reivindicacions no mediàtiques

'L'home que passa', La Iaia

2012-02-06T09:14:00.000-08:00

L'any passat ens van enlluernar amb Les ratlles del banyador, el seu preciós debut; un disc que segueix creixent a mesura que ens hi endinsem. Ara ens presenten nou videoclip, L'home que passa, dedicat a tots els anònims que sembla que només es passegen... però es dediquen a relatar el que els altres només veiem. Una nova joia d'un grup que ben aviat ocuparà el pedestal que li pertoca.

Llarga vida a la iaia!

"L'home que passa" from enderrocktv on Vimeo.

Una altra educació és possible?

2012-01-16T08:42:00.000-08:00

Què i com s'ha d'ensenyar-aprendre a les escoles-instituts?
Quin és el millor model educatiu?

El debat és etern, però el document gràfic que us adjunto obre una sèrie d'hipotètiques vies fins ara inaudites. Cal remoure els fonaments, enderrocar-los sense mesura, per construir de nou?

Federico Mayor Zaragoza, malauradament singular

2012-01-11T09:32:00.000-08:00

És doctor en Farmàcia i Bioquímica, exdiputat, exministre, exdirector general de la UNESCO... però sobretot, Mayor Zaragoza és un intel·lectual indignat... dels qui també proposa.

Voleu arguments per combatre el neoliberalisme que, malgrat tots els desatres, encara governa? Aquí en trobareu uns quants. El seu discurs és malauradament singular, però ara més que mai mereix ser escoltat a totes les escoles del país.

Les millors cançons pop 2011 (internacional)

2011-12-24T03:43:00.000-08:00

Algunes tenen milions de visites, altres milers, o alguns centenars. Amb més o menys èxit, més o menys populars, vull rescatar les 10 cançons que més han brillat aquest 2011, almenys al meu iPod. Una tria aquest cop planetària i, per tant, encara més injusta. Sigui com sigui, 10 grans moments que haurien d'anar més enllà de l'allau de propostes, més enllà de l'any que s'acaba. A punt?

1. Holocene, Bon Iver

2. This phantom life, The Leisure Society

3. Rano Pano, Mogwai

4. Tonight's the kind of night, Noah And The Whale

5. Money, The Drums

6. Call your girlfriend, Robyn

7. Santa Fe, Beirut

8. Intertwined, Maggie Björklund & Mark Lanegan

9. Grown Ocean, Fleet Foxes

10. Shell games, Bright Eyes

Les millors cançons en català 2011

2011-12-19T09:18:00.000-08:00

Mentre faig balanç del que es cou musicalment a casa nostra, se'm dibuixa un somriure. Perquè a dia que passa vaig descobrint nous projectes, noves joies, de les que fa uns anys no hagués ni somiat. Sincerament, encantador. La millor prova és que per confeccionar aquesta llista de les 10 millors cançons del 2011 he hagut de descartar un bon grapat de peces que fa uns anys haguessin ocupat tranquil·lament els primers llocs.

Sense més, aquí teniu la síntesi del 2011 en format tria. Una bona manera de (re)descobrir el gran moment del pop en català actual. Un plaer!

1. GRAN, SENIOR I EL COR BRUTAL

gran from senior on Vimeo.

2. CLINT EASTWOOD, ANTÒNIA FONT

3. BENVOLGUT, MANEL

4. EL CARRIL, XAVIER BARÓ

5. TOTSANTS, MAZONI

6. DOL, EL PETIT DE CAL ERIL

7. LA PLATJA, LA IAIA

8. MILCE, DESPERTADORS ATÒMICS

Milce (Directe) from Despertadors Atòmics on Vimeo.

9. FOCS I BRASES, INSPIRA

10. TOTS ELS COLORS, MARIA COMA

I'll still free, Spain

2011-11-27T03:50:00.000-08:00

Seguint la pista del contrabaixista Charlie Haden, trobo son fill, Josh Haden, entre els crèdits d'un gran disc, Beyong The Missouri Sky, que Haden pare va gravar fa quinze anys amb Pat Metheny, guitarrista virtuós. El disc me'l va deixar en Lluís, amic meu, fan de Metheny, i vol convence'm de les virtuts del guitarrista nord-americà. En Lluis també és guitarrista. Fa dies, mentre mantenia una conversa sobre virtuosos del jazz amb un percussionista que es feia el simpàtic un dissabte de gintònics qualsevol en un local qualsevol, me'ls escoltava atent però, neòfit, no vaig intervenir. Quan van arribar a Metheny, la conversa es va tornar agra; en Lluís defensava el virtuosisme de Metheny, però el percussionista el jutjava d'excessivament tècnic. I es va tornar tan agra tan agra que, de sobte, el percussionista va clavar un mastegot al pobre Lluís. Vaig abraonar el percussionista. Després em vaig endur en Lluís a casa seva. Allà vam riure del percussionista-capullo-integral. L'endemà, abans de marxar cap a casa, en Lluís em va deixar Beyong The Missouri Sky, disc del contrabaixista Charlie Haden i Pat Metheny. Hi trobo son fill, Josh Haden, entre els crèdits.

Josh Haden és cap el visible de la banda Spain, una proposta menys jazzística que la de son pare però amb una ànima semblant, cap al dream pop i al slowcore menys comercial. A Spain hi trobo un gran disc, The Blue Moods Of Spain, el seu àlbum de debut, ara fa setze anys, l'any 1995. Resulta que l'any 2001 es van dissoldre després d'un parell de discos més, i que, des del 2009, amb una nova formació, Haden ha refundat Spain. De moment, mentre perfilen un nou disc, com a aperitiu han penjat al YouTube un nou senzill. Es diu I'll still free, i és senzillament brutal.

Des d'aquestes línies, gràcies, percussionista-capullo-integral. El meu més sincer agraïment.

I'll still free

Say can you see by the dawn's early light
The birds in flight
At such a dizzying height

Our flag still waves in the dusk
Who do you trust?
When love turns to dust
Who do you trust?

I'm still free
I'm still free
And I'll tell the world about it
Cause I got no doubt about it

I want a love that will bind
All of time
Will you be mine?
Give me a sign

Here's a salute to the old
Stars and stripes
From such a dizzying height
To the morning light

I'm still free
I'm still free
And I'll tell the world about it
'Cause I got no doubt about it

I'm still free
I'm still free
And I'll tell the world about it
'Cause I got no doubt about it

Caetano Veloso & Maria Gadu

2011-10-27T09:26:00.000-07:00

En poc menys de tres minuts, tornem a creure en moltes coses que el dia a dia ens arracona.
Davant d'això que veureu, el millor que podríem fer és parar el món... i creuar l'Atlàntic per quedar-nos-hi una llarga temporada, amb ells al costat.
De moment, si més no, ens conformem amb tres minuts tocant el cel.

Gràcies Villi!

Quino il·lustra els valors que mouen el món

2011-09-18T08:30:00.000-07:00

La nova temporada de concerts. Una tria

2011-08-31T04:22:00.000-07:00

S'acaba l'estiu i torna amb ganes. Qui? La indústria musical. Va sortir tan malparada de la revolució internauta que va haver de virar la principal font d'ingressos. I els músics, conscients que ja no podien viure de la tradicional venda directa de música enllaunada, ara es multipliquen als petits i grans escenaris.

L'estiu ha estat intens (entre festivals i, localment, festes majors, els més sol·licitats no han descansat). I com arrenca la nova temporada? Igual que ha acabat: amb una agenda apretadíssima, també per al públic que no vol perdre's el plaer de viure en directe els artistes que els fan la vida més fàcil. Malgrat que haguem d'ajustar el nostre pressupost postvacacional, ens n'alegrem. No comprem tants discos, però podem gaudir-los en viu. I personalment, malgrat alguns handicaps (en alguns casos, certa massificació i tendència a convertir els concerts en simples verbenes), d'ara endavant, ho signo. I si l'oferta encara es multipliqués més, millor. Per força la massa es dividiria, i es diluiria -o es concentraria a les propostes més sospitoses- la tendència a confondre un concert amb una trobada de moderníssims, on tots molem-mogollón, i estem pendents de tot... menys de la música.

Per aquest nou curs, entre l'allau hi trobo joies ineludibles. Aquesta és la meva petitíssima tria de reivindicacions, avui només de músics internacionals. Ara ja no només s'apropen a fer el seu set de 40 minutets de festival. La possibilitat de gaudir-los singulars ens fa la boca aigua.

Micah P Hinson & The Pioneer Saboteurs vs. Trompe le Monde (The Pixies)
8 de setembre, Sala Apolo (Barcelona)
De Memphis a Texas, de Texas a Europa, i d'Europa a casa nostra. La música de Michael Paul Hinson s'ha instal·lat per aquests verals, on millor l'hem acollit. En aquesta gira s'associa amb amb el pop dels Tachenko (aquí The Pionneer Saboteurs) per redescobrir un dels seus discos de capçalera, el Trompe le Monde dels Pixies, i el versionen de dalt a baix. Hinson a tota velocitat i ràbia punk? Promet.
(Val a dir que el concert estava previst per al 20 de juliol, però venint de Saragossa, on van estrenar la gira, van tenir un accident amb la furgo. Ara, ja recuperants, reprenen la gira.)

Bonnie "Prince" Billy
27 d'octubre, Casino l'Aliança Poblenou (Barcelona)
L'alterego més habitual de Will Oldham, artista polièdric, cantant, compositor, actor, dissenyador... i el que convingui. Sempre inquiet, creador compulsiu, sol o acompanyat, és el tòtem de l'americana-folk. La resta encara li va literalment al darrere. Johnny Cash, Tortoise, Mark Lanegan, Hot Chip, Scout Niblett, Matt Sweenney, entre molts altres, l'han gaudit al seu costat. Tothom hi vol col·laborar. No ve amb nou disc, però amb tants que n'ha publicat (entre 2009 i 2010 va publicar... 6 discos!) i el farcell ple de clàssics, ni que un sigui neòfit, més val no perdre-se'l. El concert folkie de l'any.

Mogwai
28 d'octubre, Casino l'Aliança Poblenou (Barcelona)
L'etiqueta post-rock ja no els escau; tants pseudoimitadors se la van carregar. Sigui com sigui, Mogwai, la banda que va ensenyar el nou camí del rock instrumental, segueix més en forma que mai. Al Primavera Sound en vaig veure de tots (i grans!) colors, però, com passa sempre que hi són, Stuart Braithwaite i cia. van ser els millors. El darrer disc (Hardcore will never die, but you will) els ha fet més "accessibles" sense perdre ni un gram del que són. I en viu, no defrauden mai. Us asseguro que he vist caure als seus peus els més reticents. Atmosferes hipnòtiques a cops de distorsió. Un mur de so. Un bucle addictiu. I ells ho fan com ningú. Aquí els veurem insòlitament asseguts. Un consell? Tanqueu els ulls.

John Grant
8 de novembre, Sala Apolo (Barcelona)
L'exlíder de The Czars ha sobreviscut a drogues i alcohol per reaparèixer en escena tot sol amb un disc impressionant, un dels més notables o, almenys, el millor dels discos autènticament romàntics del 2010. Queen of Denmark enlluerna per la proximitat de les lletres, personals i universals, i pel rotllo setantero de les melodies (es nota que els Midlake el van ajudar en la producció). En viu encara emociona més (al Faraday va ser EL concert del festival). A l'Apolo, sonarà només ell. I la platea, excepcionalment, serà plena de cadires. El públic assegut per a un concert únic. I segurament, tots glaçats.

'Luces de bohemia' de La Perla 29. Teatre sense disfresses

2011-07-27T03:26:00.000-07:00

La companyia La Perla 29 ha tornat a reblar el clau i ara s'ha atrevit a revisitar una obra d'alt voltatge, el clàssic de la literatura castellana Luces de Bohemia, de Valle-Inclán. La seva temàtica la fa més que oportuna, i és que, com a principis del s. XX, avui també sentim l’esgotament d’un sistema uniforme i corromput i la gairebé nul·la capacitat de rebel·lar-s’hi dels qui el pateixen.

L'espai, la Biblioteca de Catalunya, en mans de La Perla 29 s'ha convertit en el millor estímul per al públic que encara cerca l'essència del gènere: elegant i proper, acollidor, desenfadat i, gràcies al bon ull de l'Oriol Broggi i cia, del tot integrat a qualsevol de les obres que ens hi regalen. La feina de contextualització de l'obra a l'entorn és immillorable.

El repartiment de La Perla 29 interpreta, però no sobreactua, i aquest simple detall, malauradament, ja els diferencia de la resta. Lluís Soler és el Max Estrella ideal, torurat, irònic, contradictori però capaç de clamar al cel les veritats que altres no s'atreveixen ni a pensar. Jordi Martínez, Don Latino; mesquí però innocent i proper alhora. Xavier Boada, en diferents versions de si mateix (per exemple, com a l'amic Don Peregrino Gay o com a taberner) i sobresortint cantant a pèl, i posant-nos la pell de gallina en un dels moments més sorprenents i emotius de l'obra, que de tan natural ja semblava haver-lo previst Valle-Inclán: em refereixo al moment en què Boada interpreta el cambrer del Colón i arrenca a cantar La poesía es una arma cargada de futuro*, poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. Boada, imitant la cadència d'Ibáñez, supera el rovell original, i el poema, com acostuma el gènere, sintetitza la temàtica de tota la història en uns versos predestinats a casar-se amb l'obra.

Aquesta és una de les poques concessions que es permet Broggi respecte al text original. I poca cosa més. Només recordo alguns diferents accents de castellà que van modulant alguns personatges al llarg de l'obra, fins a arribar a l'enterramorts català de Max, realista i cínic, inclòs el to i el posat.

I la resta del repartiment? Més que notable: Jacob Torres, Manel Dueso, Marissa Josa i Màrcia Cisteró evidencien que un bon actor brilla sempre a mans d'un bon text i d'una bona direcció. I personalment, hi vaig descobrir Camilo García, més conegut com a doblador que com a intèrpret, amb una presència immensa, en la pell de quatre personatges (Zaratrustra, Ministre, Soulinake i el Marqués de Bradomín), als quals els imprimeix una barreja d'humanitat i humorisme, amb una voluptuositat física i vocal privilegiada i amb molt, molt d'ofici.

I al final, el crit histriònic del lloro conclou l'obra. Esperpèntic com l'època dels antics dictadors espanyols de principis del s. XX i com la nostra. Adés i ara, impossible qüestionar el sistema. Només gosen els ulls d'alguns bojos atrevits, i Max Estrella, malgrat la seva ceguesa, segueix sent qui hi veu més clar. Malauradament, la seva quixotesca desobediència segueix sent el camí.

*La poesía es una arma cargada de futuro

(Poema de Gabriel Celaya popularitzat per Paco Ibáñez. En cursiva, els canvis introduïts per Ibáñez)

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,

mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,

fieramente existiendo, ciegamente afirmando,

como un pulso que golpea las tinieblas,

que golpea las tinieblas.

Cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades;

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,

amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo,

cultural por los neutrales, que llenándose las manos

se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía

de quien no toma partido, (de los que toman partido,)

partido hasta mancharse. (forrarse.)

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.

Y canto respirando. Canto y canto y cantando

más allá de mis penas,

de mis penas personales, me ensancho,

me ensancho.

No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo, estamos (seguimos) tocando el fondo.

El nou videoclip de Manel matisa 'Benvolgut'

2011-07-19T13:18:00.000-07:00

Mentre van girant i omplint escenaris amb el seu segon disc, els Manel ens regalen videoclip en forma de nova història, que se suma al relat de la cançó-carta que encetava el disc, "Benvolgut". I dic que s'hi suma perquè no és el clàssic vídeo que retrata la lletra de la cançó. Aquesta vegada, com ja havien fet al clip del primer disc de "Dona estrangera", s'allunyen de la literalitat i prefereixen aportar nous matisos, complementar la temàtica que ja suggeria la lletra. Després del clip d'"Aniversari", on retrataven el que ja ens havien explicat, ara han decidit "connotar" més que "il·lustrar". I els ho agraïm, perquè obre les lectures de la lletra original i n'enceta de noves, i això és sempre gratificant per a nosaltres, oients i ara també espectadors, perquè inicialment ens pot descol·locar però a la llarga ens obliga a donar voltes a la realitat que ja coneixíem o donàvem per sabuda, ens fa cercar nous punts de vista, noves interpretacions. Tenim significacions addicionals, com la bona literatura. I la seva singularitat és que els Manel les aporten amb nous formats, en aquest cas l'audiovisual. Una vegada més, els Manel, malgrat que no inventen res, trenquen expectatives i llueixen creativitat en tots els formats. S'entossudeixen, doncs, en no abaixar el llistó, i des d'aquí els hi torno a agrair.

La lletra de "Benvolgut" girava a l'entorn d'un triangle amorós a anys vista, el d'aquell (ell) que ha de "suportar" el record permanent d'un antic amor (l'altre) de la seva parella (ella). Ara, són quatre els qui s'acaben tirant els plats pel cap quan s'assabenten de la veritat, del passat, mentre el nen ho contempla, atònit. Conèixer la veritat, el passat, ens pot fer tant de mal... que pot acabar amb nosaltres. Ens convé amagar-nos en els records o és millor tirar pel dret i escapar cap endavant? Podríem fer tantes preguntes, que és millor que cadascú arribi al port que vulgui. Un cop l'hagueu vist, sumeu-hi les que vulgueu, que d'això es tracta.

Qui "retalla" durant la investidura de Trias?

2011-07-02T05:23:00.000-07:00

1 de juliol de 2011. Xavier Trias és investit alcalde de Farsalona. Jura el càrrec sota la protecció de dues funcionàries, vestides de carrer. La més valenta, vesteix una samarreta... contra les retallades!

Des d'aquí, et felicito pel teu coratge. T'acabes de guanyar el meu respecte etern malgrat que ets... mossa, no?

Algú em pot aclarir quin és el seu càrrec?

En Tod i la zebra. Guim Tió i Beach House

2011-06-29T12:18:00.000-07:00

Mentre Zebra sona una i una altra vegada al meu petit racó, m'he trobat amb els seus ulls. Esbatanats, empassant-se el món que l'envolta. De tant inexpressius, els més afectuosos. L'autòmata del s. XXI. Perdut davant l'abisme però amb la mirada dolça, tendra, ingènua, encara innocent. Es diu Tod, i al meu racó, Victoria Legrand li canta Zebra. Parla dels seus ulls, eyes so mild and wise. L'equilibri perfecte. Salvatge i pausat, com la zebra dels Beach House, l'oasis child. Per mi, a partir d'ara, en Tod és la zebra. El pont que ens condueix a nosaltres mateixos. D'ara endavant, en Tod sóc jo.

ZEBRA

you know you're gold

you don't gotta worry

Tod, una de les joies de Guim Tió.

oasis child

born and so wild

don't i know you

better than the rest

all deception,

all deception from you

your love is stag

in the white sand

Wilderness for miles

eyes so mild and wise

don't i know you

better than the rest

all deception,

all deception from you

anyway you run,

you run with poise

black and white horse

arching among us

you love is stag

in the white sand

oasis child born into a mare

don't i know you

better than the rest

all deception, all deception from you

Wilderness for miles

eyes so mild and wise

oasis child born and so wild

don't i know you

better than the rest

all deception,

all deception from you

anyway you run,

you run with poise

black and white horse

arching among us

Beach House, Teen Dream (2010)

L'autor d'aquesta meravella anomenada Tod és en Guim Tió. Als seus quadres, d'una mirada insòlita, ens acarona, ens glaça i ens despulla. Com els Beach House i la ingràvida Zebra. Música il·lustrada. Calidesa reconfortant. I narcòtica. Uns i altres, disposats a remoure'ns les entranyes. I nosaltres, disposats a deixar-nos seduir, disposats a treure'n l'entrellat. Amb aquestes mirades, les paraules callen.

19J. Els agradi o no, som molts i diferents

2011-06-22T08:01:00.000-07:00

Ara ens toca a nosaltres (Foto: Marc Soler)

19J. Prova de foc del nou moviment social encetat, a casa nostra, a la plaça Catalunya: no aglutinar només els mal-anomenats "indignats"* que des del 15M han ocupat la plaça sinó anar més enllà i convocar a tothom a unir-s'hi, sigui quin sigui el seu tarannà, el seu color, el seu esperit i la seva reivindicació particular. Perquè els sectors afectats són molts i diversos, però les causes del desastre i els seus principals responsables (amb la nostra complicitat, sí, però ingènua i manipulada pels mateixos que mouen els fils) són els mateixos: els polítics, empresaris i banquers que ens hi han conduït i que, des de fa un parell d'anys, desmantellen les engrunes de l'Estat del Benestar prohibint-nos, a més, que ens hi oposem ni que sigui formalment de manera democràtica, perquè el sistema que han creat ni tan sols ens permet participar, perquè el sistema electoral ens té lligats de mans i peus.

A Barcelona, el 19J s'hi van reunir joves i aturats, sí, però també metges, petits empresaris, funcionaris públics, professors i mestres, jubilats, bombers, assalariats, autònoms, etc., de diferents generacions i procedències, més o menys afectats personalment per la crisi però identificats amb què cal fer alguna cosa d'una vegada per totes.

19J, Via Laietana (Foto: Marc Soler)

Què ha canviat? S'ha perdut la por perquè s'està arribant a límits insospitats, ens està afectant globalment, i la societat de la informació internauta ha afavorit el ressò de noves veus que ens obren els ulls: la gent ja no es conforma amb el que li explica el periodista venut als interessos d'un gran grup empresarial o a la propaganda del partit polític de torn.

Ens han volgut enlluernar amb un benestar fictici, amb serpentines rovellades. Però ara comencem a dir prou. Molts més dels que s'imaginaven, i més diferenciats del que voldrien: catalanistes i/o independentistes o no, habituals a les urnes o no, nascuts aquí o arribats de fora enlluernats per la fal·làcia que els han venut, i més, molts més cada dia que passa es consciencien de la gravetat de la situació i es converteixen en agents actius d'un moviment que, a mesura que avanci, encara serà més plural. Poc a poc però sense fre.

Perquè el moviment tot just s'enceta. I malgrat ser del tot embrionari, ara, per força, ja s'ha de tenir en compte. Perquè no hi ha pressa, però ja no s'aturarà. Això només és el principi.

*Els mitjans i tertulians habituals als gran mitjans han convertit el terme "indignats" en el pueril adjectiu que defineix, compassivament, un grup de fills descarrilats a qui han deixat esbravar en temps de crisi perquè no emprenyin massa. Fins als fets de Ciutadella (15J) tot havia estat falsa indulgència. Des d'aleshores, són bocs expiatoris de tots els mals que atempten contra la Democràcia que, com diuen, "tant ens ha costat assolir". No entenen que els "indignats", utòpics o no, en volen una altra, de Democràcia. I si ho han entès, no ho volen reconèixer perquè tenen por que els treguin la poltrona. De moment, doncs, l'expressió menys connotada que se m'acut és "nou moviment social". I deixem-nos d'adjectius, encara massa imparcials si els atribuïm als protagonistes d'un moviment tan embrionari. Sigui com sigui, allunyem-nos d'etiquetes, sempre injustes i fàcilment manipulables.

De aquellos barros, estos lodos

2011-06-15T12:18:00.000-07:00

El dibuixant Aleix Saló va publicar fa uns mesos la millor il·lustració, en forma de còmic (Españistán. Este país se va a la mierda, Glénat 2011) dels fets que ens han conduït al desastre econòmic actual. Després, va convertir el preciós llibret en imatges, les va penjar a la xarxa i en 7 dies ja havia estat reproduït més de 2 milions de vegades.

Avui ja supera els 3 milions de visites, i és que la història recent es pot explicar de moltes maneres diferents (l'hem sentida analitzada per especialistes mil vegades) però el seu estil, directe, gràfic i tan irònic i punyent com requereix el drama, el fa tan atractiu que no puc fer res més que aplaudir-lo... i reivindicar-lo, malgrat el mediatisme de què ja gaudeix, per si un cas algú encara no n'està al cas.

Saló posa en evidència els constructors, empresaris i, òbviament, els governs i els seus dirigents. Siguin del color que siguin, ells han estat els impulsors o, pel cap baix, els còmplices del desastre, i a Españistán més que a cap altra racó del planeta.

Tot va començar el 1998... us sona?

Herman Dune, Coixet, Estrella Damm i jo

2011-05-29T11:53:00.000-07:00

Acabo de saber amb recel que la cançó de l'Estrella Damm d'aquest estiu és I wish that I could see you soon dels Herman Dune. I miro d'argumentar-vos les meves elucubracions, potser poc assenyades:

Ja fa un parell d'anys que, per mantenir la meva integritat mental intacta, em vaig proposar canviar de canal de TV quan comença a sonar aquesta campanya bonrotllista, artificial, assèptica i, en definitiva, vendelplanista amb què la marca birrera catalana ens bombardeja. Aquest últim any el malson no s'ha acabat amb l'estiu, i és que n'hem hagut d'empassar una altra que feia bandera del catalanisme més pamfletista, carrincló i pseudofeixista, el que busca una identitat transversal relacionant folklore, tradició i un orgull nacional inventat (el lema era "Coses bones que tenim aquí"), obviant que és el mateix discurs que el franquisme ens concedia quan mostrava "las particularidades regionales"... i que encara estem allà mateix.

Els amics de la demagògia

A banda d'aquestes maniobres que vull subratllar perquè em semblen més perilloses del que semblen (no us sembla que mirar-se sempre el melic i fer-nos creure que som millors que els altres són símptomes d'un provincianisme intransigent amb les diferències?), tornem a la campanya birrera d'enguany.

He empassat saliva i ja l'he vista. Segueix la línia de sempre, la de l'optimisme superflu. A més, amb la incorporació d'Isabel Coixet a la direcció del producte, l'emotivitat sensacionalista està garantida, i és que l'avalen els seus culebrots cinematogràfics que, com el pa de Barcelona, de tan estètics no tenen gust de res. En aquest cas, el protagonista és un cuiner en pràctiques a El Bulli que té temps de fotre's tantes festes, banyets i birres com vulgui... i fins i tot enamorar-se (com no!) mentre treballa al millor restaurant del món. Algú s'ho creu? Espero que no (i si algú en té dubtes, que li pregunti a qualsevol que hagi passat per aquella cuina), però... és taaaan rebonic! Com el pa de Barcelona, o els aparadors del passeig de Gràcia.

Com mola ser cuiner en pràctiques!

I arribem al cap del camí: quina cançó ha triat Coixet? Un tema preciós de David-Ivar (Yaya) Herman Dune, granger d'Arkansas nascut a França que l'any 2006 ens va ensenyar una nova manera d'entendre el folk amb aquella joia en forma de disc anomenada Giant. Yaya també hi surt cantant i, òbviament, no li ho retrec, que amb la pasta que li deuen haver donat igual ens regala una altra joia folk, i això ja s'ho val.

Això no obstant, he de dir que fins avui tant se me'n fotia quin tema triava la Damm per marcar la tendència estiuenca (sempre tan innocu com el missatge de fons). Però aquí m'han tocat la fibra, i us garanteixo que no sóc l'únic. I començo a intuir les conseqüències de tot plegat:

1. Coneguts, familiars i cia. em preguntaran si ja he escoltat la "nova" cançó de l'Estrella, que segur que m'agrada (sempre són una merda, però cada any m'ho diuen com si tot el que sembla indie m'hagués d'agradar). La cara de tonto no me la traurà ningú, i em serà més complicat que mai explicar el que penso d'aquestes maniobres politico-publicitàries per justificar la meva animadversió... justament quan l'himne mediàtic de l'estiu és un dels meus temes favorits (la meva esquizofrènia serà tan evident que estic convençut que no em sabré explicar).

2. Sonarà arreu, la qual cosa us puc garantir que no em desagradaria gens si no fos perquè anirà associada a tota aquesta parafernàlia que tan agrada als nous pijos-pseudohippies. I a més, enverinada de producte de màrqueting per adormir les masses. La pitjor de les combinacions, vaja.

3. Els mateixos flipats, la portaran de sintonia al mòbil. M'hauré de mossegar la llengua.

4. I el pitjor de tot: encara que miri de no intoxicar-la, mai més podré gaudir-la com fins ara: el verí és potentíssim, ho infecta tot, i el meu imaginari no en serà l'excepció.

El millor serà que li expliqui al meu psicoanalista, potser ell m'ajudi. O potser el millor serà preguntar als indignats de la plaça Catalunya què en pensen d'aquest bonrotllisme que ens volen fer empassar, any rere any. Igual coincidim en què les maniobres per mantenir-nos hipnotitzats són per tot arreu. Fins i tot en la birra que ens venen els paquis. Fins i tot en la música que escoltem. O potser fins i tot en nosaltres mateixos.

Yaya: l'únic innocent de la maniobra o una peça més de l'engranatge?

Els antisistema sou vosaltres

2011-05-22T05:11:00.000-07:00

Els qui mouen els fils estan descol·locats. Observen el que està passant aquests dies arreu de l'Estat i no entenen res. Perquè ells han establert les regles del joc, les lleis del sistema, les han executat i se n'han aprofitat endogàmicament sense escrúpols. Fins ara, els únics que els escopien els tenien control·lats, etiquetats: "antisistema", els deien. "Són violents, només volen atemptar contra la pau social que tant ens va costar establir", deien. "Són perillosos, quatre grillats, delinqüents".

Els qui mouen els fils tenen un problema: no entenen res. Perquè les reivindicacions al carrer estan sent populars. Perquè resulta que hi ha gent que no es manifesta, sinó que reflexiona. Perquè es vol transformar profundament la societat a través de la societat mateixa. Perquè ningú els representa. "¿Qui hi ha al darrere?" pregunten. No entenen res. "¿Qui se n'aprofitarà, a les eleccions?".

(A) No, paios, no heu entès res. No representem a cap partit, a cap organització. Volem que la gent prengui la paraula, intervenir en el sistema. Control+Alt+Supr i posar nous fonaments.

($) Però els delinqüents "antisistema" també són aquí! Acabareu amb la pau social!

(A) No heu entès res. Ho heu podrit tot. Sou corruptes i especuladors per definició. I els qui hem intentat canviar el vostre status quo des de dins, hem tret el cap, ens n'hem avergonyit i hem marxat per dignitat. No heu entès res.
Ah! I... per cert: els qui anomenàveu "antisistema" us escupien perquè ho mereixíeu. Perquè VOSALTRES sou els únics antisistema.

Fotos: Plaça Catalunya, 20 de maig de 2011. Autor: Jordi Mercader

Antònia Font i 'Lamparetes' al Casino l'Aliança del Poblenou

2011-05-02T11:03:00.000-07:00

Els antònies enlluernant el Casino (Foto: Jordi Mercader)

La nit del dissabte 30 d'abril Antònia Font va tancar la trilogia de concerts de presentació de Lamparetes a BCN, al Casino l'Aliança del Poblenou. No els vèiem des de l'apoteòsic directe orquestrat al Liceu, al març del 2008.

Després de 3 anys d'espera, i d'un merescut i saludable descans, els mallorquins segueixen regalant-nos cançons i melodies inoblidables, aquest cop de la mà d'un disc, Lamparetes, impecable, en què l'imaginari musical de Joan Miquel Oliver creix, una vegada més, com en cada nou disc, cap a nous horitzons, aquesta vegada en direcció als seus enyorats anys setanta i vuitanta de la mà de grups com ELO (Electric Light Orchestra), Pink Floyd, Mike Oldfield o Modern Talking, amb homenatge explícit a l'Atlantis is Calling (S.O.S. for love) dels alemanys tant a Calgary 88, peça especialment estel·lar del nou disc (és la cançó que ballen els protagonistes de la cançó a la final de patinatge dels JJOO), com al punt i final del concert, en què la peça va sonar per acomiadar el públic. Ara que l’electropop vuitantero sembla reivindicar-se amb un somriure irònic, Oliver i cia. ens el regalen com un clàssic de culte.

El concert va repassar els catorze temes del nou disc de dalt a baix i sense canviar l’ordre, com si revisitessin un disc de referència al cap d’uns anys i recuperessin el seu hipnotisme, i és que amb pocs dies, ja s’endevina que Lamparetes és un disc inesgotable, dels que recuperarem al llarg dels anys. A més, la profunditat del disc i la voluntat de sonar com una gran banda és tan immensa que, malgrat que encara no l’han rodat, ja el reinventen. Perquè el que vam sentir, com agraïm en directe, no va ser una simple còpia: la fórmula, en aquest cas, va ser menys electrònica que l’original i amb més protagonisme de l’elèctrica, la bateria i el baix.

Oliver, Debon & Debon, Roca i Manresa, exploradors
(Foto: Biel Santandreu)

I també van sonar més elèctrics en la segona part, en què van repassar catorze peces clau de la seva discografia. Potser per això a alguns els va semblar menys llaminer (quan la guitarra substitueix casiotones, a alguns se’ls embruten les orelles) però pel cap baix, em sembla innegable, com a conseqüència de les relectures i dels bolos que acumulen, que han crescut com a banda de bons músics en viu.

Llàstima que la veu de Pau Debon es va anar esquerdant a mesura que passava la nit (va pagar car els tercer bolo seguit en plena primavera de constipats, canons de fum emprenyadors i poc rodatge) fins a estar a punt, o almenys ens ho va semblar, de deixar-lo tirat. Això sí: com sempre, no va perdre l’ànim, l’energia i la bona sintonia que sempre manté amb el públic; i és que si no fos per ell, la resta podria ser una banda de shoegazing, impertèrrits, fent la seva feina i deixant a Debon que faci el que ha de fer un bon fronter. Joan Miquel Oliver ja fa tota la feina abans de sortir a l’escenari, i ara, a més, es comença a dibuixar com un guitarra que sap prendre el protagonisme quan cal, amb menys timidesa, i segueix dirigint la banda des de l’ombra.

L’univers dels antònies se’ns torna a presentar inesgotable, almenys mentre Oliver segueixi reinventant el seu imaginari creatiu. Perquè ara també tenim altres músics excel·lents ben a prop, però ell segueix sent l’únic galàctic de la classe.

The pains of being pure at heart

2011-04-10T11:49:00.000-07:00

'Belong' és el títol del segon disc d'aquests jovenets novaiorquesos que ens van atrapar fa un parell d'anys amb el seu debut homònim. Els de Brooklyn ens retornaven al shoegazing (literalment, "mirant les sabates" perquè l'actitud dels músics en viu els allunyava del públic, de manera introspectiva, només pendents de guitarres i pedals). L'estil va néixer a finals dels vuitanta, i es caracteritzava pel so distorsionat de les guitarres i paradgmàticament indie del qual Yo La Tengo en van ser els màxims exponents. El grunge va acabar amb tota aquella moguda, i amb els anys ha tornat a renéixer, entre d'altres, gràcies a The pains of being pure at heart: Kip Berman, Kurt Feldman, Alex Naidus i Peggy Wang.

Al la seva versió de shoegazing, alguns l'anomenen twee-gazing perquè combina sweet pop i shoegazing (en realitat, el que volen dir és que són com My Bloody Valentine ensucrats, o uns Ramones melòdics). Lluny d'etiquetes sempre incòmodes, el que és clar és que el seu rotllo és tan pop com qualsevol altre, però filtradet per les referències indie que han mamat: des de New Order a The Pastels, passant per Belle & Sebastian, Orange Juice o, en una altra lliga, The Velvet Underground.

Al cap i a la fi, tots som el que mamem, i ells no ho dissimulen sinó que, més aviat, en fan bandera. Són uns malalts de la música, de les guitarres i de les melodies; tot en un, com molts dels que hem crescut escoltant tant les estripades dels Sonic Youth com les carícies dels Teenage Fanclub. Ells han sabut posar-ho al dia, i fer-li creure a les noves generacions que estaven inventant una nova revolució mentre els convertien en el nou hype de temporada.

No sabem en què es/els convertiran. De moment, amb aquest segon disc se'ns apareixen més mil·limetrats, més produïts, però mantenen l'essència de qui segueix fidel a allò que vol transmetre. Des d'aquí, els segueixo reivindicant, tant a ells com als qui no passen un dia sense haver alimentat l'ànima amb una bona sacsejada guitarrera.

Escolteu el nou disc (clicant el títol d'aquest article) mentre aneu divagant per casa, una tarda qualsevol. Tot plegat tindrà un altre color.

El nou disc i videoclip de Manel

2011-03-18T01:21:00.000-07:00

Ja podem gaudir, de dalt a baix, del nou disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura. I també del primer clip, un petit film preciós, a l'estil del Spike Jonze més oníric (el podeu veure i llegir-ne una bona crítica a Rockdelux.es). El disc conté moments estel·lars, han reblat el clau (la crítica detallada la trobareu clicant al bànner del marge).

Avui el disc ja es pot comprar... i descarregar gratuïtament. Si el voleu, us recomano Compartim.cat, una web d'enllaços a pàgines que contenen discos en descàrrega directa dels Països Catalans, feta pels qui l'administren i tot els qui la visiten, que hi poden col·laborar recomanant enllaços.

Ara ens toca gaudir-lo amb calma i, quan vulgueu, podeu dir què us sembla.

Quins Strokes tornen?

2011-03-02T08:30:00.000-08:00

The Strokes passaran a la història per ser els autors d'"Is This It?"(2001), un dels millors discos de rock que hem escoltat mai. Després d'aquell impactant debut, van pagar massa car ser enaltits com a nou referent estètic del rock mundial, van començar les desavinences, van convertir-se (o els van convertir) en un producte-marca de consum... i els dos següents discos no van estar a l'alçada. Ara han fet una nova pausa (aquesta vegada més llarga, de 5 anys des del frustrant "First Impression Of Earth") i ja anuncien el nou retrobament de la banda amb nou disc, "Angles", que sortirà al mercat el 22 de març. Ens avancen el primer senzill ("Under cover of darkness") i el seu clip. D'entrada, semblen més propers al seu debut, busquen aquella immediatesa però... se'ns tornen a dibuixar excessivament sofisticats?

Jutgeu vosaltres mateixos.

Janelle Monáe? Sense paraules

2011-02-23T09:41:00.000-08:00

No tinc paraules per explicar el que ahir vam viure a l'Apolo de la mà de Janelle Monáe. Qualsevol cosa, sens dubte, seria supèrflua. Només se m'acut que, per uns moments, em va semblar sentir l'esperit de James Brown sobrevolant la sala. Si voleu, llegiu què hi diuen els professionals, per exemple al MondoSonoro. Jo no em veig amb cor.

Millors cançons 2010 (en català)

2011-01-12T07:26:00.000-08:00

És un plaer anar veient com, sense subvencions ni vinculacions extramusicals, el pop en català segueix normalitzant-se i popularitzant-se fins a trencar barreres idiomàtiques insalvables fa quatre dies. Els músics i les cançons que he triat tot repassant el 2010 exemplifiquen com, també en la nostra llengua, poden arribar, no només a tenir un públic fidel a casa nostra, sinó també a cultivar-lo més enllà de l'Ebre (entre d'altres discos, Ordre i Aventura dels Mishima, Al marge d'un camí de Sanjosex i A la panxa del bou de La Troba Kung-Fú són a les llistes dels millors àlbums de tot l'Estat).

Perquè, tirant de tòpic, la bona música no té fronteres, sobretot si està cuinada per plaer, amb amor, lluny de vanaglòries i recerques d'èxit a qualsevol preu.

Si contemplem el panorama, el reguitzell de propostes "amoroses" en català creix a dia que passa: a banda dels Mishima, Sanjosex, Roger Mas i Pau Vallvé que il·lustren aquesta selecció, noms com Fred i Son, Aias, Els Surfing Sirles, Inspira, Maria Coma o El Petit de Cal Eril se sumen al ja "consagrats" Antònia Font i Manel, que en breu tornaran al primer pla amb nous discos. I si allarguem la llista als qui són tan plaents com aquests però no es casen de manera habitual únicament amb el català, la paleta és tan llarga i fa tant de goig que sempre em sembla que em quedo curt (La Troba Kung-Fú, Standstill, Tarántula, Anímic, Mee And The Bees, Espaldamaceta, El Gos Binari, Gentle Music Men, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Veracruz, Le Pianc, Manos de Topo, Astrud, Hidrogenesse, Joe Crepúsculo, Love Of Lesbian, Maria Rodés...)

Gran moment, doncs, per al pop cuinat a casa nostra... amb amor.

LES 5 MILLORS CANÇONS EN CATALÀ DEL 2010?

1. Guspira, estel o carícia, Mishima

2. Protagonistes, Pau Vallvé

3. El calavera, Roger Mas

4. Animal salvatge, Sanjosex

5. Subway walk, La Troba Kung-Fú

Millors cançons 2010 (Internacional)

2011-01-08T03:32:00.000-08:00

En la llista de les millors cançons de l'any que s'acaba de fondre no he tingut més remei que posar-me més mediàtic que mai. Aquesta vegada, no les he triat: simplement he anat al meu iTunes i he buscat les cançons "reproducidas con más frecuencia", i aquest és el resultat.

Fixant-me en les vegades que han estat vistos aquests videoclips al YouTube, totes superen de llarg el milió... i la gran Fuck you del Cee Lo Green va cap als 37 milions! Només em queda, doncs, reivindicar Kort i la seva preciosa Pickin' wild mountain berries. La resta, sembla que caminen soles... Observeu, escolteu i decidiu vosaltres mateixos...

1. Fuck you, Cee Lo Green

2. Bloodbuzz Ohio, The National

3. Pickin' wild mountain berries, Kort

4. XXXO, M.I.A.

5. Odessa, Caribou

Pere Janer mola!

2010-12-31T07:49:00.000-08:00

L'última troballa abans d'acabar l'any és el mallorquí Pere Janer i el seu disc "Guapo". Fa 10 anys va dissoldre el seu primer grup, La Fosca, on compartia espai creatiu amb Joan Miquel Oliver, qui a més hi tocava la guitarra.

Amb el temps ha anat madurant cap a on dirigir el seu nou format, i al final s'ha dibuixat en aquest preciós disc on ja signa amb el seu nom. "Guapo" són 11 peces d'amor que amb la producció de Jaume Manresa (teclista i Dr. Polanski dels Antònia Font) s'ha traduït en un magnífic disc de pop electrònic, amb el ressò del que es feia als vuitanta, i que m'ha conduït mentalment a un dels millors discos estatals dels anys noranta, "Un soplo en el corazón" (1993) dels Family, i a la moguda del nou pop que ha impulsat el segell Elefant Records des dels anys noranta amb grups com La Casa Azul, Le Mans, Nosoträsh, Niza, Los Flechazos, etc.

Una veu que s'insinua, personal, ben adobada, i ens recorda irremeiablement (també per qüestions dialectals...) a la de Pau Debon (Antònia Font) i (sorpresa!) a la del gran Franco Battiato. Ara també hi trobem el ressò de Joe Crepúsculo (de fet, el hit "Guapo" el podria signar Joe si cantés en mallorquí). Però Pere Janer és menys corrosiu, i s'ho pren tot plegat d'una manera menys salvatge. De totes maneres, ens enganxa a la primera, una vegada i una altra... A banda del hit "Guapo", ja ens dinamita des de la primera ("Ventiladors"), i amb "Vull volar" ja ens ha fet esclatar. Volíeu rebenta-pistes per aquestes festes? Doncs amb "Guapo" ja no cal ni que sortiu de casa; la felicitat musical la teniu assegurada. Busqueu-lo o compreu-lo: Pere Janer? Mola!

Sanjosex: visca el contratemps!

2010-12-06T03:41:00.000-08:00

En Carles Sanjosé va apareixent, com qui no vol la cosa, sense fer massa soroll, en la nova escena musical catalana. El seu ascens no ha estat fulminant, com el merescut èxit dels Manel o el dels sobrevalorats (per dir-ho suaument) Amics de les Arts, sinó que s'ha anat situant a primera fila sense fer massa soroll: com el segell que l'acull, Bankrobber, que no paren d'apostar, amb molta vista, pels qui la gran indústria ignora, i a còpia de prioritzar propostes amb personalitat i músics que estimen l'ofici, ja compten amb un planter envejable (El Petit de Cal Eril, Espaldamaceta, Mazoni, Le Petit Ramon...)

Sanjosex van aparèixer deu fer cosa de 4 o 5 anyets des de la Bisbal cap a BCN, en petites sales, però ja amb un potent directe (quan es poden permetre el luxe de cabre-hi tots cinc, però si no hi caben, la proposta sense percussió també enlluerna).

Els hi coneixem tres discos: "Viva!", "Temps i Rellotge" i "Al marge d'un camí", i el cert és que, a cada nou disc, el salt està sent contundent, fins al punt que ja podem dir que l'últim, "Al marge d'un camí", és un dels millors que hem sentit per aquests verals: blues, folk, rumba, un contratemps que s'enganxa al cervell com una paparra, i sobretot excel·lent cançó d'autor, amb entusiasme, molt d'amor, tristor, quotidianitat... i el que més m'agrada és la transparència de tot plegat, tant de la música, les lletres i dels músics a l'escenari, sense compostures, sense pretensions ni grandiloqüències, ni grans discursos. Tot plegat, molt saludable, molt ben elaborat (la producció made in Ricky Falkner segueix sent exquisida), i emocionant. Proveu d'arrencar qualsevol dia d'hivern amb ells i ja veureu com tot plegat fa una altra pinta...

Belle & Sebastian Write About Love

2010-10-02T00:57:00.001-07:00

Els Belle & Sebastian estan a punt de regalar-nos el seu nou disc 4 anys després de "The Life Pursuit" (2006). El trobarem arreu a mitjans d'octubre.

Els vam poder veure per la Mercè, tot just fa una setmana, i vam comprovar que el seu estat de forma és immillorable, que segueixen sent tan exquisits com sempre i que ara compten amb el plus que dóna l'edat: experiència, seguretat, desimboltura i fins i tot desvergonyiment, cosa que semblava impossible quan els vam conèixer fa 14 anys, extremadament tímids, quan no s'atrevien ni a concedir entrevistes...

El nom del disc no pot ser més explícit: "Belle & Sebastian Write About Love". Ho han fet tota la vida però ara ja no se n'amaguen. I aquests dies comencem a saber com serà aquest nou disc i, pel que vam sentir a la Mercè i pel que podeu veure al vídeo de presentació del disc, això fa molt, molt bona pinta. De regal trobareu "Write about love", el tema que dóna nom al nou disc, i la ja clàssica "Piazza New York Catcher" (2003), interpretades totes dues en viu fa tot just tres dies (29/9/10) al Late Night de Jimmy Fallon a l'NBC. Absolutament delicioses.

Molts sabeu que em podria passar la vida parlant d'ells, que són el grup pop de la meva vida i totes aquestes collonades que a vegades diem, segurament massa esquemàticament, quan volem definir-nos de manera gràfica però, no ens enganyem, massa simplista. Però avui em sembla que ja no cal dir res més. Només se m'acut pensar per un moment com hagués estat tot plegat sense ells... i em sembla que hagués arribat aquí mateix, sí, però segurament més barroer del que ja sóc. Mireu com són al 2010 B&S i jutgeu vosaltres mateixos.

Maria Coma, una delícia

2010-08-05T03:21:00.000-07:00

Amb només 24 anyets, la Maria Coma, compositora i pianista de formació, s'ha instal·lat feliçment al pop. L'any passat va debutar en solitari, acompanyada en viu de la seva parella, en Pau Vallvé (Estanislau Verdet), qui a més li ha produït el primer disc, "Linòleum", un recull preciós de temes delicats i juganers on descobrim la veu de la Maria a ple rendiment, exquisita com poques, després d'haver-la tastat u_mä, el seu altre projecte en paral·lel també amb en Pau. A principis del 2011 completarà la gira en viu d'una seixantena de concerts, cosa que ja evidencia la boníssima acollida que està tenint el seu debut. Mentrestant, ha tingut temps de musicar diversos curtmetratges, de fer-se els videoclips i de preparar els temes del seu segon disc.

Des d'aquí, aposto decididament per ella; del degoteig de bones propostes musicals que feliçment s'estan coent a casa nostra, la seva sobresurt imponent, com la d'una Rufus Wainwright casolana, compositora de formació i virtuosa com el canadenc, acaronant i esgarrapant el piano, cantant com els àngels.

'Ordre i Aventura', Mishima

2010-07-26T07:49:00.000-07:00

Ja fa uns mesos que van presentar el seu últim disc, "Ordre i Aventura". Ara que ja tenim certa perspectiva, podem dir sense risc que aquest darrer treball és el millor de la seva carrera. Des de "Set Tota La Vida" (2007), Mishima ha anat donat passes cada vegada més sòlides, amb lletres i composicions que de tant ben trabades són insòlites en el actual panorama català pop. El que ells fan, ho fan com ningú, però val a dir que cada vegada tenim l'escena catalana més farcida de boníssimes propostes. Per mi, ells són al capdavant de tot plegat. Crec que comparteixen el lideratge amb Manel, Estanislau Verdet, Maria Coma, Roger Mas i Love Of Lesbian (els Antònia Font també hi tornaran a ser quan vulguin). Cadascú s'ho fa des de diferents òptiques, més o menys folk, o pop, o rock... però Mishima lidera la barreja d'indie pop i cançó d'autor com ningú.

Mishima són els reis de la combinació d'electricitat i bones melodies, i "Ordre i Aventura" n'és el millor exemple. El disc és curtet, però molt, molt intens. També és més instrumental, i els textos són més curts però més precisos, i el resultat és més impactant. I en viu creixen i ja passegen una proposta que acarona i esgarrapa com ens agrada, i que els ha d'acabar situant entre el millor del panorama estatal. A més, les lletres del David Carabén cada vegada són més afilades, amb més poesia i, com al primer tema del disc -"Tot torna a començar"-, amb més esperança, que també és d'agrair en els temps que corren...

El primer regal que ens han fet és el videoclip d'aquest primer tema, "Tot torna a començar", en què s'atraveixen a fer un exercici d'estil cinematogràfic a a partir de la mítica "Ordet" de Carl Theodor Dreyer. El resultat és excel·lent. De fet, podeu comparar el clip a l'escena final de la peli: l'única diferència és que ara el salvador es disfressa de llop i udola, de la mà del nen, per produir el miracle. I és que "tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix..."

La Caterineta per la Mercè

2010-06-18T08:16:00.000-07:00

El Petit de Cal Eril ens acaba de regalar aquest videoclip. La cançó és l'adaptació d'una de la literatura popular i en Joan Pons és qui fa tots els papers de l'auca d'aquesta història... més negre que les pelis del Tarantino.

Dr. Dog, la nova perla 'americana'

2010-05-14T08:53:00.000-07:00

Són cinc americanets de Philadèlphia que fa poquet he conegut gràcies "a un que li ha dit un que li han dit..." -els millors descobriments, com sempre, el boca-orella-. Són una banda de rock indiscutiblement americà, sí, però a més beuen del soul i del pop-rock dels 60's i 70's... (com no, aquí també hi ha Beatles.. i Supertramp!) i de les millors bandes del moment.

El primer cop que els vaig escoltar, de seguida em va venir al cap Wilco i The Flamming Lips; després he sabut que Jeff Tweedy (líder dels Wilco) els ha apadrinat dient que és una de les seves bandes favorites. Ja han publicat tres discos i ara ja comparteixen escenaris amb gent tant il·lustrada com Howe Gelb o M. Ward. I el millor regal és que el dissabte 29 de maig seran al Primavera Sound, a l'escenari San Miguel, el gran, cosa que confirma que ja hi arribo tard i que la legió de guiris que ens hi trobarem ja els ha descobert fa temps... Tard, sí, però a temps de gaudir-los en viu a tot drap, com anuncien els directes que ja els hi hem vist per la xarxa.

El disc que se m'ha enganxat com una paparra és Fate, el segon. El primer, We All Belong, ja dibuixava el que podien arribar a ser, i al tercer, Shame, Shame, collen l'invent i s'atraveixen a convertir-lo en un festival, brillant i valent.

Us deixo dues perles: primer, un dels seus grans temes, The Rabbit, The Bat, and The Reindeer en viu i desenfrenat des d'Austin (Texas), el bressol de tota aquesta moguda que recupera el millor de la tradició folk i rock, el que etiquetem com a americana. I després, el vídeo de Hang on, tema que podrien signar els mateixos Wilco, o els millors Rolling Stones.

Algun dia ens deixarem créixer una barba salvatge i creuarem l'Atlàntic...

She & Him: pop-pop-poppie!

2010-04-12T08:47:00.000-07:00

Aquest parell semblava que s'havien trobat per passar l'estona i ara resulta que el tema es consolida més del que pensàvem... Recordo: ella és Zooey Deschanel, actriu boniquíssima, i ell és Matthew Stephen Ward, conegut com a M. Ward, un dels millors cantautors sorgits de la nova fornada americana. Es van conèixer quan ell feia la música de la pel·lícula The Go-Better, que ella protagonitzava. Zooey li va descobrir el seu instint musical i van acabar gravant alguns temes que ella conservava de fa temps. La col·laboració es traduí en el preciós disc Volume One (2008), i ara ja són una banda que gira pel món regalant-nos el seu optimisme, amb harmonies poppies rotllo Au Revoir Simone o Camera Obscura, i com no, a prop dels inventors moderns d'aquest so, els Belle and Sebastian.

S'ho han pres tan seriosament que ara han publicat l'obligat Volume Two amb més cordes i més fantasia poppie que al primer -que ja és dir...- Sigui com sigui, no han perdut el bon humor i el somriure i, al primer vídeo del disc, del tema "In the sun" (títol mooolt escaient!), s'atraveixen fins i tot amb l'escenificació paròdica d'un musical adolescent. Com no, ella fa el paper de noia innocent que s'enamora del paio dur de la classe, que és, com no podia ser d'una altra manera, el gran M. Ward. El vídeo l'ha fet Peyton Reed, director de comedietes romàntiques però de gran format, que aquí vol parodiar. Encara acabarem aprenent-nos la coreo..! I la millor notícia és que la podrem practicar a l'Apolo, el proper diumenge 25 d'abril, al seu primer concert a casa nostra. Apa, anem escalfant motors..!

Pop lluminós d'alt voltatge; qui ho diria

2010-02-14T05:33:00.000-08:00

Tachenko és la banda sorgida de les cendres de El Niño Gusano, i ja fa un parell de discos que ens proposen un pop brillant, de dia clar, lluminós, amb melodies i lletres properes i reconfortants, i tornades d'alt voltatge. Diuen que beuen de Midlake i Richard Hawley; a simple vista als antípodes, però en realitat, ja veureu, no tant; el pòsit és el mateix. Acaben d'editar "Os reís porque sois jóvenes" i em sembla el disc que avui somiaria publicar Sidonie, però que el pes de la indústria -o el de los 40 Principales- no els ha permet acabar de formular. Per cert, aquests aragonesos amb pinta de paios durs -qui diu que l'estètica s'adiu sempre amb el que un fa?- acaben d'acompanyar Micah P. Hinson en la gira estatal, no com a teloners, sinó com a banda del texà; i uns parlen maravelles de l'altre, i a l'inversa; i es van fer amiguets, i tot plegat...

El disc està penjat a l'Spotify, com la majoria de músics espanyols i catalans, que últimament, per fi, ja s'hi troben, i relacionadets per localitzar-los millor -la veritat, tot un luxe-.

"Escapatoria" és el primer senzill: irresistible, com la resta del disc.

Les millors cançons del 2009

2010-01-14T10:03:00.000-08:00

Amb una mica de retard (les obligacions apreten) però ja tenim aquí el meu particular resum de l'any, aquesta vegada de les melodies en forma de 5 grans temes que no s'han marcit amb el -breu- pas del temps i que crec que mereixen tantes escoltes com temps tinguem per seguir creient en el poder enlluernador de la música popular. He triat les millors versions que es troben al you tube, algunes autèntiques joies; d'altres, només per poder escoltar-les en bones condicions. Ja veureu, ja...

Apa, sense més preàmbuls, aquí les teniu:

OH NO, ANDREW BIRD
(L'Andreu fa honor al seu cognom i xiula que xiularàs...)

IMMORTELS, DOMINIQUE A
("Mai et vaig dir que som immortals. Per què te'n vas anar abans que t'ho digués?")

TOO MANY BIRDS, BILL CALLAHAN
(Quan dos són multitud)

MY TIMING IS OFF, EELS
(Ell ja era barbut abans de la invasió)

VARIABLES, THE NEW RAEMON
(Sortegeu les cançons del seu disc "La Dimensión Desconocida": la que us surti, també hauria de ser aquí)

Quan els núvols somriuen

2009-11-28T00:43:00.000-08:00

Avui vinc amb una recomanació que us pot canviar els matins grisos i freds que (diuen, per fi) ens esperen. Són The Leisure Society i beuen del pop britànic que han mamat, vents i cordes clàssiques i veus doblades, però a més ho alimenten tot plegat amb un so folk americana amb banjos i ukeleles que els fa irresistibles. El seu disc de presentació és Sleeper (2009), i és dels que et deixa bocabadat a la primera, i un hi torna una vegada... i una altra... Reconfortant, analgèsic, anti-boirines-matineres.

Aquí no trobareu ni invents ni experiments, però tampoc cal. Vaja, no hi ha res de nou... però fa un dia de collons! Té la frescor dels bons discos de debut, desihibició i naturalitat, però, a més, aquests paios són músics de debò. Jo ja me n'he enamorat... malgrat que el bon temps s'allargui; a veure qui més es deixa seduir...

Aquesta és la joia de la corona (tots dempeus: sona "Save it for someone who care"!)

i "The last of the melting snow"...

I'm un chien andalusia

2009-11-13T08:34:00.000-08:00

Per començar a acabar l'any amb un somriure d'orella a orella, avui ens han confirmat que el PIXIES tornen als escenaris. I per rematar-ho, vindran al Primavera Sound 2010!

Bé; després de l'impacte, agafo aire i em proposo dir alguna de les mil reivindicacions que se m'acuden sobre Black Francis & Cia:

1. Són el gup de rock més influent dels últims vint anys. I això ho sap qualsevol que es fixi en què ha passat després que ells apareguessin. Escolteu les guitarres i busqueu el ressò del seu so... és il·limitat.

2. Tenen tants grans discos i tants bons temes que m'és difícil destacar-ne algun. Per començar, almenys dos discos, el "Doolittle" i el "Surfer Rosa". Temes? "Monkey goes to heaven", "Hey", "Where is my mind?"... i els que podeu escoltar aquí baix... i tants altres...

3. La seva ombra és tan allargada que han marcat a artistes tan allunyats com Nirvana, David Bowie, U2, REM, Radiohead, Arcade Fire o Weezer. Aquests són els que ho han reconegut, però en podríem dir molts més.

4. Molts d'aquests i d'altres artistes (Bono el primer), confessen que es conformen en ser humils imitadors dels de Boston. La sinceritat els dignifica.

5. Musicalment, esgarrapen i acaronen com no ho ha fet mai cap banda.

6. Es pot escriure rock amb textos no-tòpics? Els Pixies van demostrar que sí.

7. Personalment, em van ensenyar que hi havia rock més-enllà-de. I que valia la pena deixar-se enlluernar. I... -bé, deixem-nos de nostàlgies-.

8. No sé com seria tot plegat sense els Pixies, però estic segur que seria pitjor.

9. Quan van tornar el 2004, ja va ser tremendo.

10. I com diria aquell il·lustre alemany, "no hase falta desir nada más". Mireu, mireu...

Richard Hawley, a foc lent.

2009-10-18T02:46:00.000-07:00

La seva carrera en solitari arrenca en el tombant de segle quan, animat per dos bons amics de tota la vida, Steve Mackey i Jarvis Cocker, baixista i cantant de Pulp respectivament, decideix donar la cara i publica les seves cançons. Trenca el gel amb un mini àlbum homònim i des d’aleshores ja no ha parat. Amb referències a la seva Sheffield natal –“Late Night Final” (2001) és el que criden els venedors de diaris de l’ultima edició, “Lowedges” (2002) es refereix als afores de la ciutat, “Cole’s Corner” (2005) és una mítica cantonada punt de trobada romàntic i aquest “Lady’s Bridge” (2007) és un pont que ha sobreviscut a tots els avatars climatològics– Hawley és fidel, en tots ells, al rock atemporal dels grans dels cinquanta, el que ha mamat de ben petit envoltat de música, amb una mare que cantava mentre planxava i un pare músic “meravellós”, com ell mateix diu, que estimava i es feia estimar.

Ara reapareix amb Truelove's Gutter (2009), que el retorna al seu so més refinat, elegant, sense estridències. Poca instrumentalització, sense abusos innecessaris. El resultat és més reconfortant que mai, un disc acurat fins al més mínim detall, dels que pots escoltar una vegada i una altra i una altra... un regal per als sentits. Preciós. Segurament aquest disc ja no el punxaran a les ràdios comercials (amb temes de 10 minuts, qui s'atraveix?) però tampoc sembla que ho pretenia. Quan un artista fa el que li surt dels ous, sense pensar en els resultats mediàtics, sempre és -almenys- més honest. El de Sheffield, que a més està d'anada i tornada de tot, es pot permetre aquests luxes; el resultat: immillorable, el millor que li he sentit.

Hawley ens apropa a la bellesa de les petites coses i persegueix un altre món, a l’abast si hi creiem; reclama un món ideal, somiat –amb un regust malencònic– on el camí ja és buscar-lo. I és que la recerca de la felicitat que planteja sembla defenestrada i oblidada avui dia, al món dels pessimistes i depressius. El millor és que escolteu el disc, de dalt a baix; per anar fent boca, aquí teniu "For your lover give som time", el primer single-video del disc. Promeses a la dona que estima... preciosa:

El petit de cal eril, menys innocent del que sembla

2009-09-30T10:23:00.000-07:00

Us pensàveu que a Guissona només tenen aquella mena de carnisseria-port-aventura? Doncs no, també hi tenen El petit de cal eril.

N'havia sentit a parlar, l'havia escoltat al seu myspace, però el primer cop que vaig tenir el plaer de veure'la va ser a les festes de la Mercè, a la plaça del Rei, avui fa una setmana, cantant cançons seves (acaba de publicar el seu primer disc, "El petit de cal eril i les sargantanes al sol") i convidant uns quants col·legues a cantar "les cançons de sempre no són de dingú", un recull de tradicionals més o menys oblidades que el petit Joan Pons i Cia. van reinventar-se. Recordo especialment el "ton pare no té nas..." a mitges amb Espaldamaceta convertida en una cançó-de-bressol-quasi-malson al final... preciosa.

Després de sentir el seu disc gravat, em va fer especial il·lusió veure com les fa créixer en viu -les tocaven amb més mala llet, tal com raja, com si estiguessin assajant- bon contrapunt a la innocència de les lletres... i bon regal per als qui l'escoltàvem drets. No, no són uns virtuosos, però i què? Tampoc ho és el Lou Reed, no?

Del disc, sobresurt "La catarineta per la Mercè", menys innocent del que sembla. "Mandolines tralarí" i "Els gats 2", aquesta última amb els seus nebots fent els coros al menjador de ca seva, són literalment inoblidables. Ara sé que havia format part de l'equip de rodatge de "El cant dels ocells" d'Albert Serra, i m'ajuda a entendre de què va tot plegat. En sentirem a parlar.

"Mandolines tralarí", el primer videoclip, genial:

i "I tantes figues" gravada per a l'"Ànima" (la veu d'en Joan no recorda Jorge Drexler??):

If it be your will

2009-09-22T09:13:00.000-07:00

Després del que ahir vam viure al Palau Sant Jordi i del que n'han dit el mitjans, avui em queda poca cosa per reivindicar. Va ser sublim. Alliçonador. I sobretot, molt emotiu.

Cohen és poeta, però a finals dels 70 decidí que es dedicaria a cantar: "Ja que no puc guanyar-me la vida com a escriptor, em dedicaré a cantar". Ara, després de 14 anys de silenci, ha tornat perquè la seva mànager, Kelley Lynch, el va deixar escurat i es va fondre amb milions de dòlars. Cohen, lluny d'enfonsar-se, va dir que aquest assumpte li havia donat un gran impuls per treballar, que no podia fer una altra cosa, però que no es queixava, que coneixia prou bé com funciona el món per entendre que aquestes coses passen...

A l'inici, les factures el van convertir en cantant, i ara, les necessitats l'han fet tornar. Haurem d'agrair, doncs, a qui no ha comprat un p llibre de poesia en sa vida i a qui és capaç de robar sense escrúpols el que vam veure ahir. If it be you will... devia pensar Cohen. Gràcies, malparits. I gràcies, Leonard, per ser home abans que poeta i cantant.

Contra les penes, punyalades.

2009-08-29T04:16:00.000-07:00

Tens por a la crisi? Ells no.

Al mal temps, bona cara; la millor teràpia anticrisi: no perdre el somriure. Genial.

God Help The Girl

2009-08-07T01:56:00.000-07:00

Feia temps que esperàvem el nou disc dels Belle & Sebastian. Sabíem que estaven treballant juntets, des de fa cinc anys, en alguna història sorprenent. Al final, el que ens hem trobat és un projecte del líder de la banda, Stuart Murdoch. Ell és el creador de l'univers B&S, d'un llegat que s'ha anat refent, construint des d'aquell debut l'any 1996, amb el "Tigermilk" i el "If You're Feeling Sinister", sens dubte els seus millors discos, que ha anat evolucionant des d'aquell inici indie-pop-malencònic amb arranjaments de corda quasi orquestrals i veus insinuades, fins al soul, funk, pop setanteto i glam dels seus últims treballs. Amb l'ultim disc, "The Life Pursuit" (2006), B&S ja havien dibuixat totes les seves cares. Després de tot plegat, la banda ha fet una pausa i Stuart Murdoch ha ideat aquest nou projecte.

"God Help The Girl" serà una pel·lícula que es començarà a rodar l'any que ve. De moment, ja tenim la banda sonora. El disc és la història d'una noia, Eve, que viu apassionadament envoltada de música. Eve ens explica les seves passions, les seves pors, les seves relacions, els seus amics. Després de somriures i llàgrimes, contradiccions i inseguretats, Eve acaba ingressada en un psiquiàtric amb un transtorn alimentari. Aquest és l'argument que, suposem, tindrà el film. De moment, el que tenim són 14 talls que escenifiquen l'acció musicada, amb l'Eve (Caterine Ireton, la vocalista en quasi tots els temes), en James (el mateix Stuart Murdoch també canta en tres temes), la Cass (Anna Miles), l'Anton (el gran Neil Hannon canta un dels millors temes del disc, "Perfection as a hipster") i la Cassie (Asya canta la preciosa dream pop "I just want your jeans"). Ells són els personatges del musical, però també hi trobem altres veus femenines (Celia Garcia, Dina Bankole, Alex Klobouk i Brittany Stallings), els B&S al complet musicant l'escena (Mick Cooke, Stevie Jackson, Richard Colburn, Bob Kildea, Chris Geddes i Sarah Martin) i una orquestra de fins a 45 músics conduïts per Rick Wentworth, experimentat compositor de bandes sonores.

La creació, producció i direcció de tot plegat la dur a terme Stuart Murdoch. El procés ha estat lent, laboriós. Després de la composició, Stuart va posar un anunci a un diari d'Escòcia que buscava veus femenines per a un projecte de llarga durada que s'estava gestant, i d'aquí van sorgir les 7 veus que protagonitzen el disc. El resultat és sublim, un disc pop que es passeja pel jazz amb orquestracions delicioses, esclats seixanteros i setanteros, sobretot quan elles canten com les girl groups dels setanta, i un reguitzell de melodies inoblidables que ens recorden sovint aquells inicis pletòrics dels B&S ("Come monday night" i, sobretot, "A down and dusky blonde", són el que sempre hem estimat dels escocesos). Aquí, a més, Murdoch recupera el protagonisme de la veu femenina que la seva banda havia perdut des que Isobel Campbell va decidir volar pel seu compte.

No tenim disc nou de B&S, però aquest no només alleugereix l'espera, sinó que suposa un punt d'inflexió. Murdoch materialitza un somni, editar un musical de rock protagonitzat per veus femenines. Nosaltres li agraïm perquè ens segueix enamorant; gaudir d'un disc d'aquesta majestuositat és un regal d'estiu immillorable. I amb el temps, un d'aquells clàssics que retrobem una vegada i una altra al nostre imaginari musical. Si no, temps al temps.

Us deixo aquí unes imatges que il·lustren com es va gestar tot plegat:

El primer vídeo oficial del disc: "Come monday night", amb Catherine Ireton (Eve):

i "Funny little frog", tema dels B&S revisitat en aquest nou projecte i cantat per Brittany Stallings:

Podeu escoltar el disc sencer a l'Spotify o al Deezer

Primavera Sound: la Meca musical de l'any

2009-05-16T02:41:00.000-07:00

Ja tornem a ser a les portes d'una altra edició del Primavera Sound. A aquestes alçades, ja no tinc cap dubte que, any rere any, es converteix en el festival musical de referència de l'Estat i un dels millors d'Europa per vàries raons:

1. Per l'excel·lent organització de cada any que converteix el Fòrum (un espai, d'entrada, dur i aspre) en una zona còmoda i agradable, on les músiques dels diferents espais no se solapen, amb una acústica acurada (sí! es pot escoltar bé un concert en espais tan oberts!)

2. Perquè és l'únic festival de grandíssimes dimensions en què les aglomeracions són escasses; es pot gaudir de tot sense haver de patir, i això ja és un gran què!

3. Per l'Auditori de Fòrum: allà, a partir de primera hora de la tarda, any rere any, es pot escoltar còmodament i amb tranquil·litat, el que mai hauries somiat sentir tan a prop i tan bé (collons, quina acústica! Sens dubte, el millor espai tancat de la ciutat). A més, et permet descansar de les llaaaargues jornades, que també és d'agrair, i agafar forces (que ja tenim una edat...)

4. Per l'immillorable ambient: el públic, en general, valora el que veu, ho respecta i respecta els altres, és a dir, que hi va atret per la música, no pel "guateque verbenero"...

5. Perquè cada any, descobrim noves propostes que no coneixíem i que acaben formant part del nostre imaginari musical (em vénen al cap concerts inoblidables com els d'SCOUT NIBLET, SHANNON WRIGHT, RICHARD HAWLEY o MODEST MOUSE...)

6. El més important: Com es pot aglutinar tants i tan bons músics en 3 dies i nits? Clàssics de sempre (NEIL YOUNG, SONIC YOUTH, MY BLOODY VALENTINE...) amb les millors llegendes de l'indie (YO LA TENGO, SPIRITUALIZED, SHELLAC, BLOC PARTY, JARVIS COCKER, SAINT ETIENNE, THE MAGNOLIA ELECTRIC CO...), els herois del folk (HERMAN DUNE, KIMYA DAWSON, ANDREW BIRD, DAMIEN JURADO...), els cracks de l'electrònica contemporània (APHEX TWIN, DEERHUNTER, SQUAREPUSHER...), els millors entre el nou punk (BLACK LIPS, DEAD MEADOW, FUCKED UP...) i els millors d'aquí (JOE CREPÚSCULO Y LOS DESTRUCTORES, VERACRUZ, TACHENKO, EXTRAPERLO, THE SECRET SOCIETY, LOVE OF LESBIAN...) fins a 118 concerts en tres dies! Sense oblidar que ara el festival ja comença en diverses sales el dilluns 25 i s'llarga fins diumenge al parc Joan Miró...

Problema? Cada any tenim el mateix: LA TRIA del que es vol veure: amb tanta oferta, és inevitable el solapament de concerts... però... beneït problema!

I a més, hi trobem convidats il·lustres, com l'EPI i el BLAS...

La màgia dels contrastos: HERMAN DUNE

2009-03-26T09:00:00.000-07:00

Ja fa uns 10 anys que va néixer aquest trio franco-suís, amb els germans Herman Düne al capdavant, David-Ivar i André, i el bateria Neman. Els dos germanets, amb sincers ideals neohippies, ens van regalar un bon regitzell de cançons infecciones, d'aquelles disposades a fer-nos una mica més feliços. Ara els germans s'han separat, David-Ivar li ha tret la dièresi al cognom i segueix amb el projecte amb Neman.

Al primer disc sense André ("Next Year In Zion"), segueixen la línia dels anteriors, sí, però amb un nou contrapunt: malgrat el bonrotllisme de les lletres que desprèn el disc, sempre roman aquell regust quasi malencònic, trist, potser per la cadència de la veu de David-Ivar, o pels vents, una trompeta i un clarinet que apareixen per recordar-nos que també existeix un costat ombrívol... però igualment plaent.

Aquest contrast és el que els fa addictius, el que ens passeja pels dos contraris, entre el sentiment de plaer i el depressiu. Com la mateixa realitat que sentim quotidianament. Per això mateix ens agraden grups com Belle and Sebastian, The Moldy Peaches, o Beirut... o en Manel. Fixeu-vos com, tant uns com els altres, procuren no caure en l'excessiva emotivitat però tampoc en el cinisme, aquella cuirassa que a vegades, de tan superficial, provoca incomoditat. Diuen les coses pel seu nom, sense complexos, i dibuixen el que sentim. I els cantem a totes hores, i els voldríem compartir amb la resta de mortals per escurçar distàcies, per aplacar les males cares, els malhumors.

Proveu-los, i ja em direu els resultats. Aquí us deixo amb dues cançons-calmants, que exemplifiquen el nou contrapunt de la banda que abans us comentava. La primera, "I wish I could see you soon" del disc anterior, "Giant". I la segona, "My home is nowhere without you", de l'últim disc. Aquestes són les dues cares d'una mateixa proposta, d'una mateixa realitat -sembla innegable com l'estètica i la temàtica dels dos videoclips també s'hi adequen...-

(Per cert, queda prou clar qui influencia en Manel, no?)

Qui és el violent?

2009-03-20T06:28:00.000-07:00

Barcelona, 18 de març de 2009, Plaça Universitat.
Ja sabeu com les gasten, però no puc resistir penjar-vos aquest petit document que il·lustra com es desencadena la violència: Qui es defensa? Qui és l'agressor? Qui va armat? Jutgeu-ho vosaltres mateixos:

Joan Miquel Oliver, el regal definitiu

2009-03-18T08:43:00.000-07:00

Quan s'acosta Sant Jordi, ja se sap: les editorials corren a la recerca d'aquells productes estrella que els facin superar l'eterna crisi del sector. Empúries, enguany, apostarà per un llibre... i un disc: es tracta del nou disc d'en Joan Miquel Oliver, "Bombón Mallorquín", que vendran conjuntament amb un llibre que recull, a partir de facsímils de la seva llibreta personal, els seus apunts a l'entorn de la creació d'aquest disc, amb anotacions-comentaris al marge del mateix Oliver. El pack llibre i disc s'anomena "Quadern 2008" i sortirà el 2 d'abril.

La veritat és que m'ha semblat una idea collonuda, sobretot per a aquells que encara comprem CD's. Sí, encara en quedem alguns, d'aquests consumidors estranys... Qui decideix comprar-se'n, encara, amb la quatitat de novetats que podem escoltar a la xarxa clicant un botó?? Doncs a mi, de tant en tant, encara se m'acut. Dieu-me fetitxista, o romàntic, o senzillament imbècil, però encara se'm passa pel barret, de tant en tant, anar al CDrome, o a Disco100, a palpar les novetats, i fins i tot endur-me-les a casa. Amb el temps, però, un va sent, òbviament, més selectiu, i només cedeix a aquell producte que ofereix alguna-cosa-més, digueu-li temes extres, DVD's o simplement un disseny ultramodern de-la-hòstia. En aquest cas, el que trobem d'extra és un llibre on podem descobrir com s'ho fa l'Oliver per crear, el que sovint no entenem ni quan ho explica en una entrevista. Per això, em sembla collonut que aprofitin la tirada mercantilista d'una diada tan assenyalada i el venguin -espero- com a xurros. Sempre serà millor que algú rebi un 2x1 com aquest abans que els clàssics "catedrals del mar" que acaven decorant la prestatgeria, al costat del les fotos de les últimes vacances a Menorca. El llom és impecable, amb unes tonalitats que s'adiuen a la perfecció amb el Billy de l'Ikea...

El problema el tindrem nosaltres, pobres consumidors, quan el dia 2 d'abril, amb el llibre-disc, arribem a casa i haguem de decidir on el col·loquem: secció llibres? CD's?
Buf, quina feinada.

Per anar fent boca, la (pen)última flipada oliveriana, Hansel i Gretel; delirant.

Dilluns, en Manel a la Villarroel

2009-03-13T11:02:00.000-07:00

A partir d'aquest proper dilluns 16 de març, la revista Rockdelux inaugura un cicle de concerts a La Villarroel. Els concerts, de dues bandes sempre estatals, seran el tercer dilluns de cada mes. La millor notícia és que el cicle l'enceta el grup català del moment, en Manel -no es pot celebrar millor la primavera...- Els acompanyaran els Ten Thousand Islands, banda formada ja fa cinc anyets a la Garriga amb la Maria Monferrer i en David Crespo al capdavant. Canten en anglès un folk arranjat i experimental del que posa els pèls de punta. Tots, però, anirem a veure en Manel... amb una corbata ben llarga estampada amb colors crus.

Més electrònica i més hedonisme="Tonight: Franz Ferdinand"

2009-03-02T08:42:00.000-08:00

Tercer disc del millor grup guitarrero-pop de principis de segle. Franz Ferdinand, després de fer saltar i cridar el personal amb hits ja eterns com "Jacqueline", "Take me out", "Michael", "Do you want to" i tants altres (els seus dos discos anteriors són talment compilatoris de peces immortals) ara fa un mes estrenaven revàlida. Aquest tercer plat ("Tonight: Franz Ferdinand") no només és a l'alçada sinó que li dóna un nou gir al seu imaginari musical; se'n van cap a l'electrònica, s'hi passegen, els teclats prenen més protagonisme i el funk enlluerna des del primer gran tema. Però encara són ells? I tant! Més que mai, però més enllà. Primer cop d'efecte: aquest "Ulysses" ressacós, de tornada, de matinada de diumenge... o de dilluns...

Tot el disc dóna per passar la ressaca en bona companyia (no cal que sigui literalment tòxica), sí. Però també convida a passejar-se pel carrer amb el cap ben dret, amb un somriure d'orella a orella, per tornar a arrencar després de la derrota, victoriós... o per aixecar l'ànim del diumenge més ennuvolat. Què més li podem demanar? Que ens faci cantar i saltar? Doncs també ho aconsegueix. Escolteu, si no, "Live Alone"en viu... no apte per sang d'orxata:

El disc és un festival de grans moments, alguns en la línia punk-funk d'LCD Sundsystem, i això, si es fa sense buscar el ganxo fàcil, sempre aporta bones vibracions. ("Lucid dreams", en aquest sentit, posa els pèls de punta). I de hits? Des de "Turn it on" fins a "No you girls" passant per "Can't stop feeling"... em sembla que les podria dir totes; espectacular.

Llegint revistetes modernetes, he vist que als crítics resulta que no els agrada, que diuen que ara es volen fer els interessants (?) i que ja no sonen com abans... que no hi ha melodies... Estic convençut que si haguessin repetit els esquemes dels discos anteriors, dirien tot allò de "más de lo mismo" o "nada nuevo bajo el sol"(...) Què hi farem. Ni p cas.

Segueixo pensant que si les ràdios els punxessin com mereixen i si els mitjans en fessin ressò, li passarien la mà pel davant i pel darrere als plastes de sempre (digueu-li U2 o Coldplay...)

I per als no iniciats, i per als nostàlgics (que ja té 5 anyets!), "Take me out", el seu primer gran himne: aquest sí, insuperable.

Jolie Holland: la poesia del desert

2009-02-03T08:35:00.000-08:00

És el (pen)últim descobriment de la temporada: se'ns apareix des de Texas amb aquest preciós disc, "The Living And The Dead", amarada de tradició nord-americana-rural però d'una modernitat inaudita, com molt pocs saben aglutinar. Té una veu entre trista i atemorida; la melodia d'aquesta "Mexico City" i d'altres del disc, en canvi, ens conviden a arrencar el dia amb el millor dels somriures. Aquest ja és el seu quart disc en solitari i sembla ser el que la convertirà en una de les millors cantautores del moment. De fet, el seu més fervent admirador és un tal Tom Waits...
Una altra vegada, com amb les internacionals Cat Power, Scout Niblett, Zooey Deschanel de She & Him, Shannon Wright o Neko Case; o les d'aquí, Russian Red o Lidia Damunt, confirma que la música contemporània té nom de dona... Doncs que duri!
Premeu el play i pugeu el volum; la texana farà la resta.

Tindersticks (o com remoure les entranyes)

2009-01-23T01:23:00.000-08:00

Aturar-se i mirar enrere ens ajuda a explicar el que som; el passat alimenta la nostra realitat quotidiana actual, el nostre perfil, tarannà o les nostres circumstàncies, dieu-li com vulgueu. Tindersticks són dels que, si miro enrere, han estat sempre a prop. Com jo mateix, i com molts d'altres, van aparèixer amb més o menys força, han viscut més d'una crisi, fins i tot algun moment de fals epitafi; han remogut les arrels, hi han tornat, les han renegat i han tornat a renéixer. Van obrir els ulls amb la meva majoria d'edat, quan uns quants i jo buscàvem noves maneres d'explicar-nos el que ens envoltava, i un grapat de grups, sense relació aparent, ens assenyalava que hi havia vida més-enllà-de, als marges. Ens impactava el debut de Portishead i Radiohead, quasi alhora, arrasant les cendres del rock; deboràvem els Pixies i el demolidor "Nevermind" de Nirvana, PJ Harvey, Tortoise, Manta Ray, Mercury Rev... i els Tindersticks. Tots ells, des de diferents punts de partida, tocats per certa angoixa paradoxalment curativa, omplint els buits de la nova maduresa. Tot era nou, lluminós, viciós i narcòtic, màgic i colpidor. I els Tindersticks eren el paradigma de l'angoixa intel·lectual, tan nociva com viciosa. Una veu, la d'Stuart Staples, barítona, que surt de les entranyes, d'una naturalitat corrosiva; unes melodies que no s'esgoten, que retornen plaentment una vegada i una altra... i les cordes d'aquells violins acaronant o estripant...

L'any passat van presentar el setè disc d'estudi, sense comptar bandes sonores i directes. El millor per apropar-s'hi, el "Live at The Bloomsbury Theatre 12.3.95", sense desmerèixer els dos homònims del grup del 93 i 95, el "Curtains"(97) o el "Simple Pleasure" (99), més o més soul, més o menys rock, sempre elegants, els més distingits de la classe. En viu creixen i aclaparen (ens han visitat sovint, a festivals, apolos, razzmatazz, BAMs, al Palau de la Música...) i el diumenge 8 de febrer s'estrenen a l'Auditori, amb l'ultim disc, una altra joia ("The Hungry Saw", 2008) i un repàs a la immaculada discografia. Perquè mirar enrere ens remou, sí, però també ens resitua. Tindersticks, sempre imprescindibles, ens airegen el cervell, ens l'oxigenen. Ara, però, tots plegats ens sentim menys adolorits, que el temps tot ho cura.

Aquí us deixo "City Sickness", del primer disc (i primer vídeo que van gravar) fa 16 anys.

El "Can we start again?" del "Simple Pleasure"(99)...

... I com sona l'últim disc:

Discover Tindersticks!

Rodamots, una paraula al dia

2009-01-13T00:43:00.000-08:00

Fa poc temps que he descobert aquest magnífic espai a Internet, www.rodamots.com. Es tracta d'un web que envia una paraula diferent cada dia (o una frase feta, una locució o un refrany) als qui s'hi han subscrit on s'inclou el seu significat, l'etimologia, un parell de citacions per il·lustrar-ne l'ús i algun enllaç d'interès relacionat; tot plegat organitzat temàticament: cada cinc o més dies, un tema diferent. La subscripció és gratuïta i a la mateixa web hi trobareu l'arxiu de tots els mots ordenats alfabèticament, cronològicament, per autors o per temes.

Tot plegat, curosament, amb una delicadesa infinita. Una autèntica peça d'orfebreria lingüística, vaja. L'artífex n'és Jordi Palou, un "malalt" a l'hora d'ordenar i descobrir la vida que s'amaga rere cada mot, rere cada expressió, per molt popular que sigui, per poc prestigiat que estigui. Tots els mots tenen la virtut d'apropar-nos una realitat, d'evocar-nos un món que semblava oblidat o simplement (que no és poc!) d'ampliar el nostre coneixement del món, i Palou, amb criteri i molta gràcia, els fa reviure.

L'espai està inspirat en el butlletí A Word a Day, l'equivalent en anglès amb més de 600.000 subscrits, també recomanable per als qui volgueu apropar-vos a l'imaginari anglès. Rodamots, més modest, compta amb uns 12.500. La seva vàlua, però, és innombrable. Entreu-hi i remeneu...

'Gomorra': millor pel·lícula del 2008

2008-12-29T05:41:00.000-08:00

Cinc històries que s'esdevenen a Nàpols, ara mateix. La història del jovenet Totò emmirallat per diner fàcil que ofereixen els camorristes; Don Ciro, que distribueix els calers, tampoc ho té fàcil; Roberto es veu enmig d'uns negocis bruts que el superen; Pasquale cedeix a la temptació de saltar-se les lleis il·legals; i Marco i Ciro, com si visquessin en un film de gàngsters, juguen amb foc fins que estorben massa.
Totes cinc històries, narrades sense sacramentals, tal com raja, com succeeixen a Nàpols ara mateix. És un film indispensable, sobre la pitjor lacra mafiosa dels últims temps, la Camorra; mai ningú s'havia atrevit a narrar res semblant. De fet, el novel·lista i guionista, Roberto Saviano, sobreviu avui amagat i escortat, sota amenaça de mort. Sens dubte, la pel·lícula de l'any, la més impactant; excel·lent guió, direcció, i grans actors, del tot recomanable en versió original per captar la magnitud de la realitat, crua, sense escrúpols. Imprescindible.

Les millors cançons internacionals 2008

2008-12-20T01:47:00.000-08:00

Després d'un procés de síntesi sens dubte injust (per les que no apareixen, clar) aquí teniu les 10 cançons més impactants del 2008 que ens arriben des de fora. Vist el panorama, un pot estar segur que tenim grans perspectives de futur tant pel que fa a la sensibilitat com a la contundència de les propostes actuals. Són 10, podrien ser 20, 30 o 100, però no us vull aclaparar. Si n'hi trobeu a faltar alguna, als comentaris les reivindiqueu. L'ordre, com sempre, el poseu vosaltres: sóc incapaç d'ordenar-les; totes les trobo tremendes.

KISS,
SCOUT NIBLETT (THIS FOOL CAN DIE NOW)

A-PUNK,
VAMPIRE WEEKEND (VAMPIRE WEEKEND)

FRANKIE'S GUN,
FELICE BROTHERS (FELICE BROTHERS)

SOUL ON FIRE,
SPIRITUALIZED (SONGS IN A&E)

WHITE WINTER HYMNAL,
FLEET FOXES (RAGGED WOOD)

FOOLS,
THE DODOS (VISITER)

INCREMENT OF LOVE,
GIANT SAND (proVISIONS)

EASY DOES IT,
BONNIE "PRICE" BILLY (LIE DOWN IN THE LIGHT)

WHY DO YOU LET ME STAY HERE
SHE & HIM (VOLUME ONE)

YOU! ME! DANCING!
LOS CAMPESINOS (HOLD ON NOW YOUNGSTER)

Quina us ha impactat més? Suggerències? Clams? Reclamacions? Queixes? Laments? Exigències? Tooot als comentaris.

Manel: Millor grup català 2008

2008-12-16T08:15:00.000-08:00

Són quatre barcelonins (Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé) i acaben de publicar el seu primer disc, "Els millors professors europeus". "En Manel", com ells mateixos es presenten en viu, són una banda que va néixer fa un parell d'anys i que l'any passat va guanyar el Premi Joventut al Sona9. Compta amb fervents seguidors que ja el valorava sense disc, només amb alguna cançó penjada a la Xarxa... i el boca a boca va fer la resta.

Ara en Manel esgota entrades a l'Heligàbal de Gràcia i ha fet el salt definitiu col·lant-se sorprenentment a la programació del Primavera Club i oferint-hi un concert impecable. Són, sense dubte, el grup del moment; han assolit molta popularitat en poc temps i s'han convertit en un autèntic hype sense pretendre-ho. Què tenen de diferent? Doncs el disc és una joia que barreja pop amb folk tradicional; les lletres descriuen situacions quotidianes amb un punt de surrealisme, paròdia i certa excentricitat i, tot plegat, sense complexos, sense impostures, fresquet i proper. Cançons com "Els guapos són els raros" o "Pla quinquennal", per exemple, seran imprescindibles. No hi ha cap dubte: són el grup català de l'any (si escolteu el disc us en convencereu; enlluerna de dalt a baix). Aquí els trobareu cantant a pèl la cançó que més tard ha encetat el disc. Llaaaaaarga vida a en Manel!

Per cert! La foto és del concert a l'Auditori de Fòrum, el passat 12 de desembre, al Primavera Club, i la vaig fer jo mateix.

Russian Red: Artista estatal revelació 2008

2008-12-12T01:18:00.000-08:00

No és que l'hagi oblidat a la primera llista; simplement mereix una secció per ella soleta. És l'autèntica sopresa del 2008, any en què ha passat de ser una autèntica desconeguda a anar al Primavera Sound i a omplir la Plaça de Rei pel BAM. Lourdes Hernández, madrilenya amb 23 anys acabats de fer, és coneguda amb el sobrenom de Russian Red (la seva marca de pintallavis favorita) i acaba de publicar oficialment el seu primer disc, "I Love Your Glasses", però ja fa mesos que va esclatar amb un èxit aclaparador penjant els sus temes a la Xarxa. La seva és una veu privilegiada, d'una sensibilitat inaudita, i les seves cançons són de les les que ens acaronen com mai, ningú a l'Estat ho havia fet mai com ella. En vista de l'èxit, ha penjat la carrera de Traducció i Interpretació i ja passeja el seu directe per les millors sales (això sí, en comptagotes per assimilar-ho i no esgotar-se precipitadament).

S'ha atrevit a versionar el "Girls just want to have fun" de la Cindy Lauper donant-li un vessant pausat (i trist si voleu) que no tenia, convertint-la en millor que l'original. La resta són peces seves, precioses, d'una calidesa aclaparadora.

Per ella, doncs, el títol que mereix: si res canvia, m'hi jugo un pèsol, que en breu serà la millor de l'any.

RUSSIAN RED: REVELACIÓ ESTATAL 2008

Les millors cançons estatals 2008

2008-12-10T11:07:00.001-08:00

Els qui em coneixeu, sabeu que m'encanten les llistes (de millors i pitjors discos, pel·lícules, llibres, artistes, esdeveniments, etc.) Per aquestes dates, cada any tinc la temptació poc original de mirar enrere i valorar el que ha passat en els darrers 12 mesos, i aquest any no serà diferent.

Us proposo 5 cançons de l'Estat en imatges. La diferència, en aquest cas, és la possible participació dels qui entreu al bloc. Com que de llistes n'hi haurà per donar i per vendre i com que el meu criteri es veu incapaç de decidir la posició que ocupa cada cançó, la idea és que cadascú proposi la seva particular classificació i aporti, si vol, nous noms a les llistes que us proposo, que pel fet d'haver-les confeccionat un servidor, òbviament, no deixen de ser subjectives. (També podeu votar-ne una de la tria a l'enquesta del marge). En la propera entrega tindrem les 10 millors cançons internacionals... i si convé després les planetàries, còsmiques, i les que convingui...

Aquí teniu, doncs, les que, segons el meu humil parer, són les 5 millors cançons de l'any a l'Estat. Vosaltres decidiu l'ordre i les reivindicacions. (Apa, voteu!)

ESTA NOCHE SÓLO CANTAN PARA MÍ,
LA CASA AZUL (LA REVOLUCIÓN SEXUAL):

WA YEAH!,
ANTÒNIA FONT (COSER I CANTAR):

DONA ESTRANGERA,
MANEL (ELS MILLORS PROFESSORS EUROPEUS):

UN TROS DE FANG,
MISHIMA (SET TOTA LA VIDA):

FANTASMA,
ALBERT PLA (LA DIFERENCIA):

Suggerències? Reivindicacions? Deixeu un comentari, valents!

La 'Farsalona' que ens ha tocat viure

2008-11-28T01:00:00.000-08:00

Per no perdre el món de vista, sovint ens convé observar-lo i indignar-nos. El Xavi, amb qui practico aquestes saludables revoltes dialèctiques antisistema, m'ha fet arribar aquesta modèlica pel·lícula, BCN Thematic Park, que parla de la nostra ciutat, on hem decidit quedar-nos suposo perquè a còpia de viure-hi, un s'acostuma a tot ("el roce hace el cariño...") i perquè, què collons, hi tenim la vida muntada!; però que odiem justament pel que explica aquest film: l'impacte debastador d'una economia basada en enriquir-se amb el qui ve de fora; el puto turisme, vaja, i els seus efectes altament nocius en la gent que hi viu (pisos impossibles de pagar, mòbing immobiliari, acomiadaments injustificats, ETT's...) Com pot ser que els polítics vomitin una vegada i una altra que "la riquesa de bcn és la seva gent..." o collonades de l'estil i, paradoxalment, es dediquin a putejar-nos l'existència?

Voleu saber què passa si convertim el turisme en el monocultiu econòmic de la ciutat?

Mireu-vos aquesta altra cara de la realitat... Això no ho veureu als grans mitjans de comunicació, segur.

I com diuen al seu bloc, si voleu fer una presentació de BCN Thematic Park, tant sols cal que envieu un correu electrònic a malmodovar6@hotmail.com.

Micah P Hinson, quan dorm hi veu clar.

2008-11-21T04:16:00.001-08:00

Sidecar, ple a rebentar. Dijous 20 de novembre. Micah P Hinson a un metre. Al costat nostre, la seva dona. Quan la mira se li encenen els ulls. Saluda, afable, i comença a cantar. Es fa un silenci sepulcral. Ell sol, amb la guitarra i la veu, pot aturar el món. I ho aconsegueix. Proper, divertit, irònic. Un Pall-Mall rere un altre. Ulls clucs. Pell de gallina. Aquest és Michael Paul Hinson a finals del 2008. Refet i somrient. Gegant.

L'endemà el busco al You Tube i trobo aquesta meravella d'un tal Paul, anglès. Demolidor com la cançó.

Drift off to sleep

When you sleep
What do you see
A million stars to wish upon
Or just me

And oh she spoke so softly, to me
As we drifted off, to sleep

When you sleep
What do you see
A million stars you've dreamt upon
Or just me

And oh she spoke so sweetly, to me
As we drifted off, to sleep

And oh she spoke so softly, to me
As we drifted off, to sleep

Micah P Hinson, del disc "Micah P Hinson And The Opera Circuit".

Antony vol un altre món

2008-11-12T01:10:00.000-08:00

Antony And The Johnsons han tornat amb el primer single del disc que sortirà al gener. Es dirà "The Crying Light" i el primer tast és aquest EP de 5 cançons anomenat "Another World".

Antony Hegarty, que ha estat col·laborant amb Lou Reed, Björk o Hercules And Love Affair, no ha perdut el nord; de fet, reprèn el seu discurs on l'havia deixat: emotivitat, nuesa i malenconia. Aquí podeu veure "Another World"; no esclata però posa els pèls de punta. I el vídeo, preciós.

El Sonido del Sol, sixties des de Lima

2008-11-07T01:17:00.000-08:00

La Diana ens regala aquesta descoberta: són de Lima, tot just comencen però el seu so té més de 40 anys. Beuen dels sixties i actualitzen el rock'n'roll de tota la vida amb un so descarat i divertit. Apunteu-vos aquest nom: El Sonido del Sol. El primer single és "Chica sargento", que explica la història de les que realment porten els pantalons; però el primer himne de la banda hauria de ser "Hippy high", dedicat al síndrome peterpan, cada cop més extès, amb frases-joia com "No tengo por qué saber si llovió cuando lloraste fuerte por primera vez"(!). I el tercer gran tema és "Vuelvas", que dolçament ens retorna al poppy càlid d'altres temps... tan simple com impecable.
Totes tres les podeu escoltar al gadget que he penjat aquí sota. Quan sàpiga més cosetes d'aquesta feliç troballa, us aniré informant. Gràcies Diana!

Escolta El Sonido del Sol

2008-11-07T01:16:00.001-08:00

'Brif, bruf, braf', Gianni Rodari. 'La identitat', Josep Palau i Fabre.

2008-11-03T01:03:00.000-08:00

Nens que s'entenen i un estranger molt proper. Un conte i un poema menys innocents del que semblen. Aquesta és la tria per al fredolic novembre que encetem.
El conte d'aquest mes és del mestre dels contes infantils: Gianni Rodari. 'Brif, bruf, braf' no és només la història d'un joc pueril; hi trobem també una visió crítica del món, irònica, absolutament vigent en el temps que ens ha tocat viure.

Brif, buf, braf

Dos niños estaban jugando, en un tranquilo patio, a inventarse un idioma especial para poder hablar entre ellos sin que nadie más les entendiera.

- Brif, braf -dijo el primero.
- Braf, brof -respondió el segundo.
Y soltaron una carcajada.
En un balcón del primer piso había un buen viejecito leyendo el periódico, y asomada a la ventana de enfrente había una viejecita ni buena ni mala.
- ¡Qué tontos son esos niños! -dijo la señora.
Pero el buen hombre no estaba de acuerdo:
- A mí no me lo parecen.
- No va a decirme que ha entendido lo que han dicho...
- Pues sí, lo he entendido todo. El primero ha dicho: "Qué bonito día". El segundo ha contestado: "Mañana será más bonito todavía".
La señora hizo una mueca, pero no dijo nada, porque los niños se habían puesto a hablar de nuevo en su idioma.
- Maraqui, barabasqui, pippirimosqui -dijo el primero.
- Bruf -respondió el segundo.
Y de nuevo los dos se pusieron a reír.
- ¡No irá a decirme que ahora los ha entendido...! -exclamó indignada la viejecita.
- Pues ahora también lo he entendido todo -respondió sonriendo el viejecito-. El primero ha dicho: "Qué felices somos por estar en el mundo". Y el segundo ha contestado: "El mundo es bellísimo".
- Pero ¿acaso es bonito de verdad? -insistió la viejecita.
- Brif, bruf, braf -respondió el viejecito.

Gianni Rodari, 'Cuentos por teléfono', 1962

I el poema de novembre, un dels nostres grans oblidats, Josep Palau i Fabre, prolífic poeta i assagista. Hi trobem una altra qüestió polèmica, els estrangers, vist per alguns com un problema (per a nosaltres, però, segueix sent una benedicció):

LA IDENTITAT

L'estranger

-¿De quin país és aquest estranger?

-No ho sé.

-Com se diu?

-No ho sé.

-¿Què fa? ¿Quina llengua parla?

-No ho sé.

-¿Com us dieu, bon home?

-...

-¿De quin país veniu? ¿On aneu?

-Sóc d’aquí. Sóc estranger.

(Josep Palau i Fabre, 'Pots i Potingues', 16 d'octubre del 1947)

Silenci. Es somia.

2008-10-26T02:49:00.000-07:00

Somiar.

Somiar truites.

Il·lusionar-se per coses imposibles?

No.

Només somiar.

Avui, un record per als qui encara somieu.

Per als qui mireu per la finestra, embadalits.

Per als estàtics.

Per als ulls de bat a bat i els clucs.

Per als somriures.

Per als somiatruites.

Hi ha un escola perduda al mig del Montseny

On només hi estudien els nens

que somien en truites

És l’escola dels somiatruites

On només hi estudien els nens

que somien en truites.

I el Joan que somiava que el seu llit tenia ales

I a mitjanit despegava i volava, volava i volava.

I la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop

I es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena

Au au au au au...

I la Fina que somiava que respirava sota de l’aigua

I mai s’ofegava i es feia unes arracades amb perles marines

Ah! I a més i a més era íntima dels dofins i els taurons i les gambes.

I la Marta que somiava que la terra era quadrada

I se n’anava a passar les vacances a una altra galàxia.

I el Fidel que somiava que li fotia una pedrada al rei d’Espanya

I el Gerard que somiava que era un gat

Que somiava que era en Gerard que somiava

I la Joana somiava que el seu pare mai la pegava

I la Roser que somiava que la mare mai la renyava

I la Cristina que se n’anava xino-xano a la Xina

I parlava xinès de la Xina :

jopi shu mai shing pui Xino xao, xao xao ping, xano xino, xino xano

I l’Albert que somiava, somiava, somiava i somiava

I de tant que somiava mai no es despertava

I a l’escola és clar mai s’hi presentava

Però la senyoreta mai li posava una falta i sempre l’aprovava

I és que l’Albert estudiar no estudiava

Però somniar carai si somiava

Carai quina senyoreta què simpàtica que era

I somiava que era una marreca que somiava

que cantava com una gitaneta a les nits de lluna plena:

lai lo lai lo lai lo lo là

I el Ramon que somiava coses tan estranyes

Que és impossible explicar-les

I en fi, sobre les coses que somiava la Laura

És millor no saber-les.

I és que hasta el conserge pintava escoles sense muralles,

Ni reixes, ni mestres, ni tonteries d’aquestes,

Amb finestres obertes per on feien carreres

els somnis dels nens i les nenes

I mentrestant la Fina nedava amb sirenes

Gluglgugluuuuu........

(Albert Pla, Somiatruites. "¿Anem Al Llit?")

Discover Albert Plá!

"La leyenda de Los Planetas", crònica d'un fracàs

2008-10-16T00:17:00.000-07:00

Em pensava que no ho hauria de fer mai, però avui no puc reivindicar res sinó tot el contrari: avui toca indignació. El passat 15 d'octubre, a l'Auditori de Barcelona hi van muntar aquell concert d'homenatge a Los Planetas que us anunciava fa un parell de mesos. La millor banda indie dels noranta i de l'actualitat a l'Estat ho mereixia, però el resultat va ser descebedor de dalt a baix: primer, per la mala organització (pauses avorridíssimes entre grup i grup de més de 10 minuts); segon, pel poc nivell de les versions "planetàries" que van tocar, mal sonoritzats quasi tots (té mèrit que se senti malament en un lloc tan privilegiat!); tercer, perquè Nacho Vegas, "l'estrelleta" de l'homentage, va fer el ridícul en el seu paper d'outsider (no ens el creiem, molta postureta i nul·la genialitat); quart, perquè Enrique Morente, l'autèntic geni del cartell anunciat, no va poder ser a Barcelona per malaltia; cinquè, perquè el final del concert (que no festa) va ser patètic, amb alguns dels músics que havien tocat "improvisant" una part del "Devuélveme la pasta" rotllo flamenc més avergonyits i obligats que sincers. Senzillament, patètic. Los Planetas mereixen una altra cosa, segur, i el públic també. Hi havia gent que havia vingut expressament de Saragossa o Granada (pobrets!) per veure el concert més lamentable que he vist mai. Es podia fer diferent, sí, però no pitjor.

Per treure el mal gust de boca, aquí teniu "Qué puedo hacer", peça inoblidable del graaaan disc "Super 8" (disc de fa 14 anys però que segueix tan fresc com el primer dia). Escoltem-los i oblidem-nos d'homenatges...

Kings Of Leon

2008-10-09T00:51:00.000-07:00

No puc resistir penjar-vos aquest vídeo dels nord-americans Kings Of Leon, que ja fa anys que seguim però que últimament obtenen (per fi!) el reconeixement merescut. Si en voleu més, entreu al seu canal You Tube o escolteu algun dels seus discos; el que acaben de publicar, "Sex On Fire", o algun dels anteriors, sobretot "Aha Shake Heartbreak" o "Youth and Young Manhood".

Des de Tenesse, els germans Followill amb Caleb (el cantant) encès, molt encès. Això és garatge pur i dur, sense concessions.

Cartells d'un altre planeta: Neko Case

2008-09-30T02:57:00.000-07:00

En Villi, bon amic, gran cantant i millor persona, em va regalar via mail aquest preciós recull de cartells (50 Amazing Gig Posters Sure to Inspire) i a hores d'ara encara estic al·lucinat. Aquesta vegada no m'allargaré; només dir-vos que són pòsters, obres d'art sens dubte, anunciant concerts de 50 bandes indies, que n'he triat uns quants a l'atzar (tots són preciosos; els he situat en articles separats perquè llueixin) i que són, mai millor dit, d'un altre planeta. Imprescindible veure'ls tots 50.

Cartells d'un altre planeta: Wilco

2008-09-30T02:55:00.000-07:00

Cartells d'un altre planeta: Sigur Rós

2008-09-30T02:54:00.002-07:00

Cartells d'un altre planeta: Radiohead

2008-09-30T02:54:00.001-07:00

Cartells d'un altre planeta: Cat Power

2008-09-30T02:53:00.001-07:00

Cartells d'un altre planeta: Bright Eyes

2008-09-30T02:52:00.001-07:00

Cartells d'un altre planeta: Arcade Fire

2008-09-30T02:51:00.001-07:00

Cartells d'un altre planeta: LCD Soundsystem

2008-09-30T02:49:00.001-07:00

Tay Zonday

2008-09-21T08:38:00.000-07:00

Estic encantat de tornar a penjar una recomanació vostra! Sí! De fet és el que pretenia quan vaig iniciar el bloc (a veure si dura...) Aquesta vegada es tracta d'un jovenet si més no curiós, pel que es veu ja "internautament" reconegut (i que desperta passions fins i tot dermatològiques!), anomenat Tay Zonday. No el coneixia. És el penúltim fenomen You Tube, no? Sigui per la raó que sigui, impacta, segur. Si el busqueu a la xarxa n'hi ha per tots els gustos, de temes seus i de versions; jo m'he quedat amb aquesta peculiar versió del "Start me up" dels Rollings Stones que teniu a baix. Aquí us deixo amb el que ens ha dit en Joan.

John Carrawell ha dit:

Joan, feia molt de temps que no escrivia aquí i avui em ve de gust recomanar un artista que, tot i ser desconegut per la majoria de gent, ha sabut llaurar-se una gran popularitat -especialment als Estats Units- a través de...YouTube!

Es tracta de Tay Zonday, un jove americà de 25 anys que l'any 2007 va penjar un vídeo on sortia cantant Chocolate Rain, una cançó escrita per ell mateix que, en poc més d'un any, ha arribat gairebé als trenta milions de visualitzacions.

Tay destaca per tenir una veu molt greu que recorda a l'època d'or del R&B, tot i que també ha experimentat amb altres gèneres musicals. La seva popularitat li ha permès aparèixer en famosos programes de televisió dels EUA i li ha obert les portes a una carrera artística més que assegurada.

Recomano a tothom que busqui "Tay Zonday" al cercador del YouTube per escoltar la resta de cançons -pel meu gust, Chocolate Rain no és la millor de les que ha creat-.

"Tú no existes", Álvaro Pombo

2008-09-18T06:19:00.000-07:00

Pel que fa a la poesia, aquest mes de setembre us proposo uns versos d'Álvaro Pombo, poeta i novel·lista espanyol. Deixant de banda la seva més que dubtosa activitat política (segurament detestable, però no barrejarem la roba) és l'autor d'aquest "Tú no existes", excepcional poema.

Per als qui sovint no entenem les coses que passen, el poema ens dóna una clau diferent, una lectura poc convencional i, sobretot, impactant:

Yo dije la verdad, lo dije una y otra
vez a todo el que quiso oírme
e incluso varias veces a quienes
no querían oírme.
No fue un gesto excesivo ni me costó trabajo,
sencillamente decidí repetir
lo que había dicho tantas veces ya;
cuchicheándolo en los pequeños oídos de las lagartijas
como un ave desafortunada,
que entona varias melodías ligeramente indecisas
y ninguna emitida para ser escuchada
o deleitar o entristecer al hombre.
Nada en realidad ha sido pensado
para que tú lo entiendas.
Ningún jeroglífico se dibujó
minuciosamente para que tú te perdieras.
Ningún tesoro se escondió
para que tú lo encontraras.

Tú no existes.

¿Què us sembla?
Per cert, la imatge que acompanya l'article és la portada de l'últim disc dels Astrud, (en parlarem més endavant, segur) que van prendre el títol d'aquest poema com a fil conductor del disc.

'Hop-Frog', Edgar Allan Poe

2008-09-09T07:23:00.000-07:00

Poca cosa queda ja per dir avui dia de Poe, mestre absolut del relat curt policial, gòtic o de terror; per tant, res de ressenyes biogràfiques, que la xarxa n'és plena.

El cas és que aquest setembre us recomano un conte seu que ja vaig llegir fa anys i que feliçment he retrobat, "Hop-Frog"(aquí trobareu info del conte).

Partint de la forma de la rondalla medieval (Poe pren com a font una història real de Carles VI i dels seus cortesans) ens transporta ràpidament al seu món fosc i tenebrós amb la venjança com a desencadenant de l'acció. La imaginació és la que acabarà deixant a cadascú en el seu lloc. Aquest és un dels valors més lloats als relats de Poe (segurament per això ens agrada tant) i aquí en trobem una boníssima mostra. Perquè us feu una idea de la repercussió històrica del relat, dir-vos que se n'han fet diverses adaptacions cinematogràfiques i fins i tot Lou Reed el va fer servir com a fil conductor del disc "The Raven" (2003), on David Bowie cantava la cançó "Hop-Frog".

No us vull avançar res de l'argument; només, com a pista, dir-vos que el títol sencer del relat és "Hop-Frog o los ocho orangutanes encadenados".

Cliqueu aquí per llegir-lo i fins i tot descarregar-lo (Hop-Frog o los ocho orangutanes encadenados) o al marge dret, a la secció "Conte del mes de setembre".

Imaginació i enginy al poder!

Portishead i el maleït trip-hop

2008-09-05T08:22:00.001-07:00

Beth Gibbons és la veu i l'ànima d'aquest trio de Bristol format el 1991. L'acompanyen Geoff Barrow (teclats) i Adrian Utley (guitarra) i composen junts. Malgrat els 17 anys d'història, només han publicat 3 discos amb cançons noves ("Dummy", 1994; "Portishead", 1997 i l'últim "Third", 2008) i un en viu amb orquestra inclosa ("Roseland NYC Live", 1998), excepcional, el millor que apropar-se per primer cop a la banda. Se'ls ha relacionat des dels inicis amb el trip-hop, un so nascut a Bristol als noranta a partir sobretot de Massive Attack, Tricky i, és clar, Portishead, un estil que barreja electrònica alentida a ritme de reggae, soul i hip-hop amb breakbeats i samples llençats pel dj. de torn. Sense voler-ho, Portishead es van convertir en el grup de referència d'aquesta etiqueta que ells detesten per considerar qué és un invent dels mitjans per comercialitzar-lo i, de pas, classificar l'inclassificable, és a dir, el seu peculiar estil. I això és el que va passar: el trip-hop es va prostituir tant amb mals imitadors que Portishead va deixar de publicar durant 10 anys. Després de suor i llàgrimes per reinventar-se i allunyar-se de la maleïda etiqueta, Gibbons i cia. han tornat a l'escena amb "Third" (2008), un disc dur com una pedra que combina tensió i ritmes marcials amb emoció i tendresa; sense deixar de sonar a Portishead.

La demostració de força i tendresa en viu va arribar a Barcelona a l'última edició del Primavera Sound, el passat mes de juny, que tancava la seva gira mundial amb dos concerts estratosfèrics, inoblidables per la intesitat de les noves peces i la vigència de les antigues, amb una Beth Gibbons excepcional, descomunal. Al mateix festival, doncs, ració doble en viu: un de massiu i un altre de més íntim a l'Auditori de Fòrum. Aquest estiu han descansat merescudament, però almenys sabem que tornen a estar vius, més a prop de Portishead que d'etiquetes absurdes.

Aquí els podeu veure en escrupolós directe al programa de la BBC de Jools Holland amb "The Rip" de l'últim disc, que creix a mesura que avança... fascinant.

Banksy

2008-08-04T06:53:00.000-07:00

Darrere aquest nom s'amaga un dels artistes grafiteros amb més prestigi a nivell mundial. Ja fa anys que ha omplert les parets londinenques amb les seves provocadores pintades, que aprofiten l'entorn urbà i l'adapta a la seva obra per llençar una crítica mordaç sobretot als mitjans de comunicació (de fet, sovint aprofita obres clàssiques o imatges conegudes per tots, les modifica i les transforma amb un nou i suggerent punt de vista, sempre anti-sistema). Una de les seves gamberrades preferides és la incursió clandestina a museus on penja, entre les obres dels pintors més reconeguts, la seva, que resulta ser una peculiar visió del museu o del que s'hi exposa.
Després d'haver amagat fins ara la seva identitat real (la incògnita, òbviament, ha contribuït al mite amb mil llegendes urbanes sobre l'artista), els últims rumors (l'han caçat pintant) apunten que el grafitero es diu Robin Gunnigham, que té 34 anys i que va néixer a Bristol (diuen que alguns amics de la infantesa l'han reconegut...)
La paradoxa de tot plegat és que Banksy s'ha fet milionari lluitant contra el capitalisme (a Internet s'han arribat a pagar 275.000 euros per una de les seves obres!)
Per a alguns, Banksy és un anti-sistema avantatjat, un "listillo" que denuncia les injustícies però que signa contractes amb la Puma o l'MTV. Critica el sistema però l'alimenta i hi participa; però això, d'una manera o d'una altra, ho fem tots, no? No sabem si és ètic o no guanyar-se la vida amb art anticapitalista, però el que és indubtable és la qualitat tècnica de la seva obra i que la seva és una proposta intel·ligent, corrosiva amb els qui mouen els fils, irònica i mordaç. Passejeu-vos per la seva web (Banksy) o per la xarxa i veureu l'altra realitat...

Walt Whitman

2008-07-31T09:32:00.000-07:00

Per al poema d'aquest mes (que ja acabem) m'he fixat en l'arrogància de Walt Whitman (1819-1892) i el seu popular "Canto de mí mismo". La seva és una perspectiva poètica valenta que vincula l'home amb l'univers i el converteix en el centre, en l'eix de la seva diversitat. La seva és la visió d'un home orgullós de ser-ho, antropocèntric fins a l'extrem, sense desenganys, sense dolors, fent un cant constant a la llibertat que ho acaba devorant tot. Aquí teniu el poema que l'enceta, prou significatiu. I és que a vegades van bé aquests cants altius a la vida i a la llibertat, lluny del pessimisme de l'home del s. XXI.(*)

Me celebro y me canto a mí mismo.
Y lo que yo diga ahora de mí, lo digo de ti,
porque lo que yo tengo lo tienes tú
y cada átomo de mi cuerpo es tuyo también.

Vago... e invito a vagar a mi alma.
Vago y me tumbo a mi antojo sobre la tierra
para ver cómo crece la hierba del estío.
Mi lengua y cada molécula de mi sangre nacieron aquí,
de esta tierra y de estos vientos.
Me engendraron padres que nacieron aquí,
de padres que engendraron otros padres que nacieron aquí,
de padres hijos de esta tierra y de estos vientos también.

Tengo treinta y siete años. Mi salud es perfecta.
Y con mi aliento puro
comienzo a cantar hoy
y no terminaré mi canto hasta que muera.
Que se callen ahora las escuelas y los credos.
Atrás. A su sitio.
Sé cuál es su misión y no la olvidaré;
que nadie la olvide.
Pero ahora yo ofrezco mi pecho lo mismo al bien que al mal,
dejo hablar a todos sin restricción,
y abro de para en par las puertas a la energía original de la naturaleza
desenfrenada.

*(Clicant al poema de juliol del marge dret trobareu les 52 composicions de "Canto de mí mismo")

Bon Iver

2008-07-23T08:24:00.000-07:00

El tema que podeu sentir clicant al final d'aquest article és "Flume", la commovedora peça que enceta el primer disc de Bon Iver. Darrere aquest impressionant debut hi trobem la història d'un jovenet de Wisconsin, Justin Vernon, feliçment aparellat i líder d'una banda d'indie rock, els DeYarmond Edison. El 2006 va patir un d'aquells punts d'inflexió que et canvien la vida: el deixa la dona i trenca amb la banda. Justin decideix desaparèixer i es reclou a la cabana del seu pare a les muntanyes, allunyat de tot, per enfrontar-se al seus dimonis després d'adonar-se que socialment tot el que tenia s'havia ensorrat. Allà hi passa 3 mesos, que al final suposen el seu particular renaixement, la redempció amb el món que l'envolta i sobretot amb la música. Composa cançons, reapareix a Wisconsin, les grava en un CD i les passa a alguns amics, que queden al·lucinats.

Justin Vernon es converteix en Bon Iver (del francès "bon hiver", en català "bon hivern", el que havia passat a la cabana...) i publica "For Emma, Forever Ago", un disc folk sense màcules, sense abusos ni excessos, tocat amb el cor, amb la veu de Justin en un falset colpidor, ple de màgia.

Redimit, ara ja pensa en un nou disc i en la banda sonora que li han encarregat per una peli a Los Ángeles encara per gravar. Mentrestant, un dels seus temes, "Re: Stacks", va sonar a l'últim capítol de "House" quan la "zorra implacable" s'acomiadava.

Aquí el podeu veure tocant a pèl "Lump Sump". Si voleu sentir el disc sencer, el trobareu al deezer... pell de gallina...

Discover Bon Iver!

"Antes que el diablo sepa que has muerto"

2008-07-21T03:03:00.000-07:00

El títol del la nova pel·lícula de Sidney Lumet neix d'un brindis tradicional irlandès que diu "tan de bo siguis al cel mitja hora abans que el diable sàpiga que has mort". A partir d'aquest grotesc leitmotiv apareixen les històries de dos germans: el gran, un home de negocis addicte a l'heroïna i el petit, arruïnat perquè el seu sou només li arriba per pagar la pensió de l'exdona i la filla. Tots dos planejen la solució als seus problemes, l'atracament perfecte, sense violència, sense complicacions, perquè el que han decidit assaltar és justament la joieria de la seva mare. A partir d'aquí, el thriller dramàtic està servit.

El guió és complex i descoratjador, talment com una tragèdia grega, i els dos germans, els actors Philip Seymour Hoffman (magistral també a "Capote" o "Magnolia") i Ethan Hawke (va debutar al 89 amb "El Club de los Poetas Muertos" i després l'hem vist entre d'altres a "Viven", "Reality Bites" o "Antes del amanecer" i "Antes del atardecer") es llueixen als papers d'homes en crisi, emocionalment bloquejats i estúpids, cadascú a la seva manera, que no desperten cap simpatia al seu entorn en una història dramàtica, dura, enverinada d'avaricia i amb el declivi de la institució familiar americana com a rerefons.

Què diu la crítica:
"Quien quiera experimentar de primera mano lo que es la intensidad del thriller, la complejidad humana en sus aspectos más cotidianamente sórdidos o el virtuosismo narrativo sin estridencias, que corra a ver este nuevo trabajo de Lumet (...) Puntuación: **** (sobre 5)." (Alberto Bermejo: El Mundo)

"Magistral (...) excelente guión (...) Lumet rueda con rabia cuando hay que tirar de ella (...) y con quietud cuando hay que describir el dolor interno" (Javier Ocaña: Diario El País)

"Además de ser digna de estudio por sus grandes actuaciones, es digna de estudio por su gran dirección." (Ann Hornaday: Washington Post)

"Déu ni do el cop de puny que et clava als morros "Antes que el diablo..." o va ser l'àvia del costat quan li vaig agafar el braç al moment de màxima tensió?? Del milloret que he vist al cine aquest any (...) Ara que hi penso, tampoc hi he anat gaire, al cine aquest any, però n'he llogat unes quantes al Deuvedés (això compta?)" (Joan Fontde: l'observatori)

Divide & Wenceslao

2008-07-17T08:11:00.000-07:00

És de justícia que aquest humil espai internauta s'apropi per fi als autèntics agitadors de l'escena poetico-festiva de casa nostra. Estic parlant de Divide & Wenceslao, altrament dits Màrius Belles i Eixarc Escaramís, que ja fa temps, des del seu aclamat debut a la millor sala de concerts de principis de segle (el mític Festuc d'Ulldemolins, òbviament) passejen el seu espectacle "Los promiscuos también lloran" arreu del Principat amb una gira que s'ha aturat momentàniament per atendre els ineludibles compromisos internacionals.

Durant la gira hem sabut perquè una gallina filòsofa és el paradigma dels nostres somnis (llença veritats com "el trabajo no dignifica, el trabajo mortifica; aprended de las gallinas que trabajan mientras duermen"), ens hem passejat per la boira que sumergeix el món en una orgia desinhibida i acaba amb la ceguera definitiva; i hem descobert quin nom rep aquesta síndrome que ens afecta a alguns a través de la trista història de l'Onofre i l'Antònia, pobrets, que de tan guapos pateixen el rebuig popular, la Síndrome d'Stendhal, i ni trobant-se eviten l'abstinència. L'espectacle també descobreix alguns enigmes mil·lenaris, com la relació gestual entre Jesucrist, en Travolta i la Mari Pau Huguet (la performance d'en Divide soluciona l'enigma), o la història del nen de l'espai que ens explica com son pare, porter de la NASA, va salvar-nos d'un sisme fatal enviant-lo a la lluna i convertint-lo en el nou Mesies; o les delirants aventures del Comando G, "los alcones del espacio vaginal", que malgrat les baixes aconsegueixen l'objectiu final, fals en la resolució, d'on només en surt un David Summers disposat a venjar-se de la humanitat (i a fe que ho ha aconseguit!)

Lloret, la Xina i Mèxic són algunes de les places que els han vist triomfar, i D&W, agraïts per la càlida acollida (això sí que ho tenen), han decidit dedicar-los els millors moments dels últims espectacles. No cal dir que els nous temes ja són himnes en tan llunyanes terres i a casa nostra; o sigui que si veieu un paio amb barret mexicà, no us penseu que és un altre guiri despistat, de ben segur sou davant d'un fan dels D&W cantussejant "maldito aquel día que vine al IKEA".

Quan ens tornin a a regalar els seus deliris, us ho farem saber. Mentrestant, us deixo una mostra en imatges del seu humil homenatge a Manu Chao i el link de l'espai virtual dels cantautors del s. XXI: Divide & Wenceslao.

Los Planetas

2008-07-15T00:57:00.000-07:00

Los Planetas són sense dubte la millor banda de guitarres de la història del rock espanyol. Des de 1993 han publicat 7 discos, un rere l'altre peces clau per entendre cap a on va el rock estatal, perquè cada vegada que es reinventen les seves influències apareixen com bolets en centenars de grups. Jota, Florent, Eric, Banin i Miguel són els actuals components. Actualment segueixen absolutament vigents després de publicar l'any passat el seu darrer disc, "La Leyenda del Espacio" on donen el pas definitiu per apropar-se a les arrels de la tradició del flamenc fussionant-lo amb el rock, a l'alçada de l'obra mestra "Omega" d'Enrique Morente y Lagartija Nick, el disc de flamenc-rock més impactant de la història, juntament, clar, amb el mític "La Leyenda del Tiempo" de Camarón de la Isla. Jota i Cia. són un referent, entre d'altres coses, per l'hipnotisme del seu directe, únic a l'Estat; un allau de guitarres enrabiades, una autèntica descàrrega d'energia rockera, de lletres delirants i d'atmosferes oníriques; sempre impactant. Aquest cap de setmana seran al Summercase de Barcelona i Madrid. Després del Summer i dels seus inoblidables directes estiuencs, el 15 d'octubre rebran un homenatge a l'Auditori de BCN per commemorar els 15 anys de carrera on, entre d'altres, Enrique Morente, Nacho Vegas, Lagartija Nick, Fernando Alfaro y Los Alienistas, Beef, Clovis, Tachenko, Manos de Topo i Pumuky, tots ells vinculats als granadins, faran una relectura dels seus millors temes.

Qui mou els fils?

Us deixo aquí la lletra d'un divertit tema de l'últim disc, on ens parlen dels qui mouen els fils del món i decideixen, fins i tot, el nostre futur sentimental; però no només aquests, sinó que al final tots els qui ens envolten decideixen per nosaltres. Tot plegat, potser és molt menys innocent i hipotètic del que sembla, no? I si cliqueu al títol, podeu veure el clip del mateix tema, molt gràfic (tots putinejant el nostre cor...)

Reunión en la Cumbre

Se ha reunido el comité de expertos
y han decidido que se acabó lo nuestro
y a mi me habría gustado haber participado en el proceso.

Se ha reunido el comité de empresa
y han decidido que se acabó la fiesta
o estás de nuestra parte o vete preparando las maletas.

Se ha reunido la junta de accionistas
y han decidido que te pierdas de vista
que últimamente te estabas pasando de lista.

Se ha reunido la junta extraordinaria
y han decidido que no les hace gracia
otra vez el mismo chiste y que por qué no lo cambias,
a ver para cuando lo cambias.

Se ha reunido un grupo de empresarios
y han decidido ponerte un salario
para que me estés jodiendo la mayor parte del tiempo.

Se ha reunido el consejo de ministros
y han decidido poner fin a lo nuestro
que yo me estoy colando
a ver si aquí el que paga es siempre el mismo.

Se han reunido los de la policía
y han decidido que la comisaría
es el sitio adecuado para que pases el día.

Se ha reunido el cónclave romano
y han decidido que te han excomulgado
por lo que vienes diciendo
por lo que vienes contando,
las basuras que vienes contando.

Se ha reunido un corro de vecinas
y han decidido que digas lo que digas
nadie te va a hacer ni caso ellas no se dan por aludidas.

Se han reunido catorce o quince locas
y han decidido tocarme las pelotas
y lo están consiguiendo,
me voy a quedar en el intento.
Me voy a quedar en el intento.

I aquí us els deixo interpretant "Segundo premio" del disc "Una Semana En El Motor De Un Autobús" (1998) en directe al Benicàssim del 2002... Sublim.

"A l'espona del llit"

2008-07-09T12:00:00.000-07:00

Per al conte mensual, aquest mes de juliol he fet cas a la recomanació d'un bon amic, l'Arnau, que em va deixar aquest volum, "A l'espona del llit", de l'escriptor francès de la segona meitat del s.XIX, Guy de Maupassant. El conte, del mateix títol, narra la conversa entre un comte i la seva dona a qui demana favors amorosos després d'haver-la humiliat. Ell apel·la a la seva condició de marit però ella, inflexible, a canvi li demana un favor insòlit. Impecables les reflexions d'un text escrit fa 126 anys però que ens apropa a un tema atemporal a l'entorn del "meravellós món de la parella". Luchino Visconti el va elegir per participar en "Boccaccio 70" (1962), una d'aquelles pel·lícules que agrupen diferents històries de diferents directors. El podeu llegir en versió castellana (és curtet!) clicant al conte del mes de juliol del marge dret, traduït com a "Junto al lecho".

El mestre Jesús Tuson

2008-07-08T09:05:00.000-07:00

Amb 69 anys, Jesús Tuson Valls, professor de lingüística de la Universitat de Barcelona, es jubila. Durant més de 30 anys ens ha regalat les seves lliçons magistrals a la facultat i ha publicat desenes de llibres que tenen la virtud d'acostar als més profans les peculiaritats del llenguatge d'una manera propera, gràfica i atractiva gràcies a la seva malaltissa fixació en el que diem i en com ho diem. De fet, Tuson té clar que les llengües viuen i sobreviuen en els parlants, i per això farceix les seves lliçons i llibres d'exemples quotidians que ens ajuden a entendre, valgui la redundància, com entenem el món. Perquè com ell mateix diu, "una llengua és el sistema més endimoniadament complex que s'ha trobat mai a la natura".

Tuson s'allunya de gramàtiques i regles per acostar-nos al parlar real i quotidià, als contextos i situacions vivencials, autèntics aglutinadors del significat, que l'atenuen o l'intensifiquen. La llengua, per a Tuson, és com un porc o tot s'aprofita o es recicla; metàfores, eufemeismes, sinestèsies i d'altres recursos els creem els parlants, i aquesta és la grandesa del seu discurs: allunyar-lo de les normes i apropar-lo als qui la usem. Ara que es retira, sempre podem tornar aaguns dels seus llibres ("Mal de llengües", "El luxe del llenguatge", "Com és que ens entenem? (si és que ens entenem)" o l'últim "Això és (i no és) Allò") i recordar les seves magitrals lliçons. Gràcies per tot, mestre.

José Saramago i "Blindness"

2008-06-27T07:30:00.000-07:00

Ara que tots tenim més temps, aprofito per recomanar-vos l'escriptor portuguès viu més internacional, José Saramago, que fa anys que llegeixo i que molts segur coneixeu perquè l'any 1998 va rebre el Premi Nobel de Literatura. Als seus 85 anys encara segueix publicant pràcticament un llibre cada any. El que més sorprèn de la seva prosa són les llarguíssimes parrafades sense punts on no marca ni les intervencions dels personatges. Aquest peculiar estil fa que la lectura, lluny de ser feixuga, cobri una força insòlita barrejada amb les seves divagacions captivadores sobre la història que ens narra o sobre el comportament de l'ésser humà. Acostuma a dibuixar situacions límit de decadència humana on algun dels personatges manté una actitud inconformista, sí, però lluny d'heroicitats; tot plegat enmig de situacions i arguments sorprenents fins al desenllaç. Des seus llibres personalment en destacaria dos d'imprescindibles: "Todos les nombres" i "Ensayo sobre la ceguera". D'aquest últim estan a punt d'estrenar la versió cinematogràfica (crec que ja van presentar-la a Cannes), que es diu "Blindness" i l'ha dirigit Fernando Meirelles, el director de l'impecable "Ciudad de Dios" que segur coneixeu. Quan Saramago va veure la versió definitiva, va quedar al·lucinat. Us deixo el trailer de la peli, que fa molt bona pinta; us recomano, però, que llegiu el llibre abans que l'estrenin, que serà després de l'estiu.

La Casa Azul

2008-06-24T12:26:00.000-07:00

"La revolución sexual" és l'autèntica cançó d'aquest estiu. Va estar a punt de representar Espanya a Eurovisión (va acabar segona ja sabeu darrera de qui...) i és un esclat festiu. Guille Milkyway n'és el creador. De fet, el grup és ell. La Casa Azul fa més de 10 anys que es va crear. Els components del grup són en David, la Clara, en Sergio, l'Oscar i la Virginia, uns pijos super guais que s'havien conegut fent surf a la platja: en realitat és tot fals perquè són uns actors contractats per donar la cara als mitjans i a les promocions. Ara són uns androides que apareixen a les pantalles dels concerts darrera del Guille. En aquest excel·lent darrer disc ("La Revolución Sexual") per fi apareix ell als videoclips. El seu rotllo és el disco-pop amb influències japoneses (recorda la música dels dibuixos manga), setanteres i tot el que sigui popular. El Guille Milkyway es diu en realitat Guillermo Vilella i és un tímid barceloní multiinstrumentalista, productor i sobretot un malalt de la música, que viu apassionadament buscant des de fa anys la melodia perfecte... i cada vegada s'hi acosta més. Ja fa anys que té fans, pero es va fer especialment popular com a creador de l'"Amo a Laura" per a l'MTV. L'última col·laboració televisiva ha estat la melodia del programa de TV3 "Els 25" amb "Vull saber-ho tot de tu". És un crack capaç d'aixecar-li l'estat d'ànim a qualsevol amb peces com aquesta "Revolución sexual" o les ja mítiques "Cerca de Shibuya" o "Chicle Cosmos". De fet, l'haurien de receptar a les consultes contra ansietats, depressions i altres psicopaties.

Deee-Lite

2008-06-15T10:58:00.000-07:00

Després d'anys de no veure'l i com que a la xarxa ho trobem tot, no he pogut evitar buscar i penjar-vos el "Groove is in the heart" dels Deee-Lite, trio nord-americà que va esclatar amb aquest hit barreja de house, disco i hip-hop. És un dels primers discos que em vaig comprar (en format cassette!) i la veritat és que la resta del disc ja ni el recordo. Al cap d'un parell d'LPs de qualitat discutible es van dissoldre (crec recordar que dos d'ells eren parella i van trencar). Per sempre quedarà aquesta joia. Sembla mentida, però la van publicar l'any 90... i és que han passat 18 anys i segueix tan fresca i divertida com el primer dia. Absolutament recuperable.

"Crash"

2008-06-15T10:15:00.000-07:00

En l'apartat de cinema, la Clara ens recomana una cinta del 2004 de Paul Haggis, guionista i director canadenc que debutava amb aquesta joia, "Crash", en la línia del cinema compromès del seu mestre, Clint Eastwood. Encara que sovint no vol dir res, va rebre 3 òscars (millor pel·lícula, guió original i muntatge). Abans havia escrit el guió de "Million Dollar Baby" d'Eastwood i l'any passat va estrenar "En el valle de Elah" sobre les conseqüències de la guerra d'Iraq. Cinema americà sorprenent i amb esperit crític... perquè no tot el que ve d'EEUU és propagandista. Mireu què en diuen els crítics:

"Todo es modélico en 'Crash': el guión, la forma de desarrollarlo y otorgar lógica a esas complicadas historias paralelas, los actores, los diálogos, la utilización de la música. (...) la mejor película del año." (Carlos Boyero: El Mundo)

"Turbulenta, apasionante sucesión de colisiones (...) primer y deslumbrante trabajo como director (...) espléndidamente construida e interpretada (...) Densa en situaciones, llena de recovecos, apasionante y polémica" (M. Torreiro: El País)

La Clara diu:
Vull recomanar una pel·lícula. La vaig veure fa un temps i em va sorpendre, em va agradar molt, trobo que dóna per reflexionar i és molt maca. És díficil definir-la però podríem dir que tracta sobre els comportaments de les persones segons les situacions que els toca viure. Demostra que la gent, a vegades, no és dolenta o bona, depèn del context. També fa una crítica a la societat americana.
Aquesta película es diu CRASH.

Daydream

2008-06-11T10:52:00.000-07:00

Aquesta vegada comento un festival nou que només dura una dia i que gira al voltant de la banda de Thom Yorke, Radiohead. És l'excusa perfecte per tornar-los a reivindicar (ja us vaig presentar la fantàstica "No surprises"). Són un cas insòlit al panorama musical bàsicament perquè la seva proposta segueix sent arriscadíssima (lluny de modes passatgeres), apassionada (cada disc nou és una experiència única) i sobretot vigent (música i lletres parlen de les pors i les angoixes del home del s. XXI). Radiohead és una banda sense so fàcil, sense una cara amable al davant (Thom Yorke viu al marge dels mitjans), aparentment incòmode al mercat, i malgrat tot, seguida massivament i amb xifres de vendes estratosfèriques. Sense exagerar, crec que som davant de la millor banda del món. Per què?
1. En ells trobem angoixa i confusió, sí, però també pau o tendresa.
2. Han aconseguit que l'èxit no els corrompi regalant el nou disc a Internet, fent gires ecosensibles o creant el seu propi canal de TV.
3. No s'han prostituït davant l'allau mediàtic i capitalista que els ha tocat viure sinó que se n'allunyen; demostren que per ser gran no cal vendre's.
4. Beuen de tots els estils (post-rock, electrònica, jazz, drum'n'bass, pop...), es reinventen a cada nou disc però sonen sempre 100% Radiohead.

Sí, el 12 de juliol és el dia somiat per a molts. Us deixo amb "Weird Fishes/Arpeggi" de l'ultim disc "In Rainbows": ascensió instrumental, imprevist canvi de ritme i caiguda en picat; acaronar i esgarrapar.

"La dama del alba"

2008-06-10T03:23:00.000-07:00

Alejandro Casona (foto), en su obra teatral más poética, no acerca a la muerte como una amiga bella que no debemos temer. Entre comparaciones, imágenes y metáforas aparece esta sorprendente historia entre la tradición y el folclore asturiano pero con una temática universal. Después de haberla leído en clase, os propongo que dejéis un breve comentario argumentando vuestra opinión sobre la historia narrada y los temas que trata (la Muerte como compañera y amiga, el drama por la pérdida de familiares, la infidelidad, la hipocresía, etc.) Gracias y felicidades por la lectura que habéis realizado en clase; ha sido ejemplar.

"En la ardiente oscuridad"

2008-06-09T06:50:00.000-07:00

Antonio Buero Vallejo (foto), el autor de la obra, desarrolla un drama en una escuela para ciegos donde los internos viven en una absurda felicidad rehuyendo la deficiencia que a todos aqueja. Esta es la opinión de Ignacio, claro, que acaba de llegar al centro con su discurso y su actitud demoledora. En la escuela son felices y se sienten seguros de sí mismos hasta que llega Ignacio y lo cambia todo. El libro, entre otras cosas, plantea dos maneras de afrontar las dificultades y de entender el mundo. Después de leer el libro en clase y compartir con los demás algunas opiniones, os propongo que votéis la encuesta que he colgado en el margen izquierdo y que justifiquéis vuestra respuesta dejando un comentario en este artículo. Gracias!

The Unfinished Simpathy

2008-06-09T01:02:00.000-07:00

Gràcies a la Laia Torra, ens apropem aquí a una de les bandes barcelonines amb més solvència a nivell estatal i internacional. Fan un bon rock guitarrero i s'apropen tant al hardcore com al pop; en directe són molt canyeros. El nom del grup és el títol d'un tema de Massive Attack, la gran banda de Bristol (algun dia en parlarem segur!) que admiren però no imiten (són lluny del trip-hop). Aquests barcelonins compten amb el privilegi d'haver estat l'única banda d'aquí convidada pel mateix John Peel als estudis de la BBC a gravar una de les mítiques Peel Session (diuen que Peel els va veure al Sónar en directe i els va convidar personalment). Ja no són només una revelació sinó que estan sobradament confirmats; del seu pal, el millor que es fa a casa nostra. Aquí us deixo amb el video d'"Spin in de rye"; bona tria (gràcies, Laia).

Antònia Font

2008-06-06T06:16:00.000-07:00

Fa un parell de mesos vaig tenir la sort d'entrevistar en Joan Miquel Oliver, compositor, lletrista i guitarrista d'Antònia Font i líder indiscutible de la banda. Aquests mallorquins han revolucionat el panorama musical en llengua catalana-mallorquina amb un pop fresc, lluminós i divertit i unes lletres delirants que es troben entre el surrealisme i la quotidianitat. Són un cas únic entre d'altres coses perquè tenen el do d'agradar a petits, jovenets, crecudets i grans. Ja fa anys que els segueixo i amb l'excusa que Joan Miquel Oliver publicava la seva primera novel·la ("El misteri de l'amor", una novel·la excel·lent que ha estat injustament polèmica per l'ús lliure de l'ortografia i la tipografia catalana) vaig aconseguir que em dediqués mitja horeta a xerrar de tot plegat, sobretot de la música de la seva banda, del que suposa aquest èxit inesperat i del procés creatiu (d'on surt tot aquest món d'astronautes, portaavions, submarins o animals??) Doncs si voleu llegir-la, és a la llista de webs o clicant aquí. Si us descarregueu la versió en PDF, la veureu maquetada amb fotos que hem fet als seus concerts. Al Deezer només hi ha 3 cançons d'ells (haurem de fer una reclamació..!) El tema que he triat és "Love song" del disc "Batiscafo Katiuscas".

Discover Antònia Font!

Jorge Luis Borges i Mario Benedetti

2008-06-04T12:13:00.000-07:00

Per al conte i poema d'aquest mes de juny he triat dos excel·lents escriptors: l'argentí Jorge Luis Borges (Buenos Aires, 1899-Ginebra, 1986) i l'uruguaià Mario Benedetti (Paso de los Toros, 1920). "Las ruinas circulares", el conte de Borges, explica la història d'un home que volia somiar un home; i el poema "Memorándum" de Benedetti és una mena d'informe alliçonador del que fem (o hauríem de fer) en aquest món. Els podeu llegir clicant a la llista del marge dret del bloc on cada mes trio contes i poemes imprescindibles. El de la foto, Mario Benedetti, encara viu, segueix publicant i passejant els seus recitals per escoles d'arreu del món. Tots dos són ineludibles en la història de la literatura universal.

MGMT

2008-05-30T06:27:00.000-07:00

Des de Brooklyn arriben aquests MGMT, Andrew Vanwyngarden i Ben Goldwasser, dos jovenets que beuen de la psicodèlia dels 70s i de l'electrònica dels 80s; tot plegat amb un so sideral, com si viatgessin en el temps... i en l'espai. Acaben de debutar fa pocs mesos amb "Oracular Spectacular" i des d'aleshores passejen el seu excel·lent directe a nivell internacional. També han triomfat al Primavera Sound gràcies a peces tan hipnòtiques i divertides com aquesta "Kids".
Noves fornades des de NY.

Discover MGMT!

Jordi Sierra i Fabra

2008-05-27T10:38:00.000-07:00

En Martí de 1r de Batx ens recomana un dels escriptors catalans més reconeguts de la literatura catalana, especialment de la juvenil, que ha publicat, sense exagerar, centenars de llibres. També és un apassionat de la música (n'ha escrit uns quants, especialment sobre rock). En Martí ens aconsella dos de les seves novel·les més populars... Qualsevol excusa és bona per apropar-se a aquest prolífic escriptor.
En partí diu:
Hola Fonde, sóc el Martí, alumne, de primer de batxillerat i com que sóc novell i em consta que no fas classes a batxillerat, he de suposar que no em coneixes. Feta la presentació, et diré que he arribat aquí des del blog del Boixader i que només amb la curiositat com a finalitat m'he llegit el teu blog sencer. Anant més enllà fins i tot, prenc la iniciativa, de fer-te la proposta d'un gran escriptor (o això crec) com és en Jordi Sierra i Fabra. Autor d'alguns llibres com "97 maneres de dir t'estimo" o el conegudíssim "Camps de maduixes" i una llarga i atractiva llista.
Doncs res més, i fins aviat!

Rufus Wainwright

2008-05-25T12:33:00.000-07:00

Segurament heu sentit a parlar d'ell i molts fins i tot l'heu escoltat. De fet, aquesta mateixa setmana tocarà al gran Primavera Sound. Podria triar qualsevol tema dels cinc discos que ha publicat, però he optat per aquesta trista "Going to a town" del seu darrer disc ("Release The Stars") perquè sorprenentment s’allunya de la seva experiència personal i ens mostra un sentiment de cansament global amb Amèrica, el que s’ha trobat passejant-se pel món. Normalment aposta per l'orquestració gairebé solemne, però aquí comença només amb el piano i creix lentament. Quan Rufus es va adonar que la seva prodigiosa veu podia transformar el món, va decidir que hi dedicaria la vida. Doncs res; llaaaarga vida a l'indomable Rufus.

Children of Bodom

2008-05-25T12:01:00.000-07:00

En la linia del death metal que ens apropava el Joan Cabré, en Carles Pitarch apunta noms nous a aquest estil que certament és habitualment menystingut. Ell el defensa amb noves argumentacions, o sigui que el millor és que llegiu què en pensa.

En Carles diu:
Ei Cabre, sóc el Carles Pitarch i després de llegir el teu comentari veig que hi ha moltes coses que són certes com per exemple: que el metal és un gènere criticat només pel fet de ser dur. Dins el metal hi ha molts subgèneres que van des del més "light" al més bèstia i extrem. El death metal és dels gèneres que més m'agrada a mi, conec alguna cosa d'Opeth però sobretot m'agrada Children of Bodom, un grup de death metal melòdic molt virtuós que per cert, acaben de llançar un nou àlbum a la venta: "Blooddrunk". Sí, les lletres són un pèl fosques però en la seva música hi veus molt melodia. També sé que les veus guturals són difícils d'empassar però jo crec que aquest gènere, junt amb el nu metal i el power metal ( el més calmat però a la vegada inquiet ) són el millor que el metal ens proporciona
Així doncs jo recomano els grups Children of Bodom, Sonata Arctica i Metallica 8clàssics)
Ens veiem per Súnion companys frikis.

"Alta fidelidad"

2008-05-23T06:02:00.000-07:00

La Maria (ara sé que és la Castellví!) ens deixa anar, com qui no vol la cosa, "High Fidelity" (aquí "Alta Fidelidad"). És una peli per a tots els freaks que vivim per i per a la música. Ells tenen una botiga de discos com a negoci, però el que realment volen és viure envoltats de música, que és el que els fa sentir vius. També hi ha una dona pel mig i uns quants gags per riure una bona estona. La tria musical és impecable i els personatges són tan autèntics que fàcilment ens hi identifiquem (si més no hi veiem el veí, el company o el col·lega freak de torn). Per passar una bona estona amb una llibreta a prop... i apuntar les referències musicals. Us deixo un video en versió castellana amb algunes escenes per fer-vos una idea. Per cert, teniu molt bon gust!

La Maria diu:
Joan!
Deixo una suggerència rapida, que hauria d'estar estudiant..
Avui de cine, concretament d'una peli que vaig veure fa bastant de temps, "High Fidelity". Explica la història d'un home (John Cusack) que té una botiga de vinils i ha d'enfrontar-se als problemes que té amb la seva nòvia i amb els seus dos companys de feina (Jack Black i Todd Louiso). Gran comèdia amb una més gran encara BSO (The Beta Band, Led Zeppelin, Belle & Sebastian, Bob Dylan, Springsteen..)
Més informació si cliqueu aquí: o també directament al You Tube
Ale, un petoó!
Maria Castellví.

Electric Light Orchestra

2008-05-20T11:04:00.000-07:00

Ens visita el GRAN Ramon Boixader (nois i noies, posem-nos drets!) i ens acosta a un disc del 1977 (no és tan antic, Ramon, que jo ja tenia tres anyets... o potser sí i m'estic fent gran...)El disc és una de les referències pop de tots els temps; està carregat de melodies d'aquelles que se't claven a la memòria. A mi m'agraden més altres temes com "Night in the city" o "Turn to stone", però l'expert és ell. Fixeu-vos com s'assemblen a Bee Gees (sense ser tan ensucrats), i com avui hi ha grups que els tenen com a referència i que els imiten (per exemple, el sobrevalorat Mika o els divertits Scissor Sisters). De, fet tot el que soni pop surt dels Beatles o d'aquests ELO. El Ramon ha triat el tema que esteu escoltant, el més "pel·liculero" (es nota l'afició per les bandes sonores!) Esperem que ens visitis sovint i ens il·luminis amb joies com aquesta (encara que sigui des del quaternari...)

En Ramon diu:
M'agraden els grups que avui en dia són anomenats amb substantius del pleistocè (dinosaures, etc). Jo sóc un fan de l'ELO (Electric Light Orchestra). Recomano un disc: "Out of the blue" i una cançó: "Standing in the rain"