divendres, 14 de juny del 2013

Els millors concerts del Primavera Sound?

LES RESTES D’UN INCENDI
DESPRÉS DE TRES SETMANES PAINT EL CAP DE SETMANA MUSICAL MÉS LLARG I INTENS DE L’ANY, MIRO DE SINTETIZAR UN DELS MILERS PS –TANTS COM ABONAMENTS VENUTS– EN CINC REIVINDICACIONS, CINC RETALLS QUE ENCARA ARA SÓN A LA MEVA MEMÒRIA I QUE –SOSPITO– HAN ARRIBAT PER QUEDAR-S’HI:




1. SWANS
Fugint a temps de l’atac megalòman-egòlatra dels Blur, vaig poder viure Swans per endur-me l’impacte més intens del festival: doble percussió-doble detonació, guitarres llançant míssils i Michael Gira dirigint-ho tot i escopint foc més que cantant. Músics buidant-se i públic hipnotitzat, tots junts purificant emocions. S’ha de viure.


2. DANIEL JOHNSTON
No sabrem mai si l’Auditori del Fòrum era ple per la morbositat que desperta el personatge o per la tendresa-tenebrosa de les seves lletres, melodies i veu. Sigui com sigui, els qui hi vam ser vam tenir el plaer de viure la combinació del recinte amb millor acústica de la ciutat amb el directe d’un dels pocs músics que encara conserva la innocència i la lucidesa que tots plegats anem perdent amb el pas dels anys. True love will find you in the end.

3. FUCKED UP
Més que un concert, els canadencs van regalar-nos una celebració d’energia canal i visceral. Ells, com el món, estan ben emprenyats, però en viu són capaços de redimir-se amb el costat bo de l’existència humana. Com? Celebrant el fet de viure a cada segon com si fos l’últim. Tot plegat, des del hardcore a la melodia rock més vitalista (i acabant amb l’abraçada literal del seu enorme vocalista, Pink Eyes, amb el públic). El moment més feliç del festival.


4. DEXYS
Reapareixen després de gairebé trenta anys amb el nom retallat (sense l’apèndix Midnight Runners) havent superat, primer, l’èxit universal d’una cançó que els encasellava erròniament (la verbenera Come on Elieen els ha fet més mal que bé) i, després, les mil i una addiccions dels seu líder i ànima del projecte, Kevin Rowland. La justícia poètica i la passió artística de Rowland, entussodit a tornar-se a aixecar les vegades que convingui, ens els ha retornat amb un disc preciós (One Day I’m Going To Soar) i amb un show en viu en què l’interpreten i el dramatitzen com si fos el primer treball de la seva carrera. A l’Auditori no van renunciar al format original del nou show d’un parell d’hores commovedores. El millor exemple de com reinventar-se i no morir en l’intent.


5. THE BREEDERS
Sense estar anunciat, The Breeders van celebrar el vintè aniversari del seu millor disc, Last Splash, no una sinó dues vegades: la prevista el divendres 24 a l’escenari Primaversa del Fòrum i, per sorpresa, dos dies abans, el dimecres a la Sala Apolo. El fet és que van ser els protagonistes d’una nova iniciativa del PS anomenada Secret Show: literalment, a l’Apolo hi hauria un concert a les 22h però no sabíem de qui. Les reserves per accedir-hi eren obertes a tothom però òbviament limitades a l’aforament. Vaig tenir la sort d’aconseguir una reserva a temps i la sorpresa encara ara em posa els pèls de punta: sentir la Kim Deal, sa germana i cia. de tan a prop i viure Last Splash en l’espai idoni al so d’aquest disc no té preu. Només era l’inici del PS. La resta? Un regal.