DESPRÉS DE TRES
SETMANES PAINT EL CAP DE SETMANA MUSICAL MÉS LLARG I INTENS DE L’ANY, MIRO DE
SINTETIZAR UN DELS MILERS PS –TANTS COM ABONAMENTS VENUTS– EN CINC
REIVINDICACIONS, CINC RETALLS QUE ENCARA ARA SÓN A LA MEVA MEMÒRIA I QUE
–SOSPITO– HAN ARRIBAT PER QUEDAR-S’HI:
1. SWANS
Fugint a temps de l’atac
megalòman-egòlatra dels Blur, vaig poder viure Swans per endur-me l’impacte més
intens del festival: doble percussió-doble detonació, guitarres llançant míssils
i Michael Gira dirigint-ho tot i escopint foc més que cantant. Músics
buidant-se i públic hipnotitzat, tots junts purificant emocions. S’ha de viure.
2. DANIEL JOHNSTON
No sabrem mai si l’Auditori
del Fòrum era ple per la morbositat que desperta el personatge o per la tendresa-tenebrosa
de les seves lletres, melodies i veu. Sigui com sigui, els qui hi vam ser vam
tenir el plaer de viure la combinació del recinte amb millor acústica de la
ciutat amb el directe d’un dels pocs músics que encara conserva la innocència i
la lucidesa que tots plegats anem perdent amb el pas dels anys. True love will find you in the end.
3. FUCKED UP
Més que un concert, els
canadencs van regalar-nos una celebració d’energia canal i visceral. Ells, com
el món, estan ben emprenyats, però en viu són capaços de redimir-se amb el
costat bo de l’existència humana. Com? Celebrant el fet de viure a cada segon
com si fos l’últim. Tot plegat, des del hardcore a la melodia rock més
vitalista (i acabant amb l’abraçada literal del seu enorme vocalista, Pink Eyes,
amb el públic). El moment més feliç del festival.
4. DEXYS
Reapareixen després de
gairebé trenta anys amb el nom retallat (sense l’apèndix Midnight Runners)
havent superat, primer, l’èxit universal d’una cançó que els encasellava erròniament
(la verbenera Come on Elieen els
ha fet més mal que bé) i, després, les mil i una addiccions dels seu líder i ànima
del projecte, Kevin Rowland. La justícia poètica i la passió artística de
Rowland, entussodit a tornar-se a aixecar les vegades que convingui, ens els ha
retornat amb un disc preciós (One Day I’m Going To Soar) i amb un show en viu en què l’interpreten i el
dramatitzen com si fos el primer treball de la seva carrera. A l’Auditori no
van renunciar al format original del nou show d’un parell d’hores commovedores.
El millor exemple de com reinventar-se i no morir en l’intent.
5. THE BREEDERS
Sense estar anunciat, The
Breeders van celebrar el vintè aniversari del seu millor disc, Last Splash, no una sinó dues vegades: la prevista el divendres
24 a l’escenari Primaversa del Fòrum i, per sorpresa, dos dies abans, el
dimecres a la Sala Apolo. El fet és que van ser els protagonistes d’una nova
iniciativa del PS anomenada Secret Show: literalment, a l’Apolo hi hauria un
concert a les 22h però no sabíem de qui. Les reserves per accedir-hi eren
obertes a tothom però òbviament limitades a l’aforament. Vaig tenir la sort d’aconseguir
una reserva a temps i la sorpresa encara ara em posa els pèls de punta: sentir
la Kim Deal, sa germana i cia. de tan a prop i viure Last Splash en l’espai idoni al so d’aquest disc no té preu. Només
era l’inici del PS. La resta? Un regal.