divendres, 31 de desembre del 2010

Pere Janer mola!

L'última troballa abans d'acabar l'any és el mallorquí Pere Janer i el seu disc "Guapo". Fa 10 anys va dissoldre el seu primer grup, La Fosca, on compartia espai creatiu amb Joan Miquel Oliver, qui a més hi tocava la guitarra.

Amb el temps ha anat madurant cap a on dirigir el seu nou format, i al final s'ha dibuixat en aquest preciós disc on ja signa amb el seu nom. "Guapo" són 11 peces d'amor que amb la producció de Jaume Manresa (teclista i Dr. Polanski dels Antònia Font) s'ha traduït en un magnífic disc de pop electrònic, amb el ressò del que es feia als vuitanta, i que m'ha conduït mentalment a un dels millors discos estatals dels anys noranta, "Un soplo en el corazón" (1993) dels Family, i a la moguda del nou pop que ha impulsat el segell Elefant Records des dels anys noranta amb grups com La Casa Azul, Le Mans, Nosoträsh, Niza, Los Flechazos, etc.

Una veu que s'insinua, personal, ben adobada, i ens recorda irremeiablement (també per qüestions dialectals...) a la de Pau Debon (Antònia Font) i (sorpresa!) a la del gran Franco Battiato. Ara també hi trobem el ressò de Joe Crepúsculo (de fet, el hit "Guapo" el podria signar Joe si cantés en mallorquí). Però Pere Janer és menys corrosiu, i s'ho pren tot plegat d'una manera menys salvatge. De totes maneres, ens enganxa a la primera, una vegada i una altra... A banda del hit "Guapo", ja ens dinamita des de la primera ("Ventiladors"), i amb "Vull volar" ja ens ha fet esclatar. Volíeu rebenta-pistes per aquestes festes? Doncs amb "Guapo" ja no cal ni que sortiu de casa; la felicitat musical la teniu assegurada. Busqueu-lo o compreu-lo: Pere Janer? Mola!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Sanjosex: visca el contratemps!

En Carles Sanjosé va apareixent, com qui no vol la cosa, sense fer massa soroll, en la nova escena musical catalana. El seu ascens no ha estat fulminant, com el merescut èxit dels Manel o el dels sobrevalorats (per dir-ho suaument) Amics de les Arts, sinó que s'ha anat situant a primera fila sense fer massa soroll: com el segell que l'acull, Bankrobber, que no paren d'apostar, amb molta vista, pels qui la gran indústria ignora, i a còpia de prioritzar propostes amb personalitat i músics que estimen l'ofici, ja compten amb un planter envejable (El Petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Mazoni, Le Petit Ramon...)

Sanjosex van aparèixer deu fer cosa de 4 o 5 anyets des de la Bisbal cap a BCN, en petites sales, però ja amb un potent directe (quan es poden permetre el luxe de cabre-hi tots cinc, però si no hi caben, la proposta sense percussió també enlluerna).

Els hi coneixem tres discos: "Viva!", "Temps i Rellotge" i "Al marge d'un camí", i el cert és que, a cada nou disc, el salt està sent contundent, fins al punt que ja podem dir que l'últim, "Al marge d'un camí", és un dels millors que hem sentit per aquests verals: blues, folk, rumba, un contratemps que s'enganxa al cervell com una paparra, i sobretot excel·lent cançó d'autor, amb entusiasme, molt d'amor, tristor, quotidianitat... i el que més m'agrada és la transparència de tot plegat, tant de la música, les lletres i dels músics a l'escenari, sense compostures, sense pretensions ni grandiloqüències, ni grans discursos. Tot plegat, molt saludable, molt ben elaborat (la producció made in Ricky Falkner segueix sent exquisida), i emocionant. Proveu d'arrencar qualsevol dia d'hivern amb ells i ja veureu com tot plegat fa una altra pinta...





dissabte, 2 d’octubre del 2010

Belle & Sebastian Write About Love

Els Belle & Sebastian estan a punt de regalar-nos el seu nou disc 4 anys després de "The Life Pursuit" (2006). El trobarem arreu a mitjans d'octubre.

Els vam poder veure per la Mercè, tot just fa una setmana, i vam comprovar que el seu estat de forma és immillorable, que segueixen sent tan exquisits com sempre i que ara compten amb el plus que dóna l'edat: experiència, seguretat, desimboltura i fins i tot desvergonyiment, cosa que semblava impossible quan els vam conèixer fa 14 anys, extremadament tímids, quan no s'atrevien ni a concedir entrevistes...

El nom del disc no pot ser més explícit: "Belle & Sebastian Write About Love". Ho han fet tota la vida però ara ja no se n'amaguen. I aquests dies comencem a saber com serà aquest nou disc i, pel que vam sentir a la Mercè i pel que podeu veure al vídeo de presentació del disc, això fa molt, molt bona pinta. De regal trobareu "Write about love", el tema que dóna nom al nou disc, i la ja clàssica "Piazza New York Catcher" (2003), interpretades totes dues en viu fa tot just tres dies (29/9/10) al Late Night de Jimmy Fallon a l'NBC. Absolutament delicioses.

Molts sabeu que em podria passar la vida parlant d'ells, que són el grup pop de la meva vida i totes aquestes collonades que a vegades diem, segurament massa esquemàticament, quan volem definir-nos de manera gràfica però, no ens enganyem, massa simplista. Però avui em sembla que ja no cal dir res més. Només se m'acut pensar per un moment com hagués estat tot plegat sense ells... i em sembla que hagués arribat aquí mateix, sí, però segurament més barroer del que ja sóc. Mireu com són al 2010 B&S i jutgeu vosaltres mateixos.





dijous, 5 d’agost del 2010

Maria Coma, una delícia

Amb només 24 anyets, la Maria Coma, compositora i pianista de formació, s'ha instal·lat feliçment al pop. L'any passat va debutar en solitari, acompanyada en viu de la seva parella, en Pau Vallvé (Estanislau Verdet), qui a més li ha produït el primer disc, "Linòleum", un recull preciós de temes delicats i juganers on descobrim la veu de la Maria a ple rendiment, exquisita com poques, després d'haver-la tastat u_mä, el seu altre projecte en paral·lel també amb en Pau. A principis del 2011 completarà la gira en viu d'una seixantena de concerts, cosa que ja evidencia la boníssima acollida que està tenint el seu debut. Mentrestant, ha tingut temps de musicar diversos curtmetratges, de fer-se els videoclips i de preparar els temes del seu segon disc.

Des d'aquí, aposto decididament per ella; del degoteig de bones propostes musicals que feliçment s'estan coent a casa nostra, la seva sobresurt imponent, com la d'una Rufus Wainwright casolana, compositora de formació i virtuosa com el canadenc, acaronant i esgarrapant el piano, cantant com els àngels.


dilluns, 26 de juliol del 2010

'Ordre i Aventura', Mishima

Ja fa uns mesos que van presentar el seu últim disc, "Ordre i Aventura". Ara que ja tenim certa perspectiva, podem dir sense risc que aquest darrer treball és el millor de la seva carrera. Des de "Set Tota La Vida" (2007), Mishima ha anat donat passes cada vegada més sòlides, amb lletres i composicions que de tant ben trabades són insòlites en el actual panorama català pop. El que ells fan, ho fan com ningú, però val a dir que cada vegada tenim l'escena catalana més farcida de boníssimes propostes. Per mi, ells són al capdavant de tot plegat. Crec que comparteixen el lideratge amb Manel, Estanislau Verdet, Maria Coma, Roger Mas i Love Of Lesbian (els Antònia Font també hi tornaran a ser quan vulguin). Cadascú s'ho fa des de diferents òptiques, més o menys folk, o pop, o rock... però Mishima lidera la barreja d'indie pop i cançó d'autor com ningú.

Mishima són els reis de la combinació d'electricitat i bones melodies, i "Ordre i Aventura" n'és el millor exemple. El disc és curtet, però molt, molt intens. També és més instrumental, i els textos són més curts però més precisos, i el resultat és més impactant. I en viu creixen i ja passegen una proposta que acarona i esgarrapa com ens agrada, i que els ha d'acabar situant entre el millor del panorama estatal. A més, les lletres del David Carabén cada vegada són més afilades, amb més poesia i, com al primer tema del disc -"Tot torna a començar"-, amb més esperança, que també és d'agrair en els temps que corren...

El primer regal que ens han fet és el videoclip d'aquest primer tema, "Tot torna a començar", en què s'atraveixen a fer un exercici d'estil cinematogràfic a a partir de la mítica "Ordet" de Carl Theodor Dreyer. El resultat és excel·lent. De fet, podeu comparar el clip a l'escena final de la peli: l'única diferència és que ara el salvador es disfressa de llop i udola, de la mà del nen, per produir el miracle. I és que "tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix..."



divendres, 18 de juny del 2010

La Caterineta per la Mercè

El Petit de Cal Eril ens acaba de regalar aquest videoclip. La cançó és l'adaptació d'una de la literatura popular i en Joan Pons és qui fa tots els papers de l'auca d'aquesta història... més negre que les pelis del Tarantino.

divendres, 14 de maig del 2010

Dr. Dog, la nova perla 'americana'

Són cinc americanets de Philadèlphia que fa poquet he conegut gràcies "a un que li ha dit un que li han dit..." -els millors descobriments, com sempre, el boca-orella-. Són una banda de rock indiscutiblement americà, sí, però a més beuen del soul i del pop-rock dels 60's i 70's... (com no, aquí també hi ha Beatles.. i Supertramp!) i de les millors bandes del moment.

El primer cop que els vaig escoltar, de seguida em va venir al cap Wilco i The Flamming Lips; després he sabut que Jeff Tweedy (líder dels Wilco) els ha apadrinat dient que és una de les seves bandes favorites. Ja han publicat tres discos i ara ja comparteixen escenaris amb gent tant il·lustrada com Howe Gelb o M. Ward. I el millor regal és que el dissabte 29 de maig seran al Primavera Sound, a l'escenari San Miguel, el gran, cosa que confirma que ja hi arribo tard i que la legió de guiris que ens hi trobarem ja els ha descobert fa temps... Tard, sí, però a temps de gaudir-los en viu a tot drap, com anuncien els directes que ja els hi hem vist per la xarxa.

El disc que se m'ha enganxat com una paparra és Fate, el segon. El primer, We All Belong, ja dibuixava el que podien arribar a ser, i al tercer, Shame, Shame, collen l'invent i s'atraveixen a convertir-lo en un festival, brillant i valent.

Us deixo dues perles: primer, un dels seus grans temes, The Rabbit, The Bat, and The Reindeer en viu i desenfrenat des d'Austin (Texas), el bressol de tota aquesta moguda que recupera el millor de la tradició folk i rock, el que etiquetem com a americana. I després, el vídeo de Hang on, tema que podrien signar els mateixos Wilco, o els millors Rolling Stones.

Algun dia ens deixarem créixer una barba salvatge i creuarem l'Atlàntic...




dilluns, 12 d’abril del 2010

She & Him: pop-pop-poppie!

Aquest parell semblava que s'havien trobat per passar l'estona i ara resulta que el tema es consolida més del que pensàvem... Recordo: ella és Zooey Deschanel, actriu boniquíssima, i ell és Matthew Stephen Ward, conegut com a M. Ward, un dels millors cantautors sorgits de la nova fornada americana. Es van conèixer quan ell feia la música de la pel·lícula The Go-Better, que ella protagonitzava. Zooey li va descobrir el seu instint musical i van acabar gravant alguns temes que ella conservava de fa temps. La col·laboració es traduí en el preciós disc Volume One (2008), i ara ja són una banda que gira pel món regalant-nos el seu optimisme, amb harmonies poppies rotllo Au Revoir Simone o Camera Obscura, i com no, a prop dels inventors moderns d'aquest so, els Belle and Sebastian.

S'ho han pres tan seriosament que ara han publicat l'obligat Volume Two amb més cordes i més fantasia poppie que al primer -que ja és dir...- Sigui com sigui, no han perdut el bon humor i el somriure i, al primer vídeo del disc, del tema "In the sun" (títol mooolt escaient!), s'atraveixen fins i tot amb l'escenificació paròdica d'un musical adolescent. Com no, ella fa el paper de noia innocent que s'enamora del paio dur de la classe, que és, com no podia ser d'una altra manera, el gran M. Ward. El vídeo l'ha fet Peyton Reed, director de comedietes romàntiques però de gran format, que aquí vol parodiar. Encara acabarem aprenent-nos la coreo..! I la millor notícia és que la podrem practicar a l'Apolo, el proper diumenge 25 d'abril, al seu primer concert a casa nostra. Apa, anem escalfant motors..!

diumenge, 14 de febrer del 2010

Pop lluminós d'alt voltatge; qui ho diria

Tachenko és la banda sorgida de les cendres de El Niño Gusano, i ja fa un parell de discos que ens proposen un pop brillant, de dia clar, lluminós, amb melodies i lletres properes i reconfortants, i tornades d'alt voltatge. Diuen que beuen de Midlake i Richard Hawley; a simple vista als antípodes, però en realitat, ja veureu, no tant; el pòsit és el mateix. Acaben d'editar "Os reís porque sois jóvenes" i em sembla el disc que avui somiaria publicar Sidonie, però que el pes de la indústria -o el de los 40 Principales- no els ha permet acabar de formular. Per cert, aquests aragonesos amb pinta de paios durs -qui diu que l'estètica s'adiu sempre amb el que un fa?- acaben d'acompanyar Micah P. Hinson en la gira estatal, no com a teloners, sinó com a banda del texà; i uns parlen maravelles de l'altre, i a l'inversa; i es van fer amiguets, i tot plegat...

El disc està penjat a l'Spotify, com la majoria de músics espanyols i catalans, que últimament, per fi, ja s'hi troben, i relacionadets per localitzar-los millor -la veritat, tot un luxe-.

"Escapatoria"
és el primer senzill: irresistible, com la resta del disc.

dijous, 14 de gener del 2010

Les millors cançons del 2009

Amb una mica de retard (les obligacions apreten) però ja tenim aquí el meu particular resum de l'any, aquesta vegada de les melodies en forma de 5 grans temes que no s'han marcit amb el -breu- pas del temps i que crec que mereixen tantes escoltes com temps tinguem per seguir creient en el poder enlluernador de la música popular. He triat les millors versions que es troben al you tube, algunes autèntiques joies; d'altres, només per poder escoltar-les en bones condicions. Ja veureu, ja...

Apa, sense més preàmbuls, aquí les teniu:

OH NO, ANDREW BIRD
(L'Andreu fa honor al seu cognom i xiula que xiularàs...)



IMMORTELS, DOMINIQUE A
("Mai et vaig dir que som immortals. Per què te'n vas anar abans que t'ho digués?")




TOO MANY BIRDS, BILL CALLAHAN
(Quan dos són multitud)




MY TIMING IS OFF, EELS
(Ell ja era barbut abans de la invasió)




VARIABLES, THE NEW RAEMON
(Sortegeu les cançons del seu disc "La Dimensión Desconocida": la que us surti, també hauria de ser aquí)