La 'Farsalona' que ens ha tocat viure

Per no perdre el món de vista, sovint ens convé observar-lo i indignar-nos. El Xavi, amb qui practico aquestes saludables revoltes dialèctiques antisistema, m'ha fet arribar aquesta modèlica pel·lícula, BCN Thematic Park, que parla de la nostra ciutat, on hem decidit quedar-nos suposo perquè a còpia de viure-hi, un s'acostuma a tot ("el roce hace el cariño...") i perquè, què collons, hi tenim la vida muntada!; però que odiem justament pel que explica aquest film: l'impacte debastador d'una economia basada en enriquir-se amb el qui ve de fora; el puto turisme, vaja, i els seus efectes altament nocius en la gent que hi viu (pisos impossibles de pagar, mòbing immobiliari, acomiadaments injustificats, ETT's...) Com pot ser que els polítics vomitin una vegada i una altra que "la riquesa de bcn és la seva gent..." o collonades de l'estil i, paradoxalment, es dediquin a putejar-nos l'existència?

Voleu saber què passa si convertim el turisme en el monocultiu econòmic de la ciutat?

Mireu-vos aquesta altra cara de la realitat... Això no ho veureu als grans mitjans de comunicació, segur.

I com diuen al seu bloc, si voleu fer una presentació de BCN Thematic Park, tant sols cal que envieu un correu electrònic a malmodovar6@hotmail.com.

Micah P Hinson, quan dorm hi veu clar.

Sidecar, ple a rebentar. Dijous 20 de novembre. Micah P Hinson a un metre. Al costat nostre, la seva dona. Quan la mira se li encenen els ulls. Saluda, afable, i comença a cantar. Es fa un silenci sepulcral. Ell sol, amb la guitarra i la veu, pot aturar el món. I ho aconsegueix. Proper, divertit, irònic. Un Pall-Mall rere un altre. Ulls clucs. Pell de gallina. Aquest és Michael Paul Hinson a finals del 2008. Refet i somrient. Gegant.

L'endemà el busco al You Tube i trobo aquesta meravella d'un tal Paul, anglès. Demolidor com la cançó.

Drift off to sleep

When you sleep
What do you see
A million stars to wish upon
Or just me

And oh she spoke so softly, to me
As we drifted off, to sleep

When you sleep
What do you see
A million stars you've dreamt upon
Or just me

And oh she spoke so sweetly, to me
As we drifted off, to sleep

And oh she spoke so softly, to me
As we drifted off, to sleep

Micah P Hinson, del disc "Micah P Hinson And The Opera Circuit".

Antony vol un altre món

Antony And The Johnsons han tornat amb el primer single del disc que sortirà al gener. Es dirà "The Crying Light" i el primer tast és aquest EP de 5 cançons anomenat "Another World".

Antony Hegarty, que ha estat col·laborant amb Lou Reed, Björk o Hercules And Love Affair, no ha perdut el nord; de fet, reprèn el seu discurs on l'havia deixat: emotivitat, nuesa i malenconia. Aquí podeu veure "Another World"; no esclata però posa els pèls de punta. I el vídeo, preciós.

El Sonido del Sol, sixties des de Lima

La Diana ens regala aquesta descoberta: són de Lima, tot just comencen però el seu so té més de 40 anys. Beuen dels sixties i actualitzen el rock'n'roll de tota la vida amb un so descarat i divertit. Apunteu-vos aquest nom: El Sonido del Sol. El primer single és "Chica sargento", que explica la història de les que realment porten els pantalons; però el primer himne de la banda hauria de ser "Hippy high", dedicat al síndrome peterpan, cada cop més extès, amb frases-joia com "No tengo por qué saber si llovió cuando lloraste fuerte por primera vez"(!). I el tercer gran tema és "Vuelvas", que dolçament ens retorna al poppy càlid d'altres temps... tan simple com impecable.
Totes tres les podeu escoltar al gadget que he penjat aquí sota. Quan sàpiga més cosetes d'aquesta feliç troballa, us aniré informant. Gràcies Diana!

Escolta El Sonido del Sol

'Brif, bruf, braf', Gianni Rodari. 'La identitat', Josep Palau i Fabre.

Nens que s'entenen i un estranger molt proper. Un conte i un poema menys innocents del que semblen. Aquesta és la tria per al fredolic novembre que encetem.
El conte d'aquest mes és del mestre dels contes infantils: Gianni Rodari. 'Brif, bruf, braf' no és només la història d'un joc pueril; hi trobem també una visió crítica del món, irònica, absolutament vigent en el temps que ens ha tocat viure.

Brif, buf, braf

Dos niños estaban jugando, en un tranquilo patio, a inventarse un idioma especial para poder hablar entre ellos sin que nadie más les entendiera.

- Brif, braf -dijo el primero.
- Braf, brof -respondió el segundo.
Y soltaron una carcajada.
En un balcón del primer piso había un buen viejecito leyendo el periódico, y asomada a la ventana de enfrente había una viejecita ni buena ni mala.
- ¡Qué tontos son esos niños! -dijo la señora.
Pero el buen hombre no estaba de acuerdo:
- A mí no me lo parecen.
- No va a decirme que ha entendido lo que han dicho...
- Pues sí, lo he entendido todo. El primero ha dicho: "Qué bonito día". El segundo ha contestado: "Mañana será más bonito todavía".
La señora hizo una mueca, pero no dijo nada, porque los niños se habían puesto a hablar de nuevo en su idioma.
- Maraqui, barabasqui, pippirimosqui -dijo el primero.
- Bruf -respondió el segundo.
Y de nuevo los dos se pusieron a reír.
- ¡No irá a decirme que ahora los ha entendido...! -exclamó indignada la viejecita.
- Pues ahora también lo he entendido todo -respondió sonriendo el viejecito-. El primero ha dicho: "Qué felices somos por estar en el mundo". Y el segundo ha contestado: "El mundo es bellísimo".
- Pero ¿acaso es bonito de verdad? -insistió la viejecita.
- Brif, bruf, braf -respondió el viejecito.

Gianni Rodari, 'Cuentos por teléfono', 1962

I el poema de novembre, un dels nostres grans oblidats, Josep Palau i Fabre, prolífic poeta i assagista. Hi trobem una altra qüestió polèmica, els estrangers, vist per alguns com un problema (per a nosaltres, però, segueix sent una benedicció):

LA IDENTITAT

L'estranger

-¿De quin país és aquest estranger?

-No ho sé.

-Com se diu?

-No ho sé.

-¿Què fa? ¿Quina llengua parla?

-No ho sé.

-¿Com us dieu, bon home?

-...

-¿De quin país veniu? ¿On aneu?

-Sóc d’aquí. Sóc estranger.

(Josep Palau i Fabre, 'Pots i Potingues', 16 d'octubre del 1947)