja no es conforma amb el que li explica el periodista venut als interessos d'un gran grup empresarial o a la propaganda del partit polític de torn.

Ens han volgut enlluernar amb un benestar fictici, amb serpentines rovellades. Però ara comencem a dir prou. Molts més dels que s'imaginaven, i més diferenciats del que voldrien: catalanistes i/o independentistes o no, habituals a les urnes o no, nascuts aquí o arribats de fora enlluernats per la fal·làcia que els han venut, i més, molts més cada dia que passa es consciencien de la gravetat de la situació i es converteixen en agents actius d'un moviment que, a mesura que avanci, encara serà més plural. Poc a poc però sense fre.

Perquè el moviment tot just s'enceta. I malgrat ser del tot embrionari, ara, per força, ja s'ha de tenir en compte. Perquè no hi ha pressa, però ja no s'aturarà. Això només és el principi.




 *Els mitjans i tertulians habituals als gran mitjans han convertit el terme "indignats" en el pueril adjectiu que defineix, compassivament, un grup de fills descarrilats a qui han deixat esbravar en temps de crisi perquè no emprenyin massa. Fins als fets de Ciutadella (15J) tot havia estat falsa indulgència. Des d'aleshores, són bocs expiatoris de tots els mals que atempten contra la Democràcia que, com diuen, "tant ens ha costat assolir". No entenen que els "indignats", utòpics o no, en volen una altra, de Democràcia. I si ho han entès, no ho volen reconèixer perquè tenen por que els treguin la poltrona. De moment, doncs, l'expressió menys connotada que se m'acut és "nou moviment social". I deixem-nos d'adjectius, encara massa imparcials si els atribuïm als protagonistes d'un moviment tan embrionari. Sigui com sigui, allunyem-nos d'etiquetes, sempre injustes i fàcilment manipulables.   

De aquellos barros, estos lodos

El dibuixant Aleix Saló va publicar fa uns mesos la millor il·lustració, en forma de còmic (Españistán. Este país se va a la mierda, Glénat 2011) dels fets que ens han conduït al desastre econòmic actual. Després, va convertir el preciós llibret en imatges, les va penjar a la xarxa i en 7 dies ja havia estat reproduït més de 2 milions de vegades. 

Avui ja supera els 3 milions de visites, i és que la història recent es pot explicar de moltes maneres diferents (l'hem sentida analitzada per especialistes mil vegades) però el seu estil, directe, gràfic i tan irònic i punyent com requereix el drama, el fa tan atractiu que no puc fer res més que aplaudir-lo... i reivindicar-lo, malgrat el mediatisme de què ja gaudeix, per si un cas algú encara no n'està al cas.    

Saló posa en evidència els constructors, empresaris i, òbviament, els governs i els seus dirigents. Siguin del color que siguin, ells han estat els impulsors o, pel cap baix, els còmplices del desastre, i a Españistán més que a cap altra racó del planeta. 

Tot va començar el 1998... us sona?

Herman Dune, Coixet, Estrella Damm i jo

Acabo de saber amb recel que la cançó de l'Estrella Damm d'aquest estiu és I wish that I could see you soon dels Herman Dune. I miro d'argumentar-vos les meves elucubracions, potser poc assenyades:

Ja fa un parell d'anys que, per mantenir la meva integritat mental intacta, em vaig proposar canviar de canal de TV quan comença a sonar aquesta campanya bonrotllista, artificial, assèptica i, en definitiva, vendelplanista amb què la marca birrera catalana ens bombardeja. Aquest últim any el malson no s'ha acabat amb l'estiu, i és que n'hem hagut d'empassar una altra que feia bandera del catalanisme més pamfletista, carrincló i pseudofeixista, el que busca una identitat transversal relacionant folklore, tradició i un orgull nacional inventat (el lema era "Coses bones que tenim aquí"), obviant que és el mateix discurs que el franquisme ens concedia quan mostrava "las particularidades regionales"... i que encara estem allà mateix. 

Els amics de la demagògia

A banda d'aquestes maniobres que vull subratllar perquè em semblen més perilloses del que semblen (no us sembla que mirar-se sempre el melic i fer-nos creure que som millors que els altres són símptomes d'un provincianisme intransigent amb les diferències?), tornem a la campanya birrera d'enguany.

He empassat saliva i ja l'he vista. Segueix la línia de sempre, la de l'optimisme superflu. A més, amb la incorporació d'Isabel Coixet a la direcció del producte, l'emotivitat sensacionalista està garantida, i és que l'avalen els seus culebrots cinematogràfics que, com el pa de Barcelona, de tan estètics no tenen gust de res. En aquest cas, el protagonista és un cuiner en pràctiques a El Bulli que té temps de fotre's tantes festes, banyets i birres com vulgui... i fins i tot enamorar-se (com no!) mentre treballa al millor restaurant del món. Algú s'ho creu? Espero que no (i si algú en té dubtes, que li pregunti a qualsevol que hagi passat per aquella cuina), però... és taaaan rebonic! Com el pa de Barcelona, o els aparadors del passeig de Gràcia.

Com mola ser cuiner en pràctiques!

I arribem al cap del camí: quina cançó ha triat Coixet? Un tema preciós de David-Ivar (Yaya) Herman Dune, granger d'Arkansas nascut a França que l'any 2006 ens va ensenyar una nova manera d'entendre el folk amb aquella joia en forma de disc anomenada Giant. Yaya també hi surt cantant i, òbviament, no li ho retrec, que amb la pasta que li deuen haver donat igual ens regala una altra joia folk, i això ja s'ho val.

Això no obstant, he de dir que fins avui tant se me'n fotia quin tema triava la Damm per marcar la tendència estiuenca (sempre tan innocu com el missatge de fons). Però aquí m'han tocat la fibra, i us garanteixo que no sóc l'únic. I començo a intuir les conseqüències de tot plegat:

1. Coneguts, familiars i cia. em preguntaran si ja he escoltat la "nova" cançó de l'Estrella, que segur que m'agrada (sempre són una merda, però cada any m'ho diuen com si tot el que sembla indie m'hagués d'agradar). La cara de tonto no me la traurà ningú, i em serà més complicat que mai explicar el que penso d'aquestes maniobres politico-publicitàries per justificar la meva animadversió... justament quan l'himne mediàtic de l'estiu és un dels meus temes favorits (la meva esquizofrènia serà tan evident que estic convençut que no em sabré explicar).
   
2. Sonarà arreu, la qual cosa us puc garantir que no em desagradaria gens si no fos perquè anirà associada a tota aquesta parafernàlia que tan agrada als nous pijos-pseudohippies. I a més, enverinada de producte de màrqueting per adormir les masses. La pitjor de les combinacions, vaja.


3. Els mateixos flipats, la portaran de sintonia al mòbil. M'hauré de mossegar la llengua.


4. I el pitjor de tot: encara que miri de no intoxicar-la, mai més podré gaudir-la com fins ara: el verí és potentíssim, ho infecta tot, i el meu imaginari no en serà l'excepció.

El millor serà que li expliqui al meu psicoanalista, potser ell m'ajudi. O potser el millor serà preguntar als indignats de la plaça Catalunya què en pensen d'aquest bonrotllisme que ens volen fer empassar, any rere any. Igual coincidim en què les maniobres per mantenir-nos hipnotitzats són per tot arreu. Fins i tot en la birra que ens venen els paquis. Fins i tot en la música que escoltem. O potser fins i tot en nosaltres mateixos.


Yaya: l'únic innocent de la maniobra o una peça més de l'engranatge?

Els antisistema sou vosaltres

Els qui mouen els fils estan descol·locats. Observen el que està passant aquests dies arreu de l'Estat i no entenen res. Perquè ells han establert les regles del joc, les lleis del sistema, les han executat i se n'han aprofitat endogàmicament sense escrúpols. Fins ara, els únics que els escopien els tenien control·lats, etiquetats: "antisistema", els deien. "Són violents, només volen atemptar contra la pau social que tant ens va costar establir", deien. "Són perillosos, quatre grillats, delinqüents".


Els qui mouen els fils tenen un problema: no entenen res. Perquè les reivindicacions al carrer estan sent populars. Perquè resulta que hi ha gent que no es manifesta, sinó que reflexiona. Perquè es vol transformar profundament la societat a través de la societat mateixa. Perquè ningú els representa. "¿Qui hi ha al darrere?" pregunten. No entenen res. "¿Qui se n'aprofitarà, a les eleccions?".

(A) No, paios, no heu entès res. No representem a cap partit, a cap organització. Volem que la gent prengui la paraula, intervenir en el sistema. Control+Alt+Supr i posar nous fonaments.


($) Però els delinqüents "antisistema" també són aquí! Acabareu amb la pau social!

(A) No heu entès res. Ho heu podrit tot. Sou corruptes i especuladors per definició. I els qui hem intentat canviar el vostre status quo des de dins, hem tret el cap, ens n'hem avergonyit i hem marxat per dignitat. No heu entès res.
Ah! I... per cert: els qui anomenàveu "antisistema" us escupien perquè ho mereixíeu. Perquè VOSALTRES sou els únics antisistema.


Fotos: Plaça Catalunya, 20 de maig de 2011. Autor: Jordi Mercader

Contra les penes, punyalades.

Tens por a la crisi? Ells no.

Al mal temps, bona cara; la millor teràpia anticrisi: no perdre el somriure. Genial.

Qui és el violent?

Barcelona, 18 de març de 2009, Plaça Universitat.
Ja sabeu com les gasten, però no puc resistir penjar-vos aquest petit document que il·lustra com es desencadena la violència: Qui es defensa? Qui és l'agressor? Qui va armat? Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

La 'Farsalona' que ens ha tocat viure

Per no perdre el món de vista, sovint ens convé observar-lo i indignar-nos. El Xavi, amb qui practico aquestes saludables revoltes dialèctiques antisistema, m'ha fet arribar aquesta modèlica pel·lícula, BCN Thematic Park, que parla de la nostra ciutat, on hem decidit quedar-nos suposo perquè a còpia de viure-hi, un s'acostuma a tot ("el roce hace el cariño...") i perquè, què collons, hi tenim la vida muntada!; però que odiem justament pel que explica aquest film: l'impacte debastador d'una economia basada en enriquir-se amb el qui ve de fora; el puto turisme, vaja, i els seus efectes altament nocius en la gent que hi viu (pisos impossibles de pagar, mòbing immobiliari, acomiadaments injustificats, ETT's...) Com pot ser que els polítics vomitin una vegada i una altra que "la riquesa de bcn és la seva gent..." o collonades de l'estil i, paradoxalment, es dediquin a putejar-nos l'existència?

Voleu saber què passa si convertim el turisme en el monocultiu econòmic de la ciutat?

Mireu-vos aquesta altra cara de la realitat... Això no ho veureu als grans mitjans de comunicació, segur.

I com diuen al seu bloc, si voleu fer una presentació de BCN Thematic Park, tant sols cal que envieu un correu electrònic a malmodovar6@hotmail.com.

Banksy

Darrere aquest nom s'amaga un dels artistes grafiteros amb més prestigi a nivell mundial. Ja fa anys que ha omplert les parets londinenques amb les seves provocadores pintades, que aprofiten l'entorn urbà i l'adapta a la seva obra per llençar una crítica mordaç sobretot als mitjans de comunicació (de fet, sovint aprofita obres clàssiques o imatges conegudes per tots, les modifica i les transforma amb un nou i suggerent punt de vista, sempre anti-sistema). Una de les seves gamberrades preferides és la incursió clandestina a museus on penja, entre les obres dels pintors més reconeguts, la seva, que resulta ser una peculiar visió del museu o del que s'hi exposa.
Després d'haver amagat fins ara la seva identitat real (la incògnita, òbviament, ha contribuït al mite amb mil llegendes urbanes sobre l'artista), els últims rumors (l'han caçat pintant) apunten que el grafitero es diu Robin Gunnigham, que té 34 anys i que va néixer a Bristol (diuen que alguns amics de la infantesa l'han reconegut...)
La paradoxa de tot plegat és que Banksy s'ha fet milionari lluitant contra el capitalisme (a Internet s'han arribat a pagar 275.000 euros per una de les seves obres!)
Per a alguns, Banksy és un anti-sistema avantatjat, un "listillo" que denuncia les injustícies però que signa contractes amb la Puma o l'MTV. Critica el sistema però l'alimenta i hi participa; però això, d'una manera o d'una altra, ho fem tots, no? No sabem si és ètic o no guanyar-se la vida amb art anticapitalista, però el que és indubtable és la qualitat tècnica de la seva obra i que la seva és una proposta intel·ligent, corrosiva amb els qui mouen els fils, irònica i mordaç. Passejeu-vos per la seva web (Banksy) o per la xarxa i veureu l'altra realitat...