Em pensava que no ho hauria de fer mai, però avui no puc reivindicar res sinó tot el contrari: avui toca indignació. El passat 15 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona hi van muntar aquell concert d'homenatge a Los Planetas que us anunciava fa un parell de mesos. La millor banda indie dels noranta i de l'actualitat a l'Estat ho mereixia, però el resultat va ser descebedor de dalt a baix: primer, per la mala organització (pauses avorridíssimes entre grup i grup de més de 10 minuts); segon, pel poc nivell de les versions "planetàries" que van tocar, mal sonoritzats quasi tots (té mèrit que se senti malament en un lloc tan privilegiat!); tercer, perquè Nacho Vegas, "l'estrelleta" de l'homentage, va fer el ridícul en el seu paper d'outsider (no ens el creiem, molta postureta i nul·la genialitat); quart, perquè Enrique Morente, l'autèntic geni del cartell anunciat, no va poder ser a Barcelona per malaltia; cinquè, perquè el final del concert (que no festa) va ser patètic, amb alguns dels músics que havien tocat "improvisant" una part del "Devuélveme la pasta" rotllo flamenc més avergonyits i obligats que sincers. Senzillament, patètic. Los Planetas mereixen una altra cosa, segur, i el públic també. Hi havia gent que havia vingut expressament de Saragossa o Granada (pobrets!) per veure el concert més lamentable que he vist mai. Es podia fer diferent, sí, però no pitjor.Per treure el mal gust de boca, aquí teniu "Qué puedo hacer", peça inoblidable del graaaan disc "Super 8" (disc de fa 14 anys però que segueix tan fresc com el primer dia). Escoltem-los i oblidem-nos d'homenatges...
