Aturar-se i mirar enrere ens ajuda a explicar el que som; el passat alimenta la nostra realitat quotidiana actual, el nostre perfil, tarannà o les nostres circumstàncies, dieu-li com vulgueu. Tindersticks són dels que, si miro enrere, han estat sempre a prop. Com jo mateix, i com molts d'altres, van aparèixer amb més o menys força, han viscut més d'una crisi, fins i tot algun moment de fals epitafi; han remogut les arrels, hi han tornat, les han renegat i han tornat a renéixer. Van obrir els ulls amb la meva majoria d'edat, quan uns quants i jo buscàvem noves maneres d'explicar-nos el que ens envoltava, i un grapat de grups, sense relació aparent, ens assenyalava que hi havia vida més-enllà-de, als marges. Ens impactava el debut de Portishead i Radiohead, quasi alhora, arrasant les cendres del rock; deboràvem els Pixies i el demolidor "Nevermind" de Nirvana, PJ Harvey, Tortoise, Manta Ray, Mercury Rev... i els Tindersticks. Tots ells, des de diferents punts de partida, tocats per certa angoixa paradoxalment curativa, omplint els buits de la nova maduresa. Tot era nou, lluminós, viciós i narcòtic, màgic i colpidor. I els Tindersticks eren el paradigma de l'angoixa intel·lectual, tan nociva com viciosa. Una veu, la d'Stuart Staples, barítona, que surt de les entranyes, d'una naturalitat corrosiva; unes melodies que no s'esgoten, que retornen plaentment una vegada i una altra... i les cordes d'aquells violins acaronant o estripant...L'any passat van presentar el setè disc d'estudi, sense comptar bandes sonores i directes. El millor per apropar-s'hi, el "Live at The Bloomsbury Theatre 12.3.95", sense desmerèixer els dos homònims del grup del 93 i 95, el "Curtains"(97) o el "Simple Pleasure" (99), més o més soul, més o menys rock, sempre elegants, els més distingits de la classe. En viu creixen i aclaparen (ens han visitat sovint, a festivals, apolos, razzmatazz, BAMs, al Palau de la Música...) i el diumenge 8 de febrer s'estrenen a l'Auditori, amb l'ultim disc, una altra joia ("The Hungry Saw", 2008) i un repàs a la immaculada discografia. Perquè mirar enrere ens remou, sí, però també ens resitua. Tindersticks, sempre imprescindibles, ens airegen el cervell, ens l'oxigenen. Ara, però, tots plegats ens sentim menys adolorits, que el temps tot ho cura.
Aquí us deixo "City Sickness", del primer disc (i primer vídeo que van gravar) fa 16 anys.
El "Can we start again?" del "Simple Pleasure"(99)...
... I com sona l'últim disc:
Discover Tindersticks!
Discover Tindersticks!
Discover Tindersticks!
1 comentari:
per a mi han fet la música que ens ha ajudat a fer-nos grans! m'han obert nous horitzons i ens han acompanyat en temps de melanconia.
fins aviat,
laia
Publica un comentari a l'entrada